dijous, 18 d’octubre de 2007

SOBRE LA BARCELONETA DE SEMPRE


Al canal local de Badalona fan un reportatge força interessant sobre la Barceloneta i el seu futur. Deu ser un reportatge encarregat per la xarxa de televisions locals que, des que funciona, els ha elevat notablement el nivell de qualitat. El president de l’associació de veïns del barri afirma que la Barceloneta està morint d’èxit i té tota la raó. La demanda de pisos —essencialment petits— en un barri popular, de carrers tortuosos i a vora mar s’ha disparat des d’uns anys ençà. I no són només els d’aquí els que volen tenir el seu piset a la platja de la ciutat. També hi ha estrangers. Això farà que en poc temps hi hagi una substitució generacional i que els habitants autòctons de la Barceloneta, els que sempre hi han viscut i estimen el barri com a propi, quedin extingits en una dècada a tot estirar. Això a banda de les reformes amb què amenaça el consistori i que probablement consistiran a destruir la personalitat del barri, com ha passat a l’ara anomenat Raval (Benet i Jornet se n'ha queixat amargament) i com passarà també al barri de Ribera. I és que, juntament amb el Poblenou, la Barceloneta és el barri que més de pressa està canviant. I aquesta transformació, pel fet de ser ràpida, serà dolorosa per a molta gent que hi té records. Jo encara vaig arribar a veure els banys Sant Sebastià, amb la piscina fonda que tenia vidres inferiors que permetien veure les immersions dels banyistes des d’una perspectiva inusitada. Amb les casetes per canviar-se i aquella estàtua d'una foca negra que presidia un extrem de no sé quina de les piscines, crec que la de nens. També vaig freqüentar durant uns anys el Club Natació Barcelona al qual havia d’accedir-hi a través del passeig Nacional. O de l’antiga Riba. La Barceloneta ha estat un exemple de barri mal girbat, popular i fins i tot pobre i brut, però interclassista, on --entre d'altres-- la gent de classe mitjana o encara més enllà anava els diumenges a fer el vermut o la paella sobre la sorra de la platja. Va ser durant molts anys l’única porta de Barcelona oberta al mar. L’últim gran canvi ha estat el trencament del passeig que portava a l’escullera i, al capdavall de tot, al restaurant Porta Coeli. Per no mencionar l’aplicació al peu de la lletra de la llei de costes, que es va carregar els xiringuitos a peu de platja però que ha deixat dempeus altres construccions lamentables per tota la geografia catalana i espanyola. L’arranjament del litoral amb criteris draconians ha mort una part de l’esperit del barri. I ara els toca als quarts de casa. En aquest país en què vivim no hem sabut conservar sinó destruir. Aquest vertigen tanàtic farà que ara es perdi tota la idiosincràsia d’un barri: les seves cases, els seus comerços, els seus racons i la seva gent. I, el que és pitjor, el nostre passat.


Extret del blog ACTUALITAT, CULTURA, MÚSICA, LITERATURA