La Barceloneta Rebel

Quatre anys en blogspot i, poc a poc, ens anem mudant:
Notícies actualitzades a http://www.labarcelonetarebel.org/

Ja està llest el nou bloc!

Col·locació de plaques a la "platja del Somosrrostro"

Us fem arribar aquesta convocatòria del grup ciutadà que ha impulsat la recuperació de la memòria del barraquisme a Barcelona:

Benvolguts amics,  

Dimecres que ve a les 11.30 del matí es col·locaran les plaques de "Platja del Somorrostro"  i s'anunciarà la futura col·locació dels monòlits commemoratius dels barris de barraques. Serà en la rampa que baixa a la platja des del Passeig Marítim de la Barceloneta, prop de l'Hospital del Mar i enfront de l'edifici del Parc de Recerca Biomèdica.  Ens agradaria molt comptar amb la vostra presència. Adjuntem invitació. 

Hi haurà l'alcalde i esperem que moltes de les persones que van viure al Somorrostro.

Ja li direu a tota  les persones que creieu que els pot agradar assistir a aquest acte, que és el resultat de la petició ciutadana a la qual vau donar suport des de la vostra entitat.

Una abraçada, 

Mercè Tatjer, Alonso Carnicer, Sara Grimal, Oriol Granados, Custodia Moreno, José Molina, Jordi Giró, Rafel Usero   

Comissió ciutadana per la memòria dels barris de barraques de Barcelona

Barraques, la ciutat oblidada a TV3 
Mercè Tatjer explica el barraquisme

La 'fille' del milicià

PAS ENDAVANT EN LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Un historiador troba la filla del militant del POUM a qui la Barceloneta va dedicar un carrer durant la guerra i de qui s'ha pogut recuperar el rastre

El barri li ret avui homenatge

Divendres, 11 de març 

«La meva mare em parlava del meu pare, però només de les coses bones. M'explicava que era un home íntegre i valent», recorda Amada Pedrola en un català gairebé perfecte, amb marcat accent francès i una dolçor digna del seu nom. Així, Amada sabia des de nena que el seu «pare» havia estat milicià del POUM i que havia mort a la guerra, però no on, ni quan, ni com... Ha estat el jove historiador Dani Cortijo qui, 75 anys després, s'ha encarregat de tornar a Amada el seu passat: la història del seu pare, a qui mai va conèixer, i del seu país, on mai va viure -resideix a França des que la seva família es va veure obligada a travessar la frontera el 1939-, on aquesta tarda el barri del seu pare, la Barceloneta, li organitza un homenatge (biblioteca La Fraternitat, 18.30 hores).

La història de com Cortijo va desenterrar la memòria del jove milicià està plena de tantes casualitats com complicitats. «Potser és cosa del destí», apunta Pino Suárez, membre de l'Associació de Veïns L'Òstia de la Barceloneta i una altra de les artífexs del miracle. Tot va començar el 2008, quan Cortijo va tenir notícies de l'existència, en una façana llavors sense concretar de la Barceloneta, d'una pintada en honor a un milicià del POUM. Res més. Aquella pista va picar de tal manera la curiositat de l'historiador que va rastrejar el barri carrer a carrer fins a trobar la famosa pintada, ja gairebé esborrada, i en el moment precís en què la façana estava sent rehabilitada -primera casualitat-, amb el perill que això suposava per a la conservació de la vella inscripció, que recorda el nom que va rebre l'ara carrer de Sant Miquel durant la guerra civil, per rendir homenatge al milicià caigut al front.

El poble unit...

Al veure que el grafit corria perill, Cortijo va alertar el districte de Ciutat Vella, on no va rebre la resposta esperada. «Llavors vaig decidir contactar amb les entitats del barri, per fer pressió entre tots per salvar-la», explica l'historiador. Aquí és on entra en acció Pino, que en un cap de setmana va aconseguir reunir -i posar d'acord- la totalitat de les entitats del barri, tasca més que complicada en un moment de forta fractura veïnal. Però, fruit d'aquella pressió, historiador i veïns van aconseguir que l'Institut de Paisatge Urbà recuperés i protegís la pintada -a la cantonada amb el carrer d'Escuder- l'estiu passat.

Primer objectiu complert. Però Cortijo volia arribar més enllà. Ja sabia molt sobre qui havia estat Miquel Pedrola gràcies a hores de consultes en arxius i a entrevistes amb vells companys de batalla, però volia trobar, si n'hi havia, els familiars del marxista, «per tancar el cercle», recorda Cortijo, mentre mira extasiat Amada. «D'alguna manera és com si Miquel Pedrola també fos una mica el meu pare», se sincera emocionat.

Aquí va tornar a actuar la casualitat, si no la sort. «Em va trucar la meva cosina de Lleida dient-me que havien descobert la pintada del tiet i, per internet, vam contactar amb el Dani», explica Carmen Pedrola, neboda del milicià, que va aportar a Cortijo fotos i documentació sobre Miquel Pedrola, i una informació bàsica: que tenia una filla, Amada, i vivia a França.

En aquell moment, Cortijo, ajudat per Pino i per Carmen, es va posar en contacte amb l'ambaixada francesa per intentar contactar amb Amada, sense èxit, fins que el 28 de gener va rebre atònit el correu electrònic que més desitjava i que menys esperava. «Gràcies a una amiga vaig saber que a Barcelona estaven investigant sobre el meu pare. Vaig posar el seu nom a Google, vaig trobar el contacte del Dani i aquí em teniu», revela Amada, que fa una setmana que és a la Barceloneta i ja sembla una més del barri. Fins i tot es planteja llogar-se un pis vora la platja.

Aquesta tarda, en l'acte d'homenatge, no estarà sola. Miquel Pedrola també té dos néts: Elisabeth Michèle i Alain.

Notícia extreta de El Periodico 

La notícia al Avui 
La notícia al Punt
Noticias .com
I ABC

Trobada amb Amada Pedrola

Avui 11 de març ve a la Barceloneta Amada Pedrola i Valero, la filla pòstuma del milicià Miquel Pedrola, mort al front d’Aragó l’any 1936. La trobada d’Amada Pedrola amb la seva família paterna tindrà lloc a la Biblioteca de La Fraternitat a les 18.30 h. L’acte comptarà també amb Dani Cortijo, l’historiador que ha dut a terme la investigació del cas Pedrola juntament amb Pino Suárez i els veïns de la Bar...celoneta que s’han unit per conservar la pintada.

Amada Pedrola va ser localitzada a la ciutat de Limoges (França) el passat 28 de gener, quan Dani Cortijo va rebre un mail en què la mateixa Amada es mostrava impressionada per tot el que s’havia fet al barri per preservar les lletres de la pintada. La filla pòstuma de Miquel Pedrola, absolutament commoguda, ha mostrat molt d’interès per conèixer aquells que s’han mobilitzat per mantenir viva la memòria del seu pare: "vull tornar a Barcelona i espero trobar-me amb una part del meu passat". Pedrola explica que la seva mare, Maria Valero, li havia parlat del seu pare, li deia que havia estat molt valent, "però mai hagués pensat que encara seguís viu el seu record".
 
Segons Cortijo "trobar la filla de Miquel Pedrola ha estat una gran emoció per ambdues parts i el colofó perfecte per acabar de tancar la investigació" Recorda Dani Cortijo que "ha estat una llarga recerca en què es partia gairebé des de zero, no hi havia gaires dades de Miquel Pedrola ni molt menys es tenia constància que tingués cap fill o filla". 

Ja feia un parell de mesos que Cortijo i Suárez juntament amb els veïns de la Barceloneta i la neboda de Pedrola, van posar-se en contacte amb l’ambaixada
francesa per tal de localitzar Amada Pedrola, amb qui mai havien tingut cap contacte. Finalment va ser una estudiant francesa que realitzava una tesi sobre les dones del POUM qui, a través del blog altresbarcelones.com, es va assabentar del rebombori ocasionat a la Barceloneta arran de la pintada. Aquesta va avisar Amada Pedrola de tot el que havia passat els darrers dos anys al voltant de la figura del seu pare. 

El cap de setmana del 5 i 6 de març Amada, serà acompanyada per Cortijo, Suárez i la seva cosina Carmen en un viatge de la Barceloneta al front d’Aragó per conèixer els escenaris dels últims dies de vida del seu pare.

TROBADA AMB AMADA PEDROLA I VALERO
 --- >Divendres 11 de març 2011 18:30 Biblioteca La Fraternitat c/ Comte Santa Clara 8 (Barceloneta), BARCELONA
PARTICIPANTS:
- Ma. Pino Suárez (historiadora i veïna de la Barceloneta) 
- Dani Cortijo (historiador iniciador de la recerca) 
- Carmen Pedrola (neboda de Miquel Pedrola)
- Amada Pedrola (filla de Miquel Pedrola)

La trobada és oberta a tothom i comptem amb vosaltres, veïns. Es farà un passi de vídeos, hi haurà una exposició i finalitzarà amb un pica-pica.
Barcelona, 25 de febrer de 2011


:: 1937 Es fa un homenatge a Miquel Pedrola a la Plaça de la Barceloneta i es canvia el nom del carrer Sant Miquel pel de "carrer de Miquel Pedrola" en honor seu. 

:: 1939 En acabar la guerra civil, els franquistes cobreixen la pintada per tal d’esborrar qualsevol marca republicana.

:: 2008 Dani Cortijo redescobreix la pintada "carrer de Miquel Pedrola". S’inicien les mobilitzacions per rehabilitar la pintada, ja que corre perill de perdre’s a causa de les obres de la façana del mateix edifici.

:: 2009 TV3 emet una peça sobre la pintada. Carmen Pedrola (neboda) s’assabenta de l’existència de la pintada i la mobilització veïnal i aporta nova informació al cas, com la de l’existència d’una filla. 

:: 2010 Rehabilitació de la pintada i acte d’homenatge a Miquel Pedrola.
 
:: 2011 Es localitza la filla de Miquel Pedrola, Amada Pedrola, que aporta nova informació al cas: Maria Valero, la mare i promesa de Miquel Pedrola va morir el maig de 2010.

:: 11/3/2011 LAFAMÍLIA PEDROLA ES RETROBA A LA BARCELONETA AMB LA FAMÍLIA I ELS VEÏNS QUE HAN RECUPERAT LA MEMÒRIA DE MIQUEL PEDROLA.

Homenatge Popular Miquel de Pedrola

La pintada de Miquel de Pedrola.

Aquí tenéis en el enlace un video que realizó la gente de La Conga sobre la pintada de Miquel de Pedrola.

VIDEO DE PEDROLA

LA PINTADA DE PEDROLA EN LA PRENSA

Aquí tenéis los enlaces

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/08/18/barcelona/1282127835.html

http://www.20minutos.es/noticia/791904/0/grafiti/guerra/miliciano/

http://www.btvnoticies.cat/2010/08/18/paisatge-urba-restaura-la-inscripcio-de-miquel-pedrola-a-la-barceloneta/

http://www.elconfidencial.com/ultima-hora/2010/08/barcelona-salva-extremis-grafiti-guerra-dedicado-20100818-348400.html

http://www.publico.es/espana/332728/flange/amenaza/acabar/recuerdo/republicano

Per la fi de la impunitat del franquisme

ACTE PÚBLIC

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Divendres 18 de juny a les 19.30h al passeig del Born de Barcelona

Intervindran:

* Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)

* Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura

* Diego Paredes Manot, germà de ’Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme

* Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura

* Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme

>> Acompanyament musical de La Portàtil FM

>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

MANIFEST

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

• La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.

• Més de 130.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.

• L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitat del Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.

• La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).

• Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.

• També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.

• Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

• Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
• Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
• Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
• Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
• Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
• Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
• La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.

Josep Maria Huertas Claveria: "Juan Antonio Samaranch"

Article del Huertas:
"Joan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver", li va dir Juan Antonio Samaranch a l'escriptor Joan Llarch a La Curullada, un poblet de la Segarra on tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60 Divisió republicana que manava el dirigent comunista José del Barrio. I és que Samaranch ha tingut algunes vegades una irresistible tendència a fugir quan les coses van mal dades, com també va passar el 1977. Fracassat el partit Concòrdia Catalana en el seu intent de treure algun diputat a les primeres eleccions democràtiques, va aconseguir ser anomenat ambaixador a Moscou i va posar terra pel mig.
Juan Antonio Samaranch Torelló va néixer a Barcelona el 17 de juliol de 1920, un dia que sempre va considerar providencial. Setze anys després, Franco es revoltava contra la República; el 17 de juliol de 1973 seria anomenat president de la Diputació de Barcelona i exactament quatre anys més tard deixaria el càrrec per anar d'ambaixador a l'aleshores URSS, i el 16 de juliol de 1980 va ser anomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI).

El pare de Juan Antonio era un industrial tèxtil que tenia l'empresa Samaranch a Molins de Rei, empresa que faria aigües durant la crisi dels anys setanta. El jove va estudiar el que aleshores deien comerç i va esdevenir professor mercantil. El van cridar a fer de soldat als 18 anys, però es va fugar i va passar al bàndol franquista. El 1946 va caure malalt de tuberculosi, però es va curar i es va dedicar més a l'esport que als estudis. Va fer alguna vegada de boxejador, però on realment va fer-se un nom va ser com a jugador d'un esport poc conegut, el joquei sobre patins, del qual va esdevenir seleccionador nacional. Espavilat, va aconseguir el 1952 muntar un campionat nacional de joquei a Barcelona. Amb els seus amics Juan Vilà Reyes i Federico Gallo tenia tres coses en comú: parlaven sempre en castellà, volien fer carrera dins el règim franquista i eren de l'Espanyol.

Samaranch tenia a més fama de faldiller. El 1955 va ser anomenat regidor de l'ajuntament de Barcelona, però en prendre possessió el governador civil del moment, Felipe Acedo, li va dir: "Joven, a mí los concejales me gustan casados" i, sempre obedient amb el poder, es va casar l'1 de desembre d'aquell any amb María Teresa Salisachs a la catedral de Barcelona. Va començar a valorar molt la informació i es va envoltar d'una colla de periodistes, i també va alternar als cercles de Madrid on es va fer amic del marqués de Villaverde, el gendre de Franco, fins al punt que el dictador el va fer anomenar delegat nacional d'Esports el 1966. Esport i política sempre han estat una bona combinació en la vida de Samaranch.

El 1967 era ja procurador en Corts, mentre es dedicava a participar en empreses immobiliàries amb un toc d'especulació, des de la construcció del barri de Ciutat Meridiana fins l'avortat projecte de fer una ciutat de vacances a la platja del Prat, on tenia interessos el banquer Jaume Castell. El 1973 Samaranch va esdevenir president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar quatre anys, en el qual el va sorprendre la mort de Franco ("soy franquista ciento por ciento", va dir en aquell moment). Llest com la fam, va veure que un futur polític no era possible, i va anar a la URSS a llaurar-se un futur paraesportiu aconseguint els imprescindibles vots dels països aleshores comunistes per ser anomenat president del COI.

Com han dit alguns, el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17, però d'octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual en ell, tan supersticiós com el d'intentar que els fets importants de la seva vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16 de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l'Ajuntament de Lausana, la ciutat del COI, es va oposar a una petició per que fos declarat ciutadà d'honor pel seu passat franquista. L'Ajuntament de Barcelona li havia donar, en canvi, la medalla d'or de la ciutat uns anys abans.

Article extret de Prendre la paraula

MIQUEL PEDROLA UN MILICIANO VECINO DE LA BARCELONETA

Según parece la pintada de Miguel Pedrola al fin será restaurada aunque muy bien no sabemos cuándo. El historiador Daniel Cortijo recorriendo un día el barrio en su busca al tener conocimiento de su existencia la encontró, y poco a poco y con la ayuda de especialistas Pedrola pasó de ser una pintada a ir tomando forma, a ser un personaje vecino de la Barceloneta, por lo que es importante que conozcamos y sepamos quién era y como era este personaje que forma parte de la memoria histórica y local de nuestro barrio. Daniel Cortijo acaba de publicar un libro «Històries de la Historia de Barcelona» en el que dedica unas páginas a este miliciano y vecino del barrio. A continuación haré un resumen de estas páginas para que se conozca un poco más a este joven nacido y crecido en la Barceloneta:

Miquel Pedrola era un chico de la Barceloneta. Su padre, llamado también Miquel Pedrola era muy conocido en el barrio y en general en Barcelona porque era un popular actor cómico. Miquel pasó su infancia en el barrio, empezando a interesarse por la política a los 16 años. Colabora en las juventudes del Bloc Obrer i Camperol pero muy rápidamente y debido a su gran carisma y a sus dotes como orador, sus compañeros lo proponen como miembro del Comité Ejecutivo en el segundo Congreso de las Juventudes Comunistas del BOC en 1933 para en 1935 formar parte del Comité Ejecutivo del POUM (Partido Obrero de Unificación Marxista). Durante aquellos años, Pedrola recorrió numerosos lugares de Cataluña participando en mítines.

El 30 de enero de 1936, cuando la derecha presidía el gobierno de la República, Pedrola denuncia en un mitin en Tarrasa la represión ejercida sobre el pueblo asturiano después de la insurrección del 1934, siendo detenido.

Cuando el 18 de julio de 1936 estalla la guerra contra el gobierno de la República, entre los jóvenes del POUM que frenan el paso de los golpistas estaba Pedrola. El día 24 marcha al frente con los anarquistas de la columna Durruti, siendo los primeros milicianos catalanes en el frente.

El 31 de agosto la Centuria Pedrola (el POUM formaba parte de la columna Lenin, dividida en centurias, Miquel Pedrola tenía su propia centuria) fue destinada a la línea de fuego de las afueras de Osca (Zaragoza). El 7 de septiembre en el Molino Palacín de la localidad de Las Casetas de Quicena se inicia un combate durísimo entre falangistas y milicianos, produciéndose muchas bajas, entre ellas la de Miquel Pedrola.

El 10 de septiembre, en la sede principal del POUM, el teatro Principal de la Rambla, se instala la capilla ardiente de Miquel y cuatro milicianos más muertos en combate en el frente de Aragón, desfilando mucha gente ante los féretros. A las 5 se inicia una gran ceremonia hasta el cementerio recorriendo la comitiva fúnebre las Ramblas, Plaza de Cataluña, calle Fontanella, Vía Layetana, Paseo Colón hasta el edificio de la Aduana donde desfiló toda la comitiva ante los féretros. Después de guardar un minuto de silencio, se disparó una salva en honor de los fallecidos y se tocó «La Internacional». Según La Vanguardia.

Los compañeros de Miquel Pedrola decidieron rebautizar una de las calles del barrio en su honor. Por motivos prácticos escogieron la calle de Sant Miquel, tapaban el «Sant» en todas las placas y escribían «Pedrola» debajo de «Miquel». En algunas de las paredes de la calle, cómo donde está la pintada, en Sant Miquel 45, escribieron «carrer de Miquel Pedrola».

El 13 de octubre de 1936 se le dedicó un homenaje con una obra de teatro y un concierto en el barrio de la Barceloneta en un acto multitudinario organizado por la Juventud de la Unión de Cooperadores.

La mañana del 21 de febrero de 1937 se organiza una gran ceremonia en la plaza de la Barceloneta para conmemorar el cambio oficial de nombre del carrer de Miquel Pedrola a la que asistieron numerosos vecinos, amigos y camaradas del joven combatiente. Delante de la iglesia se montó una tarima, decorada con grandes banderas con las caras de Germinal Vidal, Lenin y Miquel Pedrola, interviniendo muchas personalidades que elogiaron al joven miliciano.

Con la llegada del franquismo, las placas de la guerra civil desaparecieron y las pintadas se cubrieron con una nueva capa de pintura. Con los años, aquella historia pasó al olvido. Pero después de mucho tiempo, la pintura franquista comenzó a saltar de la fachada del edificio de la actual calle de Sant Miquel 45 dejándola al descubierto. Gracias a la presión vecinal se ha conseguido conservar las letras aunque hace cerca de un año que se está reclamando su protección con una capa de fijador y que se ponga una placa. Como dice Daniel Cortijo, al fin y al cabo Miquel Pedrola ha podido salvarse de la desmemoria y este historiador ha podido dejar constancia de esta historia en su libro.

Es interesante señalar que una calle del pueblo de Tierz, en la misma zona donde murió Pedrola, se llama «calle de la Barceloneta».

Mª del Pino Suárez

Ciutat Vella estudia conservar un grafiti de la Guerra Civil

En la calle de Sant Miquel, en el barrio de la Barceloneta, hoy en día todavía se pueden leer los restos de una pintada dedicada a un miliciano republicano y vecino del barrio, Miquel Pedrola, que durante un tiempo dio nombre a la calle actual. La inscripción, que data de la Guerra Civil, se encuentra en una fachada que actualmente se está rehabilitando y podría correr peligro.

Para que no desaparezca distintas entidades han iniciado una campaña, también a través de internet , y se han puesto en contacto con el distrito de Ciutat Vella. Han entregado la documentación necesaria para su conservación y ahora el distrito ha enviado la información al Instituto Municipal de Paisaje Urbano de Barcelona, que decidirá finalmente si conserva o no la pintada histórica.

"De momento no hay nada definitivo y nos empieza asustar el tema pero esperamos que salga todo bien. Hemos podido hablar con el arquitecto de la obra y con el propietario del edificio donde está la pintada y no tienen ningún problema que se conserve", explica el historiador Daniel Cortijo, quien descubrió la inscripción de forma casual.

La pintada, que data del mes de febrero de 1937 y dio nombre durante un tiempo a la actual calle de Sant Miquel, se tapó con pintura en 1939 por las autoridades franquistas volviendo el nombre de la calle a su denominación original. Con el paso del tiempo la pintura fue saltando y la inscripción de alquitrán quedó de nuevo al descubierto.

"Actualmente esta pintada es el único vestigio que se conserva del antiguo nomenclátor de las calles de Barcelona durante la Guerra Civil junto a la ya consolidada pintada de la Plaça Sant Josep Oriol- la Plaça del Milicià Desconegut-, restaurada por el Ayuntamiento y con una placa conmemorativa", destaca Cortijo.

Ahora quien tiene la última palabra es el Ayuntamiento. Fuentes del distrito de Ciutat Vella aseguran que están "estudiando qué se puede hacer con la inscripción y también cómo se podría conservar para que la gente la entienda, como poner una placa explicativa". Tras la entrega de la documentación del distrito al Instituto de Paisaje Urbano se decidirá finalmente qué se hace con la pintada.

De la Barceloneta a Huesca
La Fundación Andreu Nin, la Asociación de Vecinos de la Barceloneta, la de L'Òstia, la Asociación Cultural la Fraternitat y la Plataforma de Afectados en Defensa de la Barceloneta son algunas de la entidades que piden conservar la inscripción de Miquel Pedrola, que perteneció al Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM). Pedrola estuvo al mando de las dos primeras columnas de milicianos que salieron de Barcelona para luchar en el frente de Aragón contra las tropas nacionales durante la Guerra Civil.

El miliciano republicano falleció en octubre de 1936 en Quicena, en un pueblo de Huesca, y unos meses más tarde se celebraría un acto de homenaje en Barcelona cambiando el nombre de la calle Sant Miquel por el de Miquel Pedrola. Los impulsores de conservar la pintada también están organizando un acto para homenajear a Pedrola y tienen previsto hacer un documental sobre su vida.

Publicat en La Vanguardia

Miquel Pedrola. (URGENT)

Fa temps em van arribar veus de l’existència d’una pintada a un carrer de la Barceloneta semblant a la de la Plaça del Milicià Desconegut que estava dedicada a algú que va morir al front. Indagant i buscant finalment la vaig trobar un dia passejant pel Carrer Sant Miquel.

La meva sorpresa fou molt gran, ja que era de dimensions considerables i estava força ben conservada. “Carrer de Miquel Pedrola” –deia-

Actualment aquesta pintada és l’únic vestigi que es conserva de l’antic nomenclàtor dels carrers de Barcelona durant la Guerra Civil juntament amb la ja consolidada pintada de la Plaça Sant Josep Oriol (Plaça del Milicià Desconegut), restaurada per l’Ajuntament i amb una placa commemorativa

En un principi no tenia ni idea de qui era aquest home i vaig preguntar a la llista de correu de la Fundació Andreu Nin si algú en sabia alguna cosa. La meva sorpresa fou que Miquel Pedrola donava la casualitat que era un militant molt important del POUM.

En Wilebaldo Solano, successor d’Andreu Nin al POUM, em va escriure un correu molt emocionat dient-me que fou un gran amic seu i explicant-me a grans trets la seva vida.

Els historiadors Pelai Pagès i Andy Durgan em van facilitar algunes dades sobre Pedrola i des d’aquell dia en que vaig enviar el correu indagatori he anat reunint moltíssima informació sobre ell.

Miquel Pedrola fou un notable dirigent de la Joventut Comunista Ibèrica, destacà sempre per la seva ira davant les injustícies fins el punt d’arribar a ser detingut el 30 de gener de l’any 1936 per protestar contra la repressió posterior als fets revolucionaris d’octubre de 1934. Esclatada la Guerra Civil marxà com a comandant de milícies al front d’Osca amb les dues primeres columnes que varen sortir de Barcelona i morí en l’atac al Molino Palacín, de Casetas de Quicena (Tierz-Osca). La seva mort causà un gran impacte a causa de la seva popularitat i el seu fou un funeral multitudinari on s’ofrenaren més de 140 corones de flors.

L’octubre de 1936 Pedrola va ser homentajat amb una obra de teatre i un concert al barri de la Barceloneta -on residia i era popularment conegut- en un acte multitudinari organitzat per la Joventut de la Unió de Cooperadors.

El matí del 21 de febrer de 1937 s’organitzà una gran cerimònia a l’actual Plaça de Sant Miquel en motiu del canvi de nom realitzat per l’Ajuntament de Barcelona al Carrer de Sant Miquel que passà a anomenar-se Carrer de Miquel Pedrola. A l’acte va intervenir–hi, entre d’altres, Wilebaldo Solano, successor d’Andreu Nin a la seva mort i amic i camarada de Pedrola.

El que havia començat com una simple indagació per fer un post per altresbarcelones.com se m’escapava de les mans: Comptava amb una pintada de l’any 37 dedicada a un milicià i veí del barri, en aquest cas no desconegut, amb gent que l’havia conegut en persona i amb fotos d’ell, informació sobre la seva vida i fins i tot fotografies de l’homenatge que se li va fer el dia que van rebatejar el carrer i del lloc exacte on morí.

La història d’un jove ja oblidat el nom del qual havia estat tapat pel franquisme en una paret que amb el pas del temps va veure com queien les capes més recents de pintura i tornava a reeixir ara en un racó desconegut que passava desapercebut fins i tot pels propis veïns... el tema coincidia totalment amb la meva filosofia de veure la història...

Immediatament vaig pensar: “Dani, aquí hi ha molt de tema”, i em vaig proposar recopilar informació per llençar la notícia bomba anunciant-la sorollosament i organitzar un homenatge amb els de la Fundació.

Per pura casualitat, passejant un dia, em va venir la necessitat d’acostar-me a visitar de nou el lloc tot i que no em venia de pas. I el que em vaig trobar fou el següent:

Espantadíssim, vaig parlar amb en Willy, l’encarregat de l’obra, que em va dir que no li sonava haver vist cap pintada i que tenien ordres de conservar els esgrafiats però netejar tota la façana. Aquell mateix dia vaig remoure cel i terra enviant correus a tort i a dret per intentar salvar la pintada.

L’endemà em trucà el responsable del Patrimoni de Ciutat Vella, dient-me que donat que aquella finca s’estava restaurant amb l’objectiu de treure’n més diners i que la pintada no estava catalogada ho tenia bastant cru.

Em va informar que precisament l’endemà tenia la reunió amb l’Arquitecte per donar via lliure a la obra, convidant-me a assistir per dir la meva.

Minuts més tard em trucà l’arquitecte, dient-me que ni per part seva ni per la propietat tenien cap tipus d’oposició a conservar aquell vestigi, fet que em va tranquilitzar bastant.

L’endemà doncs, m’hi vaig presentar amb documents d’hemeroteca, llibres i fotografies i em vaig pujar a la bastida amb el responsable de Patrimoni. La pintada marxava amb els dits si la tocaves, es mantenia allà per pur miracle, però la nostra sorpresa vingué quan aixecant una capa de pintura feta expressament del mateix color exacte que el fons per part dels franquistes, apareixien ben perfilades les lletres originals.

Davant això, es va dir a l’arquitecte i els obrers que aquella zona quedava de moment protegida a vistes de veure què es faria amb ella.

La meva proposta era protegir-la amb una placa de metacrilat transparent i posar-hi una làpida explicativa.

El responsable de Patrimoni em va demanar que li escrivís una carta expressant el per què creiem important la conservació d’aquell vestigi i li adjuntés mostres documentals per presentar-les als seus superiors.

El Districte de Ciutat Vella és Finalment qui tindrà la última paraula a l’hora de decidir el futur d’aquestes lletres negres. Sería gravíssim que aquest vestigi històric que ni tant sols el franquisme va poder esborrar, fos eliminat en plena democràcia per motius estètics.

D’entrada em sembla molt estrany haver de justificar quins motius hi ha per no destruïr una peça tant important del passat de la Barceloneta. Sempre em pregunto què passaria si l’arquitecte i el propietari es posicionessin en contra de la conservació.... tinc la sensació que en aquesta ciutat es valora més la imatge que donem de cara a la galeria turística que als propis ciutadans i la seva història.

Veient com està el pati he pensat que necessitava recolzament d’altres entitats i en un cap de setmana, en gran part gràcies a Mª del Pino Suárez, membre de la Plataforma per la Defensa de la Barceloneta, hem aconseguit aplegar totes les associacions de veins de la Barceloneta (Plataforma en defensa de la Barceloneta, AAVV de la Barceloneta, AAVV de l’Òstia) a més de la Associació Cultural la Fraternitat (Creada expressament per conservar la memòria històrica de la guerra civil i els bombardejos al barri) al voltant de la proposta de conservació de la Fundació Andreu Nin.

Aquestes entitats no només s’hi ha adherit si no que s’han entusiasmat amb la troballa. A més de l’homenatge que ja es proposava i el documental, estan apareixent fins i tot veus que proposen tornar a batejar el Carrer Sant Miquel amb el nom de Carrer Miquel Pedrola! Estic molt satisfet pel fet que allò que havia començat com una curiositat personal d’un historiador de carrer hagi estat adoptada com un anhel col•lectiu de tot un barri al voltant del seu passat i el seu patrimoni històric.

La pilota és ara a la teulada del Districte. Tinc l’esperança de que per sentit comú o com a mínim per decència acceptaran la proposta, però tinc un nus a l’estómac. Potser en gran part és perquè a base de trobar-me’l a la documentació estic agafant-li amistat a aquell jove Pedrola i em sorprèn que sigui tan fina la barrera entre ser recordat en un gran homenatge o passar a formar part de la història oblidada, i que, com en aquest cas, depengui d’un cúmul de casualitats.

En moments com aquests és quan realment em convenço de que la història no només s’aprèn a les facultats i les biblioteques i que tenim l’honor de viure en una ciutat plena de sorpreses. Me n’adono de que realment calen més historiadors “de trinxera”, que parlin amb la gent, que s’embrutin i que no només els historiadors si no tots i cadascun de nosaltres ens hem d’implicar en la defensa d’allò que és nostre, que és la nostra història. Queda molta feina per fer...

Agraïra doncs que tots aquells que hagueu llegit aquest post i estigueu interessats en la preservació de la marca de l'antic Carrer Miquel Pedrola, us féssiu ressò del tema als vostres blogs i difonguéssiu al màxim la notícia. Que corri la veu!

Per qualsevol cosa podeu contactar amb mi per via correu electrònic a danicortijo@altresbarcelones.com

Moltes gràcies a tots per avançat.

Extret del bloc Altres Barcelones

1º de Maig: dia del Treballador/a, la Història continua

El 1º de Maig de 1886 els treballadors de les ciutats industrialitzades d'Estats Units van iniciar una Vaga General per la jornada de 8 hores, seguint la convocatòria de la Federació Nord-americana del Treball. Van parar més de 5.000 fàbriques i 340.000 obrers van sortir al carrer.

En Chicago les condicions de treball eren especialment dures, amb jornades laborals de 12 a 18 hores. Com recollia la premsa anarquista i socialista de l'època: “Els obrers mai veien als seus fills i dones a plena llum”. Enfront d'aquesta situació la reivindicació obrera de “8 hores de treball, 8 de repòs, 8 de recreació”.

En la ciutat, els capitalistes amos de les fàbriques exercien l'explotació i repressió més salvatge, donats suport per la policia i els pistolers a sou de l'agència dels Germans Pirketon. El seu periòdic el Chicago Tribune cridava a la repressió: “El plom és la millor alimentació per als vaguistes. La presó i els treballs forçats l'única solució”.

La Vaga a Chicago, amb un moviment obrer especialment sensibilitzat i organitzat pels anarquistes i socialistes, va continuar en els dies següents. El 2 de Maig la policia dissolia violentament una concentració de 50.000 treballadors. El 3 els tirs de la policia mataven a 6 treballadors i ferien a diverses desenes. El 4, quan dissolien un míting al que assistien 15.000 persones, una bomba va matar a 7 policies; la repressió de la policia i els pistolers de la patronal es va cobrar la vida de 36 obrers i 115 ferits. Es va decretar l'estat de lloc, es van detenir a 300 obrers, entre ells els 8 dirigents anarquistes i socialistes que serien acusats, sense proves i amb fals testimoni preparat per l'agencia Pirketon, de l'assassinat dels policies.

Tots ells es van declarar innocents però van ser condemnats: 5 a la pena de mort i 3 a cadena perpètua. Quatre anys després es va reobrir el cas i es va demostrar la innocència dels “Màrtirs de Chicago”. El 1º Congrés de la Internacional Socialista de 1889 va decidir convertir el 1º de Maig en “el dia mundial de la lluita obrera”.

La Barceloneta castigada

La Guerra Civil espanyola té el dubtós honor de canviar el concepte dels enfrontaments bèl·lics i per primera vegada, amb els bombardejos de l'aviació sobre les principals ciutats, en la reraguarda se sofreix tant com en el camp de batalla. Barcelona en general i la Barceloneta en particular és el laboratori d'assaig d'aquest nou sistema bèl·lic i nens, dones i ancians, que fins a aquell moment es mantenien al marge de la guerra, van descobrir que en aquest terrible conflicte no havia cap lloc en el qual s'estigués fora de perill

Llegir article

Homenatge a les víctimes dels bombardejos de la Barceloneta durant la Guerra Civil (1936-1939)

10 d’abril de 2008

19:00 hores

Biblioteca Barceloneta- Fraternitat

Presentació de l’entitat “La Fraternitat-Barceloneta, Associació Cultural” a càrrec del seu president Alfons Cánovas.

Documental “La ciutat foradada”. Comentaris a càrrec de la directora del documental Pilar Frutos.

11 d’abril de 2008

19:00 hores

Centre Cívic Barceloneta

Presentació de l’entitat “La Fraternitat-Barceloneta, Associació Cultural” a càrrec del seu president Alfons Cánovas.

Documental “Obiettivo Barcellona”. Comentaris a càrrec del director del documental Xavier Juncosa.

14 d’abril de 2008

18:30 hores

Museu d’Història de Catalunya

Salutació a càrrec de Jaume Sobrequés, director del Museu d’Història de Catalunya.

Presentació de l’acte a càrrec de Llibert Ferri, periodista.

Introducció al tema dels bombardejos de la Guerra Civil a càrrec de Gabriel Cardona, historiador.

Taula rodona amb testimonis de la Guerra Civil i dels bombardejos. Participants:

Alfons Cánovas

Carolina Aroca

Dolors Macià

Josefina Piquet

Cloenda de l’acte: Josep Orts

Organitza:

La Fraternitat-Barceloneta, Associació Cultural

Col•labora:

Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat, Centre Cívic de la Barceloneta i Museu d’Història de Catalunya,

bombardeigbta@gmail.com

us hi esperem !

Bombes

EL PIANISTA DEL MAJESTIC // ARTURO SAN AGUSTÍN

S'ha d'anar a veure l'exposició Quan el refugi era el subsòl, que es pot visitar al vestíbul de l'estació de metro d'Universitat. Encara que només sigui per assabentar-nos que també Barcelona va ser una ciutat bombardejada. Cada tres hores, una nova ració de bombes.
Bombardejada pels avions de Mussolini, que, en els noticiaris italians, eren descrits com a àguiles d'acer. I, de passada, potser convindria recuperar un reportatge de la BBC on es demostra que Fidel Castro va aprendre, va copiar els seus posats discursers o mitinguers del dictador italià. No hi ha res casual.
Fins fa poc, de la Barcelona bombardejada gairebé no se'n parlava. Tots sabíem que Gernika va ser bombardejada i per això, al seu dia, les nòvies del comunisme tenien en una de les parets dels seus pisos una reproducció d'aquest quadro de Picasso. El Guernica o les seves infinites reproduccions és el quadro que ha vist més orgasmes marxistes fingits. Però dels bombardejos sobre Barcelona només en parlaven alguns historiadors. I el meu estimat José Agustín Goytisolo, a qui van matar la mare, Julia, a prop del cine Coliseum, i, des d'aquell dia, ja res no ha estat el mateix per al poeta.
També es parlava molt dels bombardejos sobre Barcelona a la Barceloneta. A la Barceloneta no han oblidat mai ni els bombardejos, ni els refugis subterranis ni aquells missatges propagandístics que sempre acabaven així: "La Generalitat vetlla per vosaltres". I es veu que allò els servia. Em refereixo als missatges propagandístics, és clar, perquè ningú posa en dubte les vides que van salvar els refugis subterranis i les estacions de metro. "La Generalitat vetlla per vosaltres". Aleshores els catalans encara creien en la Generalitat.
De totes aquelles bombes sobre Barcelona, de tots aquells morts barcelonins se n'ha parlat poc fins ara. I de l'enginyer Ramon Parera encara se n'ha parlat
menys. I, no obstant, va ser ell qui va fer possibles alguns dels refugis subterranis. Alguns, perquè la majoria es van fer gràcies a l'empenta ciutadana, això que ara en diuen el teixit associatiu.

Barcelona Bombardejada

Postguerra a la Barceloneta: Mercè Carrasco (Barcelona, 1916-1984)

Hi ha històries que són extraordinàries i, precisament per això, a vegades ens allunyen de la realitat. La Mercè Carrasco no va patir l’exili ni va organitzar mobilitzacions des de la clandestinitat, però va haver de passar una guerra i sobreviure a una postguerra en un barri com el de la Barceloneta, que durant la Guerra Civil es va tornar perillós i en la postguerra va patir la pobresa. La seva extraordinarietat no passa per grans gestes, sinó per la constància de saber viure el dia a dia oferint el millor a les persones que l’envoltaven. Apassionada pel mar, treballadora i generosa, la història de la Mercè Carrasco ens arriba des del relat emocionat de la seva narradora.

Llegir relat

Refugi. Quan el refugi es subsòl.

Es titula la mostra, que explica com la societat civil es va organitzar per protegir-se dels atacs aeris dels feixistes, que varen fer sobre Barcelona, primera ciutat bombardejada a la reraguarda, avanç de la segona guerra mundial.
Els dies que varen patir mes, varen ser el 16,17 i 18 de març de 1938

Dades dels atacs aeris.

1.903 Bombes varen caure sobre la ciutat.
1.816 Morts
2.719 Ferits
1.808 Edificis sinistrats

Aquesta exposició de memòria històrica, es pot veure fins el 6 d’abril en el subsòl de l'estació de metro Universitat.

Extret de Històries de Barcelona

LA BARCELONETA VELLA

Aquí teniu un vídeo penjat en YouTube per davidacoco

Bombardeig feixista

Aquí us portem un vídeo, sobre les tràgiques imatges del bombardeig feixista sobre la ciutat de Barcelona, en memòria dels 42 morts innocents la majoria nens, que en el matí del dia 30 de gener 1938 van perdre la vida en la plaça Sant Felip Neri baix la pluja de bombes llançades sobre la ciutat per l'aviació feixista

Imatges d'un bombardeig

l’Escola del Mar

Un 7 de gener com avui, fa 70 anys en 1938 l’aviació italiana (Aviazione Legionaria) amb base a Mallorca i la Legió Còndor en un nou atac aeri sobre la ciutat van destruir l’Escola de Mar

Barcelona va patir 385 atacs de part de l’aviació italiana, alemanya i franquista. 180 d’aquests atacs van tenir com a objectiu el seu terme municipal, amb un total de 1.903 impactes de bombes de tota mena que van requerir més d’un milió de tones d’explosius

La part més afectada en un primer moment van ser el port i la Barceloneta, pràcticament destruïda i evacuada

l’Escola del Mar, escrit de Ferran Aisa

L’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona inaugurà a la Barceloneta l’Escola del Mar. Els motius de creació d’aquesta escola eren exposats per l’Ajuntament en un comunicat: «...ja fa temps que s’ha plantejat un dels problemes de la nostra infància, tal vegada el més greu i que urgeix més solucionar d’hora.

La gran majoria dels nois de Barcelona es troben en un estat de pobresa orgànica tal, que fa que siguin predisposats a les malalties més greus.»

Per tal de solucionar aquest problema, els higienistes recomanaven l’estada de l’infant a l’aire lliure, ja fos a la muntanya o a la platja, per rebre els banys de mar. L’Ajuntament, seguint aquests consells, havia creat l’Escola de Bosc al parc de Montjuïc, les institucions de cantines en diverses escoles, les colònies escolars i, aleshores va construir l’Escola del Mar, essent el seu director Pere Vergés. La Comissió de Cultura conceptuava les característiques d’aquesta escola: «El concepte de l’Escola del Mar, com ja s’endevina, contrasta d’una manera absoluta amb el concepte que fins no fa gaire s’havia tingut de l’Escola. (...) L’Escola del Mar no és altra cosa que una Escola a ple aire emplaçada a la platja. (...) Perquè l’obra que ha de dur a terme l’Escola del Mar pugui arribar a la seva màxima eficàcia, moltes de les classes, sempre que el bon temps ho permeti, seran a la platja i molt sovint no portant els nois altre vestit que el de bany».