divendres, 11 de setembre de 2009

¿Contra la reconstrucció de Barcelona?

Aquests darrers mesos, els ciutadans de Barcelona estan alarmats per la degradació física i social en què va caient la ciutat, després d’una temporada en què se la veia acurada i pròspera, amb promeses de futurs positius i engrescadors i en una consideració internacional creixent. Hi havia crítiques i advertències de mals passos i potser d’errors d’ideologia, de criteri o de gestió, però, en general, hi havia la confiança en unes millores urbanes –en el sentit físic, social, representatiu– que, àdhuc amb una visió crítica, la valoraven des de dins i des de fora.
Ara, protestes més generalitzades es refereixen, sobretot, a la greu descurança de l’espai públic: la brutícia enquistada, el soroll, la mala educació, les obres desorganitzades, els usos descontrolats de l’espai públic, la delinqüència de carrer, el botellón, els top manta, etcètera, són els principals motius de malestar, no només per si mateixos, sinó també per les màfies i el desordre social que comporten. No és que no es recalquin també temes estructurals més profunds que denoten insuficiències i descurances, però la desqualificació grollera i malsana de l’espai públic ha arrencat una indignació popular, sobretot quan els mitjans de comunicació han denunciat el sector potser més vistent: el terrible espectacle de la prostitució desenfrenada a l’aire lliure a tot el Raval, sobretot sota la columnata de l’entorn de la Boqueria. Realment és desesperant veure com aquella Barcelona il·lusionada i prometedora de la primera democràcia i dels Jocs Olímpics ha acabat –o té el perill d’acabar si les autoritats no assumeixen llur autoritat o si no es resolen els grans problemes socials i llurs precedents econòmics– en un urinari públic, alternat amb les urgències d’un prostíbul arrossinat.
Seria un error, però, pensar que aquests espectacles més degradadors són fets isolats que cal atendre i corregir com a situacions autònomes i aïllades. A mi em sembla que són conseqüència d’una manca d’atenció a la importància social de l’espai públic, dels seus valors representatius i de la seva funció col·lectiva. Diria que l’espai públic, l’espai on es conforma la vida urbana, és a dir, l’espai generador de la ciutadania, no és avui tan protagonista en les intencions dels polítics que ens governen com ho era en les dels polítics d’aquella Barcelona que culminà amb els Jocs Olímpics. Perquè la degradació del porxo de la Boqueria és molt cridanera i molt noticiable, però hi ha casos de més envergadura, com és, per exemple, la degradació lenta però segura de moltes places i molts parcs construïts fa 25 anys. Podríem dir que el que passa a la Boqueria –o al carrer de Petritxol, o a la Rambla, o als entorns de la plaça Reial– és només l’aparador d’una situació nefasta que afecta una gran part de Ciutat Vella.

Aquest canvi d’actitud respecte a l’espai públic urbà es manifesta, per exemple, en tot el que està passant en uns espais molt significatius de la política urbanística d’aquells anys passats: la plaça dels Països Catalans i el parc Joan Miró. Tots dos foren mostres crucials d’una manera nova d’entendre el disseny urbà i, específicament, la imatge, la funció, el signe cultural de l’espai públic. Podríem dir que, juntament amb uns quants projectes de la mateixa època –parcs de l’Espanya Industrial, el Clot, Pegaso, la Creueta del Coll, places de la Palmera, Sóller, etcètera–, va quedar marcat el model Barcelona, no pas en el sentit massa absorbent de política general en què avui es fa servir, sinó en el d’un estil i un mètode específic de disseny urbà que conquistà reconeixements internacionals. Doncs bé, la plaça dels Països Catalans està tota destrossada, anul·lada i ridiculitzada per culpa d’unes obres que fa anys que duren i que han ocupat el que en resta amb serveis i deixalles de l’obra pública. No en queda res de la seva poètica subtil ni del testimoni d’una primera experiència mundial de plaça moblada.

Al Parc Joan Miró la catàstrofe encara és més punyent: el projecte executat l’any 1981 fou el resultat d’un concurs molt polèmic en què es van discutir temes essencials per al futur del mètode, l’estil i la gestió de l’espai públic. Al cap d’uns quants anys d’inaugurar-se es transformà radicalment per incloure-hi un dipòsit regulador d’aigua, un aparcament i altres serveis. Van tenir l’encert d’encarregar la modificació als mateixos autors de l’obra. Però aquesta modificació es deixà inacabada i, per tant, mutilada. Ara, de cop i volta, l’ajuntament ha decidit ocupar la plaça amb una caserna de bombers, un edifici la provisionalitat del qual és dubtosa per l’envergadura, els costos i les imprevisions de gestió ja incorregibles al programar una ampliació de l’Hospital Clínic al solar de la vella caserna.

Podem allargar la llista d’intervencions urbanístiques dels anys 80 i 90 que han rebut últimament mals tractes, totes elles programades sota la bandera de la reconstrucció de Barcelona i de la recuperació de l’espai col·lectiu com a marca d’imposició civilitzadora. Ara sembla que s’ha acabat la voluntat de reconstrucció i que, a l’acabar-se, sobresurten les deixalles indignes, les malalties incurables, com la prostitució a l’aire lliure del Raval. Però, ¿podem queixar-nos només aïlladament que la columnata jònica de la Boqueria sigui maculada per la prostitució, mentre l’ajuntament trinxa la plaça dels Països Catalans i el parc Joan Miró? ¿No caldria fer una crítica seriosa sobre l’Autoritat de les autoritats?

Publicat per Oriol Bohigas en el diari El Periódico

dijous, 10 de setembre de 2009

Pescadors

També les gavines s’han multiplicat al moll de pescadors del port de Barcelona. Hi ha molts menys peixos, però les gavines s’han multiplicat. Són tantes, que espanten els nens, tot i que encara no estan influïts per Hitchcock, aquell anglès gras que sabia fer cine que feia por de veritat. El moll de pescadors del port de Barcelona, de quatre a cinc de la tarda, recorda aquella pel·lícula del gras, Els ocells. Les gavines saben que a aquella hora tornen les barques d’arrossegament.
No hi ha hagut mai tantes gavines com ara al moll de pescadors del port de Barcelona. El que la mar no dóna --societat de consum-- ho ofereix generós l’abocador. I des que sabem això, que els abocadors també alimenten les gavines, el seu vol ja no ens sembla tan marí.
Una cosa semblant ens passa amb les mitificades cigonyes, moltes de les quals ja no emigren a l’Àfrica quan arriba el fred. Aquí hi ha més abocadors, aquell espant que tan bé ens retrata, que ens explica el que som o fem.
Arriben, van arribant les barques d’arrossegament, arriba L’Ostia i la Nus i dos nens, el Sergi i la Janna Flo, admiren les caixes de gambes que apareixen a les cobertes de les embarcacions. Potser la jornada ha estat bona. Una de les millors formes d’acomiadar el dia és observar l’arribada dels pescadors al port. Però aquest espectacle gratuït ja ens l’han prohibit a Barcelona. Aquí només s’atreveixen a prohibir el que no hauria de prohibir-se. Ara cal demanar un d’aquells passis que ho compliquen tot per desanimar-nos millor.
El patró José Antonio Caparrós salta a terra, mostra al Sergi i a la Janna les caixes de gamba vermella, però al Sergi el que més li crida l’atenció és una espècie de petit tauró que ha quedat a la coberta de la Nus. Ho sembla, però no és un tauró de butxaca. És un gat. Després, Caparrós li demana al Sergi que a més de fotografiar les suculentes gambes, fotografiï també tres grans recipients plens de plàstics, que han tret de la mar. «Cada dia el mateix. Els pescadors ens hem convertit en els escombriaires de la mar».

Publicar per Arturo San Agustín en el diari El Periódico

dimecres, 9 de setembre de 2009

L'estiu que Barcelona va perdre el glamur

Canicula horribilis. Barcelona ha viscut aquest any un estiu de por. I no només per les altes temperatures i la manca de pluges. Ha estat un estiu dur per les obres, pel boom turístic, per la pudor, per la brutícia, per l'augment de la mendicitat al carrer, pel repunt de la delinqüència, de la venda il·legal, de la prostitució... El resultat de tot plegat ha conformat una ciutat que convidava a fugir-ne. Bruta, sorollosa, desmanegada. Cutre. Els turistes potser no se n'han adonat perquè no tenien on comparar, però els nadius, sí.

Ja es tradició que Barcelona s'aixequi per obres cada estiu. S'aprofita la baixada de l'activitat laboral i la disminució del trànsit per fer dissabte a la ciutat, per asfaltar de nou, per obrir carrers... Però enguany han coincidit les obres habituals amb les del pla Zapatero i amb les del TGV. A més, s'estan fent treballs de renovació al metro, i les estacions de la Renfe de Passeig de Gràcia i Arc de Triomf van estar tancades del 3 al 23 d'agost per canviar la catenària. Per tot plegat, els barcelonins que s'han quedat a la ciutat, els que van tant a peu com en cotxe, han hagut d'orientar-se amb GPS.

A més aquest estiu s'ha viscut un nou boom turístic: mentre Catalunya i l'Estat anava perdent visitants, Barcelona n'ha guanyat. Però l'abaratiment dels vols i les superofertes hoteleres han atret un tipus de visitant poc informat que s'ha confós de destinació: en lloc de venir a veure monuments s'han passejat descamisats pel passeig de Gracia camí de la platja, bevent i expulsant cervesa i sangria. Per si hi faltava res, a finals de juliol la depuradora del Besòs va començar una altra vegada a fer pudor. La ferum s'ha sentit des de la ronda Litoral fins als barris de Sant Martí.

En un nivell més domèstic però igualment vergonyós, al juliol va esclatar el cas del Palau de la Música i del seu president, Fèlix Millet, que ha passat de ser el promotor d'un hotel de luxe (molt criticat) a veure's involucrat en un desviament de diners poc clars que encara portarà cua.

Publicar per Maria Favà en el diari Avui

dimarts, 8 de setembre de 2009

Derogació de l'Ordenança de Civisme i implementació de mesures comunitàries


(Comunicat signat per ÀMBIT DONA, FAVB, GENERA, LLOC DE LA DONA i SOS RACISME, obert a més adhesions)

Aquest any ens trobem novament en una dinàmica similar a la generada l’any 2005 i que va conduir a l’aprovació de les denominades Ordenances del Civisme. En aquella ocasió ja vàrem denunciar que la barreja de problemàtiques socials amb actes d’incivisme o noves formes d’ús de l’espai públic representava una vulneració de drets dels col·lectius afectats, en especial d’aquells més vulnerables. Alertàvem també sobre la ineficàcia de les mesures sancionadores. La situació actual és entre altres coses una bona mostra que no ens equivocàvem i que l’Ordenança ha estat un fracàs.

Altres problemàtiques que es donen en alguns espais de la ciutat i de forma especial als barris de Ciutat Vella, tenen a veure amb un model d’oci i de turisme que ven, literalment, l’espai públic com un element de consum més que com un bé d’ús col·lectiu de la ciutadania. La permissivitat, la manca de límits en aquest aspecte ens ha dut a la situació actual de saturació i d’excés. Una situació de sobreocupació i d’ús irregular que no vol posar en perill els importants negocis que es mouen a l'entorn del turisme i que castiga el veïnatge de Ciutat Vella amb brutícia i sorolls. No es tracta de saber quantes són les multes imposades sinó de constatar l’impacte real que aquestes han tingut sobre la millora de la convivència. Un turisme sostenible, social i ecològic no passa per promoure un turisme d’alt nivell adquisitiu, sinó per promoure un ús dels espais públics que respecti la convivència entre les persones que ens visiten i les que hi residim a la ciutat. Tampoc en aquest sentit l’ordenança ha estat útil.

En el cas de la prostitució, l’ordenança del Civisme, lluny de resoldre l’ús de l’espai públic, ha incrementat els conflictes. Les conseqüències de la implementació de l’ordenança que les entitats que treballen amb els col·lectius de les treballadores sexuals han pogut constatar, han estat un increment de la precarietat de les seves condicions laborals i de la seva fragilitat social. De les multes al·legades, totes han estat per la concertació de serveis sexuals i no per la seva realització a l’espai públic, tot i que el tancament d’espais per a l’exercici del treball sexual ha conduït a la dificultat de trobar llocs adequats.

L’Ajuntament no es pot inhibir de la seva responsabilitat en la gestió de la convivència i de l’ús de l’espai públic. Cal que faci una autocrítica de les polítiques sancionadores i de les seves conseqüències.

Per això demanem:

  • La posada en marxa efectiva d’un projecte de mediació comunitària.
  • La revisió del Pla d’Usos de Ciutat Vella i que es permeti l’obertura de locals.
  • Un canvi en la política d’estrangeria per evitar noves situacions de irregularitat com la que viuen moltes d’aquestes dones, i a curt termini revocacions de les ordres d’expulsió no executables tal com ja va recomanar el Defensor del Pueblo, així com la coordinació interdepartamental per protegir les dones que es troben en situació de vulnerabilitat o que pateixen explotació, de forma molt especial les noies menors d’edat.
  • La derogació de l’Ordenança del Civisme.
  • La implementació de programes educatius que promoguin un ús socialment sostenible del l’espai públic i la dignificació de la imatge de Barcelona en la promoció turística de la ciutat.

Barcelona, 2 de setembre de 2009

diumenge, 6 de setembre de 2009

Querida Itziar

Aquí os envio un texto que se publico hace 2 años, pero que verdades decía. VAC

SIETE X SIETE

JULI CAPELLA
Me gusta tu nombre. Me entero de que eres la nueva concejala de mi barrio, Ciutat Vella, en Barcelona, ¡enhorabuena! Dicen que eres muy concienciada, que vienes de movimientos sociales y que abogas por la participación ciudadana. Ahora has decidido integrante en el ayuntamiento para seguir la labor. Felicidades por tu decisión. Creo que hay que mojarse, y que vale la pena asumir el riesgo.
Siempre he creído en la labor de "entrismo", aprovechar las oportunidades, las grietas del sistema imperante, para transformarlo. Ojo, no suele ser fácil, porque tiende a no dejarse. Pero creo que es mejor asumir una responsabilidad, la que te dejen, que dedicarse a vivir de la crítica, que aunque justa, siempre resulta facilona y de poso negativo.
Ahora bien, auguro que no durarás mucho en el cargo. Hay dos motivos para pensarlo, el primero es que, constándome tu honestidad, no podrás resistir mucho tiempo la contradicción de "dormir con el enemigo". Llegado un momento, tendrás cortapisas en tu cometido. Poco a poco verás como no avanzas, y al final, harta, preferirás dejarlo. La otra es que directamente te echen
En cualquier caso, si duras más de cuatro años querrá decir que ya te has integrado en el aparato del poder, y entonces tu rol no tendrá nada de diferente del de otros políticos, quedarás abducida. No hay opción, o se manda o se es mandado, no existe lo que andas buscando, un proceso participativo real. ¿Alguien recuerda el famoso Consell de la Ciutat? Se formó a bombo y platillo y ha resultado un fiasco, porque al que manda no le gusta que le digan cómo mandar. ¿Y a tí? ¡Suerte!