dissabte, 20 de novembre de 2010

El nom del Somorrostro

Benvolguts amics, us enviem una nota ràpida que informar-vos que la primera de les peticions respecte de la memòria dels barris de barraques ha fet un altre pas endavant important, amb l'aprovació per la Ponència del Nomenclàtor del nom Somorrostro per a un tram de la platja de Barcelona. Ara només queda que el districte de Ciutat Vella ho aprovi també. Qualsevol gestió per ajudar a que així sigui serà molt útil.
La secretària de la Ponència del Nomenclàtor ens ha fet arribar aquesta nota:

Bon dia a tots,
Em plau comunicar-vos que la Ponència del Nomenclàtor, a la seva seva sessió d'ahir tarda, acordà aprovar la proposta presentada per vosaltres de denominar Platja del Somorrostro, el tram de platja de la Barceloneta situat entre l'Hospital del Mar i el carrer de Marina.
Ara caldrà que el Consell Plenari del districte de Ciutat Vella, a celebrar a primers del pròxim mes de desembre, l'aprovi també (no preveiem cap problema per aquesta aprovació).
Posteriorment, s'haurà d'elaborar l'expedient corresponent que, finalment signarà l'alcalde, Jordi Hereu. Una vegada signat per l'alcalde, el nom de Platja del Somorrostro ja serà oficial. Per tant, esperem que a finals del mes de gener del 2011 ja es pugui pensar en col·locar les plaques de nomenclàtor en aquest tram de platja.
Us envio les meves felicitacions, perquè el primer objectiu del vostre projecte ja està aconseguit.

Avui hi ha informació al Periódico, Público, El Punt i, breu, a La Vanguardia. L'Informatiu de TVE en va informar ahir al migdia.

El Periódico:

Noticia a TV3:

Moltes gràcies a tots pel vostre suport, que ha estat decisiu. Encara queda molt camí, perquè ara es tracta d'aconseguir que es posin les plaques commemoratives a la platja del Somorrostro, a Montjuïc, el turó de la Rovira i al lloc on hi havia la Perona, i també les plaques de senyalització als altres indrets proposats: Camp de la Bota, Rere Cementiri del Poblenou, Can Tunis, Poblesec, Tres Pins, Diagonal-Santa Gemma, Raimon Casellas i Francesc Alegre.

Una abraçada,

Alonso Carnicer, Mercè Tatjer, Sara Grimal, Custodia Moreno, Oriol Granados, José Molina,
Comissió ciutadana per a la memòria dels barris de barraques de Barcelona

divendres, 19 de novembre de 2010

TURISMO DE PROXIMIDAD

LA VANGUARDIA, 04/05/2010

(POR DANIEL ARASA)

La vorágine literaria del día de Sant Jordi comporta necesariamente que pasen desapercibidos muchos libros interesantes y quizás primen otros que lo son menos. Merece la pena el titulado Joan Maragall. Carnets de viatge, de Glòria Casals, editado por la Diputación de Barcelona. Con su lectura acompañamos al poeta por diversos barrios de la ciudad condal, poblaciones costeras como Sitges, Caldes d’Estrac, Blanes, Sant Feliu de Guíxols y Tossa de Mar, y muchos parajes del interior de Catalunya: Montserrat, Castellterçol, Moià, El Montseny, Puigcerdà, Girona, el Empordà, Olot, Ripio, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Núria o Cauterets.

Eludo la crítica literaria, que no corresponde a esta columna, y me centro en una referencia que hiciera el presidente de la Diputación, Antoni Fogué, en la presentación de la obra. Habló de “acercar literatura y territorio” y, como de pasada pero sin duda con intención, citó el turismo de proximidad. Un apunte siempre oportuno, pero más en tiempos de crisis por estar al alcance de bolsillos semivacíos y cuentas corrientes erosionadas.

Creo que debería llamarse turismo “de descubrimiento” al de proximidad. Porque es habitual que en nuestros desplazamientos lejanos visitemos monumentos, museos, lugares históricos, barrios o restaurantes que las guías nos muestran interesantes. Y lo son. Pero muchísimas de estas personas que viajan a miles de kilómetros jamás han visitado los museos de su propia ciudad, rastreado sus calles o las de pueblos vecinos o recorrido los campos de zonas próximas. Además de barato, a veces gratuito, es un turismo con alto contenido humano porque es particularmente fácil hacerlo en familia o con amigos, comentando con los hijos mil pequeños detalles que mejoren su formación, enseñarles a ser observadores y descubrir la grandeza de muchas cosas que en sí mismas son pequeñas pero son sal de la vida y comentarlas con otras personas huyendo de la masificación y el anonimato.

Alegran los muchos descubrimientos que se van haciendo al recorrer con atención los campos y las calles de las poblaciones. Aquel capitel en una encrucijada, la hornacina en la que nunca nos habíamos fijado, aquella parra centenaria que se encarama junto a la pared y sus grandes hojas cubren los enrejados, la magnificencia de una iglesia en la que no habíamos entrado, merodear entre las vendedoras de un mercado local, conversar con aquel agricultor que nos muestra los mil colores de una curiosa piña de coliflor, observar desde una colina el tembloroso verde plata de las hojas de los olivares movidas por el viento suave, degustar el dulce típico de una comarca, conocer un restaurante de menús paisanos. Y tantas cosas más que nos están esperando.

Article aportat per VEI

dijous, 18 de novembre de 2010

Xocolatada i passetjada fins Consorci d'Educació


" Si desaparecen los colegios desaparece el barrio tal y como lo conocemos"

(Ya perdimos el Virgen del Mar)
Después de tantas actuaciones irrisorias ahora la administración paraliza por no tener presupuesto la construcción del CEIP Mediterránea en la Barceloneta .

La educación pública y de calidad es derecho para el barrio!!

Únete, el problema es de todos, tu apoyo es esencial

Lunes 22 Noviembre
8'30h a 9'30h. Chocolatada en la puerta del colegio.
9'30h. Manifestación hasta el Consorcio de Educación

Miércoles 24 Noviembre
8'30h. 9'30h.Sentada en la puerta del colegio.
9'30h. Paseada hasta Plza. Sant Jaume

dimecres, 17 de novembre de 2010

dimarts, 16 de novembre de 2010

PER UN EQUILIBRI ECOLÒGIC

LA VANGUARDIA, 2003

(PER QUIM MONZÓ)

Trobar lloc a la barra d’El Quim de la Boqueria és cada cop més difícil. Ja era complicat abans que el Quim i la Mercè canviessin de parada, però aleshores la barra devia fer amb prou feines un parell de metres. Quan es van traslladar, el nombre de metres va augmentar, però aviat es va veure que també eren insuficients. Avui és gairebé impossible trobar-hi lloc. Està atapeït de turistes, tots amb el nas ficat dins les seves guies de Barcelona. Primer per trobar el bar i després per seguir al peu de la lletra el que els diuen que mengin.

  • Ma ascolta, questo posto è bellino...

Ho diu una noia amb motxila. L’acompanya un tipus amb xàndal i mosca sota el llavi. Aquests són italians, però n’hi ha d’alemanys, americans, francesos, suïssos, canadencs, neozelandesos, mexicans, holandesos, suecs, liechtensteinians... La Boqueria sencera és avui dia un parc temàtic per turistes que, amb la seva presència massiva, distorsionen el medi ambient del mercat que, en teoria, venien a gaudir. La parella d’italians encara dubta si quedar-s’hi. El Quim és tan ple de gent –de turistes, sobretot- que no saben si esperar o anar a la següent estació del viacrucis.

  • Andiamo, via, dai! –diu ell, amb cara de cansament.

  • Cosa faciamo? Aspettiamo? –es veu clarament que ella vol quedar-s’hi.

I mentrestant va ficant el cap per entre els que dinem i, per damunt de la meva espatlla esquerra, observa (amb un rictus barreja de curiositat, sorpresa i fàstic) els ous ferrats amb xanguet que m’estic menjant. Però si giro el cap a la dreta veig com un altre turista fica el cap per damunt de la meva espatlla dreta. I jo no vull dinar envoltat de dotzenes d’ulls que miren estúpidament els meus ous ferrats amb xanguet, les meves tripes, el meu capipota fred! Estic tip de sentir-me com en una gàbia del zoo, cada cop que vinc a la Boqueria. Jo vull anar-hi com hi havia anat sempre, asseure’m en un d’aquests bars esplèndids i dinar amb tranquil.litat: sense ficar-me amb ningú però sense que ningú no m’observi com al Floquet de Neu mentre pela una banana. N’estic fins als nassos, dels turistes. N’estic fins al capdamunt, que siguin babaus, que se sorprenguin per la cuixa de porc al forn, que riguin quan veuen els botifarrons, que banitat, que mengin gambes a la planxa mentre beuen Fanta de taronja, i que celebrin amb grans mostres d’alegria el fet d’haver identificat que allò que hi ha al plat de carxofes fregides són carxofes:

  • Carciofi!

N’hi ha per girar-se i dir-los: “Si! Carciofi! Sono carciofi! Sei veramente esperto in carciofi!”. Però no ho faig perquè sento el seu alè al clatell i si em girés el sentiria a la cara i això encara seria pitjor. Pel que veig, a la primera fila de turistes que esperen i ens pressionen perquè acabem de dinar d’una vegada s’hi ha afegit ja una segona fila que, per la seva banda, pressiona la primera fila perquè als que estem asseguts ens pressionin encara més. De l’entrada del carrer de la Petxina arriba ara un grup de francesos.

  • Ici, c’est superbe! –diu el seu líder natural quan comprova que el cartell d’ El Quim correspon al nom que li indica la guia.

Ara que hi ha tants dies sense (el dia sense cotxes, el dia sense tabac, el dia sense televisió...), ¿seria possible un dia sense turistes a fi que els barcelonins poguéssim passejar per la Rambla, entrar a la Boqueria i asseure’ns a la barra d’El Quim com abans que arribés la marabunta? ¿Podríem descansar d’ells encara que només fossin vint-i-quatre hores l’any, sisplau?

Article aportat per VEI

dissabte, 13 de novembre de 2010

Butlletins Avv l'òstia i PADB 13 novembre




[Ca-la-Mar] Ds13-N Barceloneta: A l'abordatge


Amics, amigues, veïns, veïnes,

Esteu totes convidades aquest dissabte 13 de novembre a celebrar la presentació de casa nostra a la Barceloneta. Una estona per trobar-nos al carrer al voltant de paelles, música, paraules, trasteig d'ordinadors i molt de caliu... Una ocasió per compartir l'alegria de viure en aquest barri.

Us esperem!

[El vaixell pirata és al Passeig Joan de Borbó, 44-45, Metro L4 Barceloneta]


***

Menú a Ca la Mar 13/XI/2010

12.30h ::: Vermut (i anem posant la paella al foc)

14.00h ::: A les paelles!

15.00h ::: Taller d'informàtica per a activistes prudents: aprèn a xifrar els teus emails (regal fraternal del Hacklab de la Rimaia)

15.30h ::: L'Hora del Conte

16.00h ::: Jam Session

17.00h ::: Musiqueta: Dj Naitsab i Dj Crema Suprema

::: Primícia! Notícies del camp de batalla francès del nostre enviat especial

::: En paral·lel: tirades de cartes del Tarot del Present-per-Venir de Barcelona

... i a les 18h anem tirant cap a la manifestació de l'Assemblea de Barcelona

... i tot seguit cap a Can Vies a la kafeta per l'autogestió de la Universitat Lliure la Rimaia


***

Ca-la-Mar: Tendresa i Combat

Tornem a ser aquí. Perquè mai no hem marxat. Som la gent, la gent del comú. Som part dela gent, del comú que és la Barceloneta. Som poble, part d'aquesta Barceloneta popular. I la Barceloneta serà popular o no serà.

Hem okupat aquest edifici com en podríem haver okupat un altre. Hem okupat però podríem ser fill(e)s d'una renda antiga en perill de desnonament. I de fet ho som. Perquè som fill(e)s de la precarietat, del desnonament, de les retallades, del desmantellament d'un món que no permetrem que desaparegui.

Nosaltres som l'òstia, som miles, som les obreres, la gent, els pescadors, el comú, les petites botigues, el carrer, les teixidores de xarxa. Les veïnes i els veïns, senzillament.

Som aquí per continuar teixint xarxa. Som un nus de la xarxa que s'estén per la ciutat. Som un nus de la xarxa de la Barceloneta. La Barceloneta que no abaixa el cap, que sempre s'aixeca, que resisteix, que construeix i reprodueix la seva pròpia vida. La vida que vol i com vol. Somla Barceloneta que s'organitza, la Barceloneta que es rebel·la!

NO som hotels, ni apartaments turístics, ni xifres de benefici. El nostre benefici no es quantifica, perquè no és quantificable. El nostre benefici és el malefici dels qui només busquen benefici.

Som com un vaixell pirata que s'ancora per afegir un gra de sorra a aquest malefici que és el benefici del comú, per compartir-lo, per sumar a la Barceloneta popular, la que s'autoorganitzava en cooperatives i ara les vol recuperar, la que no vol ascensors que fan fora veïnes, la que atura els projectes que NO són de la gent.

Perquè el barri se l'ha de defensar!

Vine a celebrar-ho amb nosaltres.

dimarts, 9 de novembre de 2010

La Barceloneta Decideix

Som un grup de voluntaris de la Barceloneta que ens il·lusiona fer-nos càrrec de l'organització al nostre barri de la Consulta sobre la independència de Catalunya, que se celebrarà a Barcelona el proper dia 10 D'ABRIL DE 2011.
Us volem fer arribar la informació que us adjuntem, que es refereix a la roda de premsa que s'efectuarà el DIJOUS 11 DE NOVEMBRE A LES 11.00h ALS LOCALS DEL TEMPLE DE SANT MIQUEL DEL PORT (Pl. Barceloneta) en la que s'anunciarà als mitjans de comunicació el començament del vot anticipat de la Consulta.

Els voluntaris ens reunim cada dimarts entre les 8 i les 9 del vespre al C/ Marquès de la Quadra 2, baixos, 2a, i si n'esteu interessats, esteu convidats a assistir-hi i formar-ne part.

També teniu la possibilitat d'adherir-vos personalment o com a entitat a www.barcelonadecideix.cat

VOTEU SÍ, NO O EN BLANC, PERÒ FEU-HO

dilluns, 8 de novembre de 2010

PER UN EQUILIBRI ECOLÒGIC

LA VANGUARDIA, 2003


(PER QUIM MONZÓ)

Trobar lloc a la barra d’El Quim de la Boqueria és cada cop més difícil. Ja era complicat abans que el Quim i la Mercè canviessin de parada, però aleshores la barra devia fer amb prou feines un parell de metres. Quan es van traslladar, el nombre de metres va augmentar, però aviat es va veure que també eren insuficients. Avui és gairebé impossible trobar-hi lloc. Està atapeït de turistes, tots amb el nas ficat dins les seves guies de Barcelona. Primer per trobar el bar i després per seguir al peu de la lletra el que els diuen que mengin.

- Ma ascolta, questo posto è bellino...

Ho diu una noia amb motxila. L’acompanya un tipus amb xàndal i mosca sota el llavi. Aquests són italians, però n’hi ha d’alemanys, americans, francesos, suïssos, canadencs, neozelandesos, mexicans, holandesos, suecs, liechtensteinians... La Boqueria sencera és avui dia un parc temàtic per turistes que, amb la seva presència massiva, distorsionen el medi ambient del mercat que, en teoria, venien a gaudir. La parella d’italians encara dubta si quedar-s’hi. El Quim és tan ple de gent –de turistes, sobretot- que no saben si esperar o anar a la següent estació del viacrucis.

- Andiamo, via, dai! –diu ell, amb cara de cansament.

- Cosa faciamo? Aspettiamo? –es veu clarament que ella vol quedar-s’hi.

I mentrestant va ficant el cap per entre els que dinem i, per damunt de la meva espatlla esquerra, observa (amb un rictus barreja de curiositat, sorpresa i fàstic) els ous ferrats amb xanguet que m’estic menjant. Però si giro el cap a la dreta veig com un altre turista fica el cap per damunt de la meva espatlla dreta. I jo no vull dinar envoltat de dotzenes d’ulls que miren estúpidament els meus ous ferrats amb xanguet, les meves tripes, el meu capipota fred! Estic tip de sentir-me com en una gàbia del zoo, cada cop que vinc a la Boqueria. Jo vull anar-hi com hi havia anat sempre, asseure’m en un d’aquests bars esplèndids i dinar amb tranquil.litat: sense ficar-me amb ningú però sense que ningú no m’observi com al Floquet de Neu mentre pela una banana. N’estic fins als nassos, dels turistes. N’estic fins al capdamunt, que siguin babaus, que se sorprenguin per la cuixa de porc al forn, que riguin quan veuen els botifarrons, que banitat, que mengin gambes a la planxa mentre beuen Fanta de taronja, i que celebrin amb grans mostres d’alegria el fet d’haver identificat que allò que hi ha al plat de carxofes fregides són carxofes:

- Carciofi!

N’hi ha per girar-se i dir-los: “Si! Carciofi! Sono carciofi! Sei veramente esperto in carciofi!”. Però no ho faig perquè sento el seu alè al clatell i si em girés el sentiria a la cara i això encara seria pitjor. Pel que veig, a la primera fila de turistes que esperen i ens pressionen perquè acabem de dinar d’una vegada s’hi ha afegit ja una segona fila que, per la seva banda, pressiona la primera fila perquè als que estem asseguts ens pressionin encara més. De l’entrada del carrer de la Petxina arriba ara un grup de francesos.

- Ici, c’est superbe! –diu el seu líder natural quan comprova que el cartell d’ El Quim correspon al nom que li indica la guia.

Ara que hi ha tants dies sense (el dia sense cotxes, el dia sense tabac, el dia sense televisió...), ¿seria possible un dia sense turistes a fi que els barcelonins poguéssim passejar per la Rambla, entrar a la Boqueria i asseure’ns a la barra d’El Quim com abans que arribés la marabunta? ¿Podríem descansar d’ells encara que només fossin vint-i-quatre hores l’any, sisplau?


Article aportat per VEI

divendres, 5 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre de 2010

AVV del Casc Antic i Veïns en Defensa de Barcelona Vella

Las asociaciones de vecinos del Casc Antic y de Defensa de la Barcelona Vella queremos plantear aquí algunas observaciones al artículo del ilustre profesor Pareja Lozano, «Hotel del Palau, urbanismo y delito», publicado en su diario el pasado día 16 de octubre.

Con razón sugiere el articulista que las “recalificaciones” u “modificaciones puntuales” o “permutas de calificaciones urbanísticas” no entrañan en sí mismas delito penal alguno. Las asociaciones de vecinos denunciantes nunca han afirmado lo contrario a pesar de que tienen la mala costumbre de intentar averiguar qué interés se oculta en este tipo de operaciones, sobre todo cuando afectan a equipamientos, zonas verdes o a elementos del patrimonio histórico-arquitectónico urbano.

En el supuesto del Hotel del Palau entendemos que la supuesta bondad o no de la propuesta urbanística de sustituir un equipamiento docente protegido por un hotel de lujo mediante una especie de compraventa privada, y no publicitada, de aprovechamientos urbanísticos pertenecientes a una finca de la Generalitat de Catalunya, está íntimamente vinculado a ciertas irregularidades estratégicas de orden administrativo-urbanístico que trascienden su necesaria fiscalización por esa rama del derecho.

En casos como éste las reglas del juego jurídico-urbanístico pueden convertirse en un instrumento nada inocente en manos de determinados asesores técnicos condicionados por la voluntad de “familias”, élites sociales y económicas con ascendente sobre el poder político público. Determinados actos administrativos, sobre todo en materia urbanística, tienen unas consecuencias patrimoniales evidentes de enriquecimiento de sus promotores. En el imperio del libre mercado en el que vivimos, ello tampoco es en sí delictivo. Sin embargo, a veces, estas consecuencias patrimoniales nunca explicadas comportan el sacrificio en la actuación administrativa de principios básicos y rectores en un Estado de Derecho como la imparcialidad, la legalidad, la transparencia, la igualdad o la justicia distributiva. Este dato sociológico de la realidad no debería olvidarse ante el examen de operaciones urbanísticas que además se nos presentan como “bondadosas” o necesarias.

Aquí han existido manifiestas irregularidades jurídico-administrativas, como por ejemplo la aprobación de la modificación puntual del PGM sobre la base de un convenio urbanístico no publicado y firmado sin los correspondientes informes previos sobre su idoneidad, al comprometer patrimonio público. O la flagrante vulneración del proyecto urbanístico hotelero con el entonces vigente Pla d’usos de 2005, al afectar la recalificación un equipamiento protegido y agrupar parcelas independientes a pesar de su expresa prohibición. O también la extraña equidistribución de beneficios y cargas urbanísticas, donde no hay cesiones (salvo el 10% legal) ni cargas urbanizadoras, donde la “compensación” a la Generalitat (no al Ayuntamiento) se hace a golpe de talón. En este sentido, pensamos, también en esta insólita manera de considerar la participación de la comunidad en las plusvalías urbanísticas en la que ésta pierde un equipamiento docente para el barrio, mientras que el uso de la finca de la Generalitat deviene jurídica-nominalmente lo que en realidad ya era: un equipamiento. Y todo ello, con una calculada ocultación de información y al servicio de unos determinados intereses privados influyentes que hacen que dichas irregularidades traspasen esa tenue frontera que separa entre el ilícito administrativo y el ilícito penal.

La resultante perversión singular de la función social del urbanismo y de la función social de la propiedad privada, así como la del interés público de la operación, en función de la “relevancia social” de sus promotores, son indicios suficientes como para que la fiscalía de delitos urbanísticos haya vislumbrado hechos delictivos en ese modus operandi. Y ello con independencia de ser además testigos de cómo este asunto ha puesto al descubierto hasta qué punto tenemos interiorizada y naturalizada la vieja división clasista de la sociedad, la presunta imparcialidad y honestidad de la tecnocracia administrativa y la ausencia de voz, decisión y crédito de los vecinos.

En este caso, el intervencionismo de la jurisdicción penal funciona (debería funcionar) como una garantía del funcionamiento honesto de la Administración pública. Si queremos garantías y juego limpio no cabe argumentar que lo importante es que el gato cace ratones. Ese maquiavelismo de razón de Estado que siempre tiende a suprimir garantías en la fiscalización de la propia Administración pública a los efectos de primar el pragmatismo del “buen funcionamiento de la Administración pública”, no resta heroicidad alguna a la participación en la gestión de la cosa pública. Todo lo contrario. Y dan fe de ello las asociaciones de vecinos y particulares que desde su modesta posición e influencia social, participan en la gestión de la cosa pública de manera voluntaria, desinteresada, sacrificando su tiempo y su dinero. Por favor, en esta historia no nos confundamos de héroes.

dimecres, 3 de novembre de 2010

BARS IRLANDESOS

LA VANGUARDIA, 2003

BARS IRLANDESOS

(PER QUIM MONZÓ)

Fins fa un mes, a l’Afganistan no hi havia cap bar. Ara finalment n’hi ha un, a Kabul. Es tracta d’un bar irlandès que –per decisió del govern, que no veu amb bons ulls que l’immobilisme religiós cedeixi davant el mestissatge cultural i el whiskey- està reservat als estrangers: diplomàtics, periodistes... El bar de Kabul no té rètol que l’identifiqui i s’amaga darrere d’una paret de ciment. Segons declara el propietari a l’ Associated Press, és millor passar desapercebut. El bar s’assembla als centenars de bars irlandesos que hi ha pel món. Amb anuncis de Guinness i llums verds. S’hi serveixen fins i tot llonzes de porc. Per no aixecar la llebre no n’han fet propaganda, però a aquestes altures no hi deu haver a l’Afganistan cap estranger que no sàpiga que existeix

Que sigui irlandès el primer bar que s’obre en territori afganès diu molt de l’esperit que ha aconseguit que, en poques dècades, s’hagin obert pubs irlandesos al món sencer. Abans, per trobar-ne un calia anar a Irlanda o als Estats Units, on a molts bars hi ha encara cambrers joves que vénen de l’illa, parents cada cop més llunyans dels propietaris, que ja fa tres o quatre generacions que són a Amèrica. Però els bars irlandesos americans són fruit d’una immigració integrada i els que s’han obert aquests anys al món, no. Aquests neixen de sobte, en ciutats on amb prou feines viuen irlandesos, i primer aglutinen els professors d’anglès que hi ha a la ciutat –irlandesos, anglesos, americans...-, tot seguit la resta de la colònia i després els indígenes aficionats a beure. L’any passat, en un bar irlandès de Tel Aviv vaig arreplegar un exemplar de The Buzz, que és alguna cosa així com el butlletí de la secta. Hi havia notícies sobre obertures de nous bars irlandesos al Canadà, a Singapur, a Nova Zelanda, a Noruega, a Hongria... Hi havia anuncis d’empreses de decoració que, en un tres i no res, te’n munten un allà on diguis, de cursets de posada al dia per propietaris i gerents, d’empreses que subministren begudes i menjars als bars irlandesos d’Europa, i de discos de música celta. Hi havia receptes de cuina irlandesa i articles força seriosos sobre el que anomenen “el concepte de pub irlandès”.

Cap altra línia de bars ha tingut un èxit semblant. No hi és aliè l’ímpetu de la llengua anglesa al món sencer. Però hauríen pogut ser bars anglesos o americans, i no ho són. ¿Per què? Doncs perquè els irlandesos cauen bé a mig món. No han tingut mai un imperi, i això ajuda. I els seus bars han sabut assumir sense vergonya el que tenen de parc temàtic, i anar més enllà. Gairebé tots els bars que proven de reproduir artificialment l’ambient d’un país cauen en la cursilada, però els irlandesos se salven perquè superen la pega de ser clònics a base d’un bon marge de llibertat. Tots s’assemblen entre ells –la fusta, el tipus de pintura, el vidre esmerilat, els taulells, els prestatges, els anuncis de metall, els mosaics a terra...- però no n’hi ha dos d’iguals. I ens hi trobem bé. Són la materialització, a tres carrers de casa, del bar ideal que hem conegut gràcies al cinema americà: aquell bar tancat i amb les mínimes vistes possibles al carrer perquè, si no ho vols, no sàpigues si són les dotze del migdia o les dotze de la nit.


Article aportat per VEI

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Lo que me faltaba por oír

¡Váyanse a vivir a Sant Cugat o a Tiana, donde sea, que aquí necesitamos montar más hoteles!

En el colmo del descaro, el presidente de la Confederación Española de Hoteles y Alojamientos Turísticos, Joan Molas, ha reclamado a prensa, radio y televisión que abandonen "el injusto maltrato" al que someten al turismo que visita Barcelona, tan sólo porque "se colapsan cuatro o cinco calles". "Por ejemplo la Rambla o el paseo de Gràcia", precisa el despacho de Efe, que explica que la reclamación tuvo lugar anteayer, en un acto del Club de la Prensa Turística en el que también estuvieron Jordi Clos, de Turisme de Barcelona; Jordi William Carnes, del Ayuntamiento, y el incombustible Joan Gaspart. Todos ellos piden que los hoteles barceloneses no tengan que aplicar la tasa turística, como hacen los de las principales ciudades turísticas del mundo.

Es decir: según Joan Molas, los medios someten al turismo a un "injusto maltrato". ¿Maltrato? Según el diccionario, maltrato es la "acción y efecto de maltratar". Y maltratar es "tratar mal a alguien de palabra u obra". Descartando la posibilidad de que los redactores de los medios vayan por ahí persiguiendo a los turistas para darles collejas y patadas en la espinilla, queda claro que el maltrato del que Molas habla es el de palabra. Y ¿por qué cree eso? Pues porque de unos años hacia aquí se está denunciando el atropello que el turismo zarrapastroso supone para los barceloneses. Los hoteleros están la mar de felices con la jauría de turistas que sufre la ciudad y, si hubiese más, mejor les parecería, aunque ello implicase expulsar aún a más ciudadanos. "¡Váyanse, váyanse a vivir a Sant Cugat o a Tiana, donde sea, que aquí necesitamos pisos y edificios para montar más hoteles y más apartamentos turísticos!". La zona centro de la ciudad está devastada y la devastación se extiende cada vez más. Durante los noventa todo eso se silenciaba. Se suponía que el negocio turístico estaba por encima del bien y del mal y que por eso había que callar ante las tropelías. Pero la gente se ha hartado. Y, entre la gente, muchos periodistas que no dudan ya en decir lo que opinan. Es eso –decir lo que se opina– lo que Molas llama "injusto maltrato" al turismo.

Fíjense además en un lapsus muy interesante. Habla Molas de "injusto maltrato". Lo cual supone que, en su fuero interno, considera que hay un "justo maltrato". Y no es así: maltratar es siempre injusto. Se puede ser duro e incluso violento con quien lo es, pero eso no es maltratar sino defenderse. Curioso cerebro el de Joan Molas, capaz de albergar la idea de que en según qué casos es justo maltratar. Aunque no debiera sorprenderme, viniendo de alguien para quien Barcelona no es más que un decorado para que él, sus hoteles y sus hoteleros hagan el agosto cada mes del año, alguien que considera que los medios de comunicación deberían ser lacayos que silenciasen el daño que este turismo está haciendo a Barcelona.

Article publicat per Quim Monzó en la Vanguardia

dissabte, 30 d’octubre de 2010

divendres, 29 d’octubre de 2010

EL PUERTO DE BADALONA SALVA LA FLOTA DE PESCA ARTESANAL

LA VANGUARDIA, 07/04/2010

LOS NUEVOS MUELLES DE LA CIUDAD GUARDARÁN UN ESPACIO PARA LOS BARCOS DE PESCA, QUE AHORA ESTABAN DESAPARECIENDO

(POR LUIS BENVENUTY, BADALONA)

El puerto de Badalona dispondrá a finales de año de una base artesanal de pesca, y una de las profesiones más tradicionales de su historia no desaparecerá de la ciudad. O al menos no lo hará al acelerado ritmo en que lo estaba haciendo hasta ahora. Francesc Panella, el nuevo consejero delegado de Marina Badalona, la sociedad mercantil participada por el Ayuntamiento y el consejo comarcal para gestionar el puerto de la ciudad, ha decidido recuperar el proyecto original de la infraestructura badalonesa.

Según aquella primera idea, los muelles que debían devolver el Mediterráneo a la ciudadanía tras décadas de ocupación industrial incluirían también modernos equipamientos para los hombres de la mar. La intención era revitalizar y actualizar lo que fuera dos siglos atrás la principal vía de sustento de una de cada cuatro familias. La impronta de la pesca en Badalona es tal que su principal aportación arquitectónica son los badius, los patios interiores de las casas del Centre donde se guardaban aparejos.

Pero Juan Felipe Ruiz, el anterior consejero delegado de Marina Badalona, redujo aquellos primeros planos del puerto a su mínima expresión. A los amarres. A la dársena y poco más. Nada de lonjas ni máquinas de hielo ni otros equipamientos imprescindibles de esta actividad. A finales de año, Ruiz dimitió del cargo tras ser imputado en la trama de la corrupción urbanística conocida como Pretoria. Durante su administración, el número de embarcaciones afiliadas a la cofradía local pasó de acercarse a las setenta a no llegar a la veintena. En los desnudos muelles badaloneses sólo amarran actualmente media docena. El resto de naves lo hacen en otros puertos del área metropolitana donde hallan mejores servicios. Y es que la Generalitat precintó el pasado verano la vieja y vetusta lonja de Badalona, ubicada en la playa del Centre. Y nada apunta a una pronta reapertura.

“En estos momentos estamos redactando un proyecto ejecutivo para licitarlo próximamente”, explica Panella desde Marina Badalona. “La idea es que durante el otoño que viene los pescadores puedan disponer ya de máquinas de hielo, cuartos para guardar los aparejos y, por supuesto, una nueva lonja”.

Desde la cofradía de pescadores badaloneses, su presidente, Jaume Cañas, dice que los primeros contactos con los gestores de la infraestructura han sido muy positivos, que la nueva postura de la empresa puede llegar a tiempo para salvar la profesión en la ciudad porque “todo parece apuntar a que al final tendremos una base artesanal de pesca”. Luego los pescadores se plantearán iniciativas para modernizarse, como acercarse al turismo.

LA DENUNCIA: La amenaza de la celulosa

Pep Costa, uno de los pescadores más veteranos de Badalona, denuncia: “Saco 40 kilos diarios de celulosa, tantos que tengo que romper las redes. Antes sólo ocurría cuando llovía y los colectores se desbordaban. Pero ahora es diario. La celulosa se extiende de Barcelona a Montgat. Me he quejado a la Generalitat y Ayuntamiento. Nadie se responsabiliza”.

Article aportat per VEI

dijous, 28 d’octubre de 2010

Nuevos cursos en la Biblioteca 'La Fraternitat'

La biblioteca ‘La Fraternitat’ tiene programados una serie de nuevos cursos para el mes de noviembre, que a continuación se indican:

  1. Gimp

  2. Internet I

  3. Internet II

  4. Introducción a la presentación de contenidos

  5. Introducción a Linux

  6. Taller de Web 2.0

Este es el enlace con más información.

Este es el Facebook de la biblioteca.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Comunicat de l'Avv l'òstia i la Plataforma en Defensa de La Barceloneta

Comunicat de l'Avv l'òstia i la plataforma en Defensa de La Barceloneta davant la detenció de Marina Sagastizabel, estudiant de la Universitat Autònoma de Barcelona i veïna del barri

La passada matinada del divendres 22, a les 3.00 del matí, agents del CNP entraven en un edifici del barri per detenir, o més aviat segrestar la Marina Sagastizabel, una jove de 21 anys veïna del barri des de que arribà a Barcelona aquest any. El motiu al·legat era el de pertinença a l'organització juvenil basca SEGI, il·legalitzada per la justícia espanyola.

El barri ha estat vigilat durant dies per agents de la CNP per aplicar una llei, la Llei Antiterrorista, la qual ha estat denunciada per múltiples organismes internacionals per la seva vulneració de drets fonamentals i ciutadans, i la manca de garanties jurídiques que suposa pels detinguts, dels quals, quan s'aplica, cap jutge ha dit encara que siguin culpables. L’últim informe del relator de Nacions Unides contra la tortura denunciava les aberracions que es produeixen sota l'empar d'aquesta llei per part dels cosos de seguretat.

La Barceloneta és per qui la respecta, i respectar-la no pot voler dir mai violar drets fonamentals. Els veïns del barri de La Barceloneta, com a tot arreu, hem de poder comptar amb unes garanties jurídiques que garanteixin els nostres drets fonamentals, tal i com ha de ser en un sistema democràtic.

Ni a La Barceloneta ni enlloc l'aplicació de lleis que violin drets fonamentals i ciutadans.
És per això que aquestes entitats demanem:

- La immediata posada a disposició judicial de la veïna detinguda.
- L’aixecament del règim d’incomunicació amb els drets a l’advocat de confiança o de contacte amb els seus familiars.
- La derogació de la llei antiterrorista, ateses les denúncies fetes per organismes internacionals

Plataforma d'Afectats en Defensa de La Barceloneta i Avv l'Òstia | NIF: G-64635345, G-63826792
pdefensabarceloneta@yahoo.es avlostia@hotmail.com

dimarts, 26 d’octubre de 2010

La Barceloneta, Winston Churchill i les 6 del matí

Divendres 22 d'octubre. De matinada. No passa del trenc d’albada. Quasi en silenci, agents de paisà i vehicles policials traginen pel carrer Ginebra de la Barceloneta. Rere la desfilada policial, sonarà el timbre d'una porta. D'una porta. D'una casa. D'un edifici prèviament vigilat. Timbre de porta esbotzat que esmena a la totalitat allò dit per Winston Churchill: 'democràcia és que truquin a la porta a les 6 del matí i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet'.

Democràcia esmicolada. A la Barceloneta. Divendres passat. Vora les 3 del matí. Dels repartidors de lactis als repartidors de llets. I d'hòsties consagrades. Sona el timbre i no hi concorre Churchill. Negra nit i boira espessa, una ciutadana basca serà xuclada per la més sinistra raó d'Estat. Sense a penes testimonis, els policies se l'enduran. Enlloc. Incomunicada sota la legislació antiterrorista podrà estar oficialment desapareguda les properes 120 hores. Abans d'enfilar –enèsima nit dels llapis- cap a l'únic tribunal d'excepció que exerceix com a tal: l'Audiència Nacional, hereva directa del TOP franquista.

Recapitulem, doncs. Policies del CNP han detingut de matinada –què volen aquesta gent?, cantava Maria del Mar Bonet no fa tant– una jove estudiant de 21 anys, que poques hores després engreixarà els titulars alarmistes de la premsa oficial del dia i les seves mentides mil cop repetides. Reality show inquisitorial que condemna sense judici, deté sense proves i crida sense veritats que cridar. 'Una operació contra la cantera d’ETA', 'cadells terroristes' i altres perles de l'escopidora policial. Que s’estimben contra la més estricta realitat.

Però com qui cerca sempre troba, de sobte, com un castell de cartes ensorrat de cop, passem d'una 'terrorista a la Barceloneta' a una jove de 21 anys. Marina Sagastizabal és el seu nom. Acabada d'arribar del País Basc per cursar estudis de Sociologia a la UAB. 'Estranya terrorista', perquè amb una simple recerca a internet, trobem articles seus, publicats fa ben poc en premsa basca: com a membre de l'Assemblea de Joves del barri de Judimendi de Vitoria, defensant polítiques socials d'habitatge que reverteixin tanta especulació. Activament implicada també en Herriaabian, una plataforma contra l'exclusió i marginació social, dinamitzadora de la darrera vaga general. El mateix dia de la detenció, 50 joves compareixen en roda de premsa pública a Bilbao per denunciar les detencions i autodefinir-se 'tan culpables com els detinguts'. Tan culpables com la Marina. És l'altra realitat concreta, innegable, que contradiu la societat de l'espectacle repressiu i la neurosi securitària: dels escorcolls policials només han sortit pòsters, cartells, adhesius i samarretes. Però cap explosiu. Cap detonador. Cap pistola. Només idees i actius i activistes juvenils, en l'estat inquisitorial on les idees són delicte i la dissidència sempre està sota sospitosa.

L'embogida lògica antiterrorista és així. Sorda. Muda. Cega. Capaç, en cinc minuts, de convertir una estudiant de 21 anys en criminal. Efectiva a l'hora de fer passar bou per bèstia grossa. Útil per a la paràlisi social, criminalitzant qualsevol protesta i tot malestar. Democràcia, on? Terrorista, qui? En qualsevol cas, allò innegable és que el cost pervers de la seguretat que esmicola la llibertat és quantificable en sofriment humà. I que a la microhistòria quedarà que l’estrena de Rubalcaba com a flamant vicepresident del govern va passar per la Barceloneta, com Àtila i els huns, en forma de propaganda i matinada. Servint com àgape de canapès un altre 'èxit antiterrorista': aperitiu i brindis pel segrest d’una jove estudiant de 21 anys i 14 joves més. Quan l'únic que feien –curiós delicte- era ser joves exercint com a joves, participant políticament a plena llum del dia. Sobrats de motius, segurament, amb Baudrillard: 'donada l’acumulació de proves no hi ha hipòtesi més versemblant que la realitat'.

Tot plegat no deixa de ser un segrest paradoxal. Paradoxal perquè empeny a cridar que estem farts de la prepotència impune d'uns repressors que coneixem massa bé. I que, en canvi i per contra, estem disposats a posar la mà al foc per una detinguda, veïna anònima, que ni tan sols coneixem i que acaba d’arribar a casa nostra. Ben oberts i disposats per dir-li: 'quan tornis a la Barceloneta, Marina... benvinguda a casa'. Si és que hi ha cases d’algú, encara queden repartidors de llet i encara avui podem tenim dret a esmorzar futur. Recapitulem: singular benvinguda anticipada per insistir en què mai més, enlloc i a ningú, se li apliquin lleis d’excepció, segrestos de matinada i processos injustos i injustificats. Ni a la Barceloneta ni enlloc.

--
Article escrit pel periodista David Fernàndez.

Aquest article es publica aquesta setmana a 'Masala', periòdic social i multicultural de Ciutat Vella i la Barceloneta.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Exgae presenta: vuelven los Oxcars - 3ª edición



Por tercera vez consecutiva llegan los Oxcars , el mayor evento de cultura libre de todos los tiempos.
Jueves 28 de octubre 2010, a las 20:45 Sala Apolo, Nou de la Rambla 113. Metro: Paral·lel, Barcelona.
Durante una semana, Barcelona capital mundial de la cultura compartida: conciertos, performances, AV, cinema, live-sets, hacking, literatura, animación......

dissabte, 23 d’octubre de 2010

BARCELONA, CIUDAD

José María Sanz, LOQUILLO


UNA CRÓNICA URBANA DE ROCK EN TIEMPOS REVUELTOS (2010)

4ª Parte

Studio Ono, en la calle del Pi número 1, es el lugar elegido por CBS para presentar a los Rebeldes en sociedad, conocida de toda la vida por “discoteca 1800” ahora presume de transgresora. Su nombre recuerda al mítico Studio 54 de Nueva York; todo aquel que pretende dárselas de moderno o presume de ser alguien en el mundo del espectáculo se deja ver en algún momento de la noche junto a bailones de turno. La cocaína es una novedad, las drogas psicodélicas han pasado a la historia.

Es el local para todo tipo de presentaciones y ruedas de prensa, a medio camino entre lo snob y lo “moderno”, que al final viene a ser lo mismo.

En la entrada de Studio Ono un portero selecciona al personal, si no tienes buena pinta no entras ni pagando, hay mucho guapo/a contratado y puedes toparte con un tipo disfrazado de boxeador o una guapa vestida de orgía romana, dependiendo de la fiesta que toque. Hay un trapecio situado estratégicamente y una trapecista sin complejos haciendo evoluciones varias.

La prensa que al principio critica el exceso de hedonismo pronto se desdice al calor de la barra libre, eso es muy importante para ellos.

Una nueva manera de entender el negocio de la noche ha llegado a la ciudad influenciado por la vida nocturna de Ibiza y la Costa Brava, donde siempre están a la última por la afluencia del turismo chic; aquí todavía se tira de Bocaccio y de los restos del naufragio de la gauche divine.

El culto a la modernidad toma Barcelona en pequeñas dosis, disco a disco.

La nueva ola nos impone su estética frívola, hasta es capaz de llenar las pistas donde suenan Police, Blondie o Pretenders junto con los últimos coletazos de la música disco hortera, creando una mezcla insoportable a los sentidos.

En las radios comerciales los grupos nuevaoleros madrileños toman el relevo a los ídolos de las fans quinceañeras; rumberos modelo pata de elefante y melódicos con un pie en Latinoamérica.

Nombres como Radio Futura o Ejecutivos Agresivos anuncian un cambio en las formas y en el fondo.

Y nosotros ya tardamos.

Article aportat per VEI

divendres, 22 d’octubre de 2010

El CEIP Mediterrània vuelve a la calle para exigir la nueva escuela

Las madres del CEIP Mediterrània, en la Barceloneta, tienen muy claro aquello de que la única lucha que se pierde es la que se abandona, y lo último que pasa por sus cabezas es abandonar. Ayer volvieron a manifestarse frente a los barracones que tienen por escuela y cortaron durante algo más de media hora la calle de Andrea Dòria para pedir por enésima vez el inicio de la construcción del colegio, obras para las que todavía no hay fijado un calendario.

La última fecha que había sobre la mesa -que no sobre el papel, como reclaman las madres- era el primer trimestre del 2011, anuncio hecho en el pleno de Ciutat Vella del pasado mes de marzo por la entonces concejala del distrito, Itziar González, y del que la nueva edila, Assumpta Escarp, dice no saber nada. «En la última audiencia pública, el jueves pasado, nos respondió que la obra no ha sido adjudicada y que no hay financiación por parte de Gisa», explica indignada Montse López, portavoz de la AMPA. Fue esta respuesta la que encendió los ánimos de las madres, quienes, ante la falta de compromisos, organizaron para ayer una concentración frente al centro. Como en anteriores movilizaciones, se sumaron a la protesta el equipo docente y otras 13 entidades ciudadanas de la Barceloneta.

COMPROMISOS INCUMPLIDOS / El acta de la reunión entre la AMPA del CEIP Mediterrània y la gerente del distrito, Mercè Massa, el 12 de febrero del 2009, no deja lugar a dudas. «La nueva escuela será de una línea y tendrá guardería. Su inauguración está prevista en septiembre del 2011», se afirma en la misma. Más tarde se informó a las familias de que finalmente la guardería no se construiría.

Ayer, fuentes del Consorci d'Educació de Barcelona afirmaron que el calendario no se puede fijar hasta que esté elaborado el presupuesto, y que el presupuesto no se tendrá hasta que se tenga el proyecto definitivo, «en el que se está trabajando», insisten. Exactamente la misma respuesta dada por esta administración hace ocho meses, tras la primera manifestación organizada por la combativa AMPA del centro, que está de prestado en el patio del vecino CEIP Alexandre Gal·lí desde que en el verano del 2007 el ayuntamiento decidiera derribar la escuela por problemas estructurales.

En un principio, los barracones debían ser «para dos o tres cursos», recuerda María Ascensión Fumanal, directora del centro. Van por el cuatro y la cosa no pinta demasiado bien. La dirección -agotada de no poder embarcarse en según qué proyectos al desconocer cuánto se dilatará esta situación de provisionalidad- no tiene mucha más información que la AMPA.

La directora recibió una llamada por parte del consorcio el 19 de febrero -día en el que este diario se hizo eco de la primera movilización-diciéndole que la llamarían pronto «para buscar día y hora para una reunión». No recibió nuevas noticias hasta ayer por la mañana, inmediatamente después de la última protesta convocada por las madres del centro. Un centro que lleva ya más de tres cursos sin gimnasio, comedor ni biblioteca, pero que no ha perdido la ilusión por existir ni las ganas de lucha.

Publicat en El Periódico

On és l'enemic? La necessitat d’autocrítica al món veïnal

Publicat en el bloc de la CONFAVC

En els últims anys han sorgit espontàniament plataformes veïnals que reivindiquen “millores” pels nostres barris o denuncien degradació, problemes de convivència i “inseguretat” al marge de les associacions veïnals (AV)
. Això ens ha obert la porta a moltes AV a fer una reflexió autocrítica necessària en temps de crisi i d’escassa mobilització.

Com a moviment veïnal tenim actualment una mancança greu a l’hora d’interpel·lar a molts veïns i veïnes amb el nostre discurs i formes de fer, ja que moltes vegades el veïnat sent les nostres propostes alienes a la seva quotidianitat, encara que siguin pertinents.

Una de les tasques crucials d’una associació veïnal és construir una visió global de barri més justa i incloent a través del coneixement del territori concret en què actuem, amb una composició social cada vegada més heterogènia i paradoxal. Aquesta tasca porta implícita la necessitat de transmetre eixa visió de barri i emmarcar-la en un context de ciutat -neoliberal-, en el qual un projecte de barri fet des de baix entrarà en conflicte amb l’administració i els poders econòmics.

Sense entrar a analitzar si les AV hem assolit la tasca, el què resulta innegable és que partim moltes vegades d'un concepte de veïnat obsolet i poc acurat a les nostres realitats properes.
A més, tenim serioses dificultats per trobar vies de comunicació de les nostres tasques. Així doncs, quan existeix la transmissió d’un projecte global de barri habitualment aquesta fracassa. Per tant, no podem deixar de valorar positivament el sorgiment d’aquestes noves plataformes, i apropar-nos per veure de quina manera ens podem contaminar els uns als altres.

L’autorganització de veïns i veïnes en plataformes, grups... pot ajudar a restaurar un teixit social cada vegada més erosionat per les condicions de vida. En el cas dels barris del centre de Barcelona, per exemple, pot ser la pressió turística.

No obstant això, “la intenció no és el que compta” i per això quan un grup que s’erigeix com a un interlocutor en un barri vol intervenir en un territori concret és necessari conèixer tant les conseqüències que pot arribar a tenir la intervenció, com els motius que han portat a eixa situació determinada. Per intervenir en una situació de conflicte cal saber qui és l’enemic. I aquest no pot ser aquell que no ha decidit estar on està.

Diferents plataformes veïnals sorgides recentment reprodueixen un discurs genèric contra l’administració, però focalitzen les seves crítiques en la brutícia, aquells que generen inseguretat a peu de carrer (des de “rateros” fins a turistes), o inclús els sense-sostre, per la imatge que generen. Si identifiquem com enemic que no ha decidit exercir el seu paper, estem apuntant malament.

Per una banda, és necessari reconèixer els responsables de la degradació del barri, és a dir, aquells que tenen la capacitat de decisió: l’administració pública i per davant seu o darrere seu, els poders econòmics.
Per l’altra banda, es tracta de buscar i crear formes d’acció que continguin projectes a llarg termini. Si hem constatat la manca de voluntat per part de l’administració de construir un barri fet a la mesura de tots i totes, desenfocant de la mirada les persones amb menys recursos, resulta obvi que la contrapartida no pot ser reforçar a l’administració en el seu paper de “papà-estat” i potenciar que intervingui amb solucions parcials que s’han demostrat ineficaces a llarg termini.

Cal anar més enllà de la denúncia genèrica i mal·leable i (re)construir una realitat social en què els problemes de convivència siguin gestionats per la comunitat i no sancionats per l’administració. Cal tornar a la visió que els barris els construïm entre totes i tots, i en aquesta mirada buscada, les associacions de veïns i veïnes hauríem de poder dir i aportar molt, si prèviament hem treballat als i pels barris.

Per Gala Pin, membre de l'AV de l'Òstia de la Barcelona


dijous, 21 d’octubre de 2010

El CEIP Mediterrània reclama la construcció d’una escola nova


www.btvnoticies.cat

Els pares i alumnes del CEIP Mediterrània s'han tornat a manifestar. Fa quatre anys que l'escola funciona en barracons, de manera provisional, i reclamen la fixació d'un calendari d'obres per construir la nova escola. L'AMPA de l'escola es queixa de falta d'espai: no tenen menjador, ni biblioteca ni gimnàs.

Les entitats del barri donen suport a les protestes i també reclamen la construcció d’un nou edifici. Es tracta d’una de les dues úniques escoles públiques de la Barceloneta i temen que es pugui tancar.

Quatre cursos en barracons han esgotat la paciència de pares, mares, alumnes i també professors.

TERESA AGUILAR, cap d'estudis del CEIP Mediterrània
"Falten espais, sorolls excesius, se'n va la llum, ens quedem sense ordinadors. Una sèrie d'incomoditats que només se saben si estàs quatre anys com nosaltres treballant aquí".

El 2007, el Departament d'Educació els va anunciar que s'havia d'enderrocar el CEIP Mediterrània al passeig Marítim per problemes greus a l'estructura de l'edifici. Des d'aleshores, esperen que el Consorci d'Educació els concreti una data d'inici de les obres.

MONTSE LÓPEZ, presidenta AMPA
"Se cree que todavía no estaba adjudicado, que el dinero nunca ha estado y que, de momento, no hay nada".

Els pares i mares temen que el solar on s'ha d'aixecar el nou edifici acabi tenint un ús públic i no escolar mentre no es concreta el calendari d'obres.
El CEIP Mediterrània és un dels dos únics centres públics que hi ha a la Barceloneta. El perill que pugui desaparèixer ha mobilitzat totes les entitats veinals del barri.

GALA PIN, AV de l'Òstia i Plataforma en defensa de la Barceloneta
"En un barri com la Barceloneta que cada vegada és més turístic i on els drets fonamentals estan descuidats per part dels veïns. Que els nens tinguin una educació en condicions és molt important".

Cap a les deu del matí, la protesta s'ha donat per acabada i els alumnes han entrat a l'escola per fer classe.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Assemblea 14 d’Octubre Plaça Osca (Sants)

Acta III Assemblea De Barcelona. 14 d’octubre 19h Plaça Osca

assistència: 350

Ordre del dia: 1.- Valoració

2.- Propostes de continuïtat

1.- Valoració. Comitès locals:

  • Barceloneta: un barri sociològicament difícil de mobilitzar actualment, però hi ha molts ànims de continuar la lluita engegada
  • Diagonal- Zona universitària: èxit total, i molta més gent de l’esperada. Pròxima reunió: dimarts 19 a les 19h als Menjadors Universitaris
  • Gràcia: piquet massiu nit i matí. Èxit. Pròxima assemblea: 25 d’octubre a les 19h a Plaça Revolució.
  • Sant Andreu: èxit. Pròxima assemblea: 21 d’octubre a les 19h
  • Casc Antic: bons piquets.
  • Poble Sec: l’assemblea de barri reforçada amb el punt d’inflexió de la Vaga General. Moltes ganes de continuïtat. Retenció a Mercat de Sant Antoni (identificacions)
  • Sants: el piquet més repressiu. Èxit i ganes de continuïtat.
  • Poblenou: es van superar les expectatives. Unió amb treballadors del 22@.
  • Raval: Una detenció marcada per la brutalitat policial. Molta gent i molta feina feta.
  • Nou Barris: bon treball previ va fer que fos exitós el dia de la Vaga General.
  • Mataró: forta repressió. 6 detingudes. Ja estan arribant multes. Ens seguiran informant.
  • TMB Autobusos: valoració molt positiva si tenim en compte les expectatives inicials. Només van sortir els serveis mínims.
  • Papers per Tothom: falta enfortir la unitat entre treballadors i treballadores, però valoren la Vaga General com a èxit. Repressió més dura als immigrants. A tenir en compte la solidaritat de classe. Proposta de grup legal dins l’Assemblea de Barcelona.
  • Campanya contra la Crisi: èxit i sorpresa. Enfortir l’assemblea de Barcelona, perquè és una bona estructura per avançar. Felicitats a toes les que vam participar en les mobilitzacions prèvies i del dia de la vaga. Per la continuïtat.
  • Intentar recuperar les bases de CCOO i UGT combatives el dia de la Vaga General. Proposta de enfortir la comissió d’extensió als centres de treball.

2.- Propostes de continuïtat:

  • Dimarts 19 d’octubre a les 12h al Col·legi de Periodistes: Roda de premsa per presentar el Manifest de Professors i Professores Universitàries: Diguem Prou a la criminalització dels moviments socials! (Estem totes invitades a la convocatòria)
  • Comitè Contra les Retallades Socials de Sants: Proposta Enquesta Obrera per veure índex de precarietat. Preparen contingut sobre les pensions, per avançar-nos a la Llei de Reforma de les Pensions. Convocatòria: els dilluns a les 19h al Centre Social de Sants (Onzinelles, 30)
  • Comitè Diagonal – Zona Universitària: unió estudiants-treballadors i treballadores. Proposta de cadascuna pengi als seus balcons una pancarta: “No som antisistemes, som anticapitalistes”. Anar treballant dur i juntes per poder fer una Vaga General a Barcelona, a mig termini.
  • Campanya comunicativa: “No volem pagar la seva crisi” + blog Assemblea de Barcelona. Pancarta informativa a la plaça del poble del barri. Xapes, Samarretes. Encartellar les nostres reivindicacions en campanya electoral. Creació comissió de propaganda i comunicació.
  • Proposta de Grup Extensió Empreses. Motius: difícil tornada treballadores al pacte social CCOO i UGT, impulsar continuïtat lluita i eina per coordinar les lluites obreres. Grup per reunir-se amb comitès empresa i sindicalistes de base.
  • Acte crític-festiu en campanya electoral. 25 de novembre. Quan i com ho decideixin els comitès locals.
  • Assemblea pels Drets Socials de Gràcia: 13 de novembre cada barri va amb columnes des del seu barri cap a Plaça Catalunya per fer manifestació/concentració unitària. Potenciar Punts d’Informació Laboral als barris que no n’hi ha. Calendari/Pla de treball a cada barri. Assemblea el 25 d’octubre a les 19h a Plaça Revolució.
  • Moviment del 25: proposen que els continguts generats en l’ocupació del Banc de Descèdit siguin traslladats als comitès de barri. Apostar per comitès locals, cooperativisme i ajuda mútua.
  • Creació grup legal dins l’AB.
  • El sindicalisme alternatiu està treballant conjuntament a diversos centres de treball per forçar amb reivindicacions concretes i el tema dels convenis col·lectius.

CONSENS:

  • totes les propostes sobre comunicació i propaganda, extensió als barris i als centres de treball i donar resposta a la situació legal es traslladen als 4 grups de treball: comunicació, extensió barris, extensió empreses i legal el DIVENDRES 22 D’OCTUBRE A LES 19H A LA CASA DE LA SOLIDARITAT
  • Els comitès locals preparen pla de treball de continuïtat de la lluita per valorar pròximament.
  • 7 de novembre participem en els actes contra la Visita del Papa i fem difusió del 13 de novembre.
  • 13 DE NOVEMBRE A LES 18H MANIFESTACIÓ A PLAÇA CATALUNYA: Contra les retallades socials. Els barris surten en columnes cap al centre de la ciutat. Contingut: Pensions, banca i partits polítics. Continuïtat de la lluita.
  • A finals de novembre acció critica- festiva per treballar als barris i a les comissions de treball.
  • La lluita continua fins a aconseguir una 2ª Vaga General a Barcelona.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Butlletí informatiu AAVV l'Òstia i PADB Octubre 2010




Ciutat Vella duerme con su enemigo

"Quien la hace la paga, aún nos queda algo de ética y te invitamos a (dimitir) darte una oportunidad antes de que pase lo irreparable". No es una película de cine negro, es la realidad y ha pasado en el distrito de Ciutat Vella de Barcelona; los malos no son la tropa de Al Capone, sino personas vinculadas a la Administración. Y quien recibe las amenazas no es Eliot Ness y sus incorruptibles Intocables, sino la entonces concejal de Ciutat Vella Itziar González y un reducido grupo de colaboradores que terminaron aterrorizados por las presiones. Durante su etapa como concejal, González intentó aclarar la concesión de licencias en el distrito en el marco de su actuación para evitar pisos turísticos ilegales. Empezó a revisar algunos de los contratos y salieron los trapos sucios.

Entonces empezaron las amenazas. González tuvo que recurrir a escolta policial aunque meses después se le retiró sin explicación alguna. El partido que la había fichado la dejó sola y sin protección. Aun así, su trabajo permitió que el caso llegara al juez y que se imputara a varios cargos. Finalmente, cuando ella dimitió, se sabía soto voce que había llegado al límite de su resistencia. ¿Cómo puede ser que una persona con cargo público fuera amenazada de muerte, su equipo aterrorizado y la propia Administración no tomase cartas en el asunto? Indica hasta qué punto el Ajuntament ha perdido el control de este distrito y cuán enquistada está la corrupción.

Según nuevas informaciones sobre el sumario del caso, en el tinglado podrían estar vinculados dos altos cargos del Ajuntament. El tufo a podrido, pues, escala cada vez más alto. Lo peor es que estos cargos presumiblemente vinculados a la trama, aunque salen citados en el sumario, ni siquiera han sido imputados. Puede, incluso, que se sientan cada día a trabajar con el funcionario al que, cuando caiga la noche, amenazarán por hurgar donde no debe.

Publicado en el blog de Saida Antràs

Blog de Saida Antràs

dissabte, 16 d’octubre de 2010

BARCELONA, CIUDAD

José María Sanz, LOQUILLO

UNA CRÓNICA URBANA DE ROCK EN TIEMPOS REVUELTOS (2010)

3ª Parte

Callejeando por Barcelona aprendo dónde se puede vacilar y dónde te pueden romper la cara.

Pateamos las Ramblas buscando algo que nunca encontramos.

La cosa es estar.

Las Ramblas sigue sumando, ahora son los exiliados chilenos, argentinos y uruguayos, que cada vez en mayor número pasan a formar parte del paisaje urbano; la solidaridad reina entre ellos y nosotros descubrimos la realidad latinoamericana marcada por la dictadura militar de turno.

Los anarquistas disfrutan lanzando tomates a las puertas del Gran Teatro del Liceo y provocando a los burgueses, que con sus mejores galas asisten al ritual de la ópera.

El café que da frente al teatro es lugar de paso obligatorio, siempre hay una nube de humo sobrevolando por encima de los habituales.

Yo no me acabo de fiar, demasiados tipos sonriéndome, y es que no se cortan un pelo, me pongo rojo y al mismo tiempo me cabreo, pero termino por sonreír, el núcleo duro del movimiento gay, con Ocaña al frente, se cita en el Café de la ópera, nosotros no.

La esquina Pelayo-Ramblas es nuestro Check Point Charlie: junto a la salida del metro de plaza Cataluña, lo que facilita las cosas, esa misma salida conecta a su vez con la Avenida de la Luz.

La Avenida de la Luz fue la primera galería comercial de Barcelona, inaugurada en 1940, treinta años después se ha convertido en un bulevar subterráneo de tiendas en decadencia donde puede pasarte de todo, su acceso se confunde con el que conecta con la línea de ferrocarriles que atraviesa el Tibidabo.

La sensación es de entrar en otra realidad, un Shangai-La urbano.

La Avenida de la Luz es un desierto metropolitano de dos mil metros cuadrados con vida propia, un mundo de neones y columnas jónicas coronadas por un vetusto cine de programa doble que transmite una soledad inquietante. Los chaperos convierten el cine y sus aledaños en lugar de encuentro.

Para nosotros es un lugar perfecto.

Entre distribuidores de máquinas de coser y telares se esconde una tienda dedicada al cine donde se encuentran carteles, afiches, material de coleccionista y una variada selección de fotos de actores de todos los tiempos; colecciono pequeñas postales de época autografiadas de mis iconos femeninos, es lo mejor que puedo hacer mientras el resto espera en la calle sentado en la barandilla de la esquina buscando problemas. Justo enfrente una cafetería da la cobertura de cervezas suficiente, o también puedes bajar las escaleras que conducen a Georgia, donde Emilio, el pincha, siempre tiene a punto una sesión de r’n’r que compartimos con los marines norteamericanos y las chicas que los acompañan. (…)

Article aportat per VEI