divendres, 18 de març de 2011

De victòries veïnal que són conquestes de drets


L'urbanisme no és només una qüestió tècnica que correspongui desenvolupar a tècnics i experts, i això les associacions de veïns i els grups i col·lectius que treballem per conquerir el nostre dret a la ciutat ho hem aprés fa ja molts anys

De fet, la tècnica i el feixisme acostumen a ser bons aliats, i amb aquesta aliança els poders públics han aconseguit allunyar en més d'una ocasió la política de la gent del carrer, i imposar plans urbanístics que han trencat el teixit social dels barris i les xarxes de solidaritat comunitària (un bon exemple seria el cas del barri del Raval, a Barcelona) i han tingut com a resultat una forta gentrificació. 


Però davant d'aquesta estratègia d'expulsió de veïns dels barris populars i substitució per gent amb més recursos econòmics, formació, i una xarxa comercial lluny de ser comerç de proximitat, algunes associacions de veïns sempre han contraposat un model de ciutat inclusiu: des del rebuig han construït un projecte de ciutat que no es plegava als interessos del capitalisme. I hi ha casos en què han tingut èxit en la seva lluita. 
Aquest seria el cas de La Barceloneta. Fa més de quatre anys les dones de l'avv l'Òstia van començar a denunciar una modificació del PGM, coneguda com a “pla dels ascensors”. Sota l'excusa d'instal·lar ascensors en un barri amb una població envellida i problemes de mobilitat, el planejament aprovat per tots els grups municipals, amagava la intenció de dinamitzar el mercat immobiliari de cara a la construcció de l'Hotel Vela i la cada cop més perillosa “obertura de Barcelona al mar”. Les protestes a La Barceloneta s'han dut a terme de manera molt diversa, des de la participació en audiències públiques, manifestacions, informació continuada als veïns, xocolatades, campanyes, jornades d'autoorganització veïnal, festes reivindicatives, concentracions... L'aliança entre veïns i els okupes de Miles de Viviendas va ser clau al començament de les reivindicacions, i al llarg d'aquests quatre anys els dos col·lectius han arribar als veïns del barri i treure el malestar al carrer, alhora que incloure en la seva protesta una proposta de barri inclusiu i sense injustícies socials. 

La manca de democràcia del consistori municipal, però va fer que durant anys aquests veïns fossin ignorats i difamats pels poders públics i els seus aliats al barri. No obstant això, la proximitat de les eleccions municipals impulsà a que el passat 27 de gener la comissió d'urbanisme, infraestructures i habitatge de l'Ajuntament de Barcelona va acordar suspendre el pla dels ascensors, a partir d'una proposta d'ERC i amb el suport de tots els partits. Concretament, es va suspendre la tramitació dels PMUs (Pla de Millora Urbana) que havien de desenvolupar la Modificació del PGM (Pla General Metropolità), es a dir, l'aplicació del “pla dels ascensors”. Això que dit en paraules tècniques ningú no entén què és, no és un altra cosa que una victòria veïnal. L'ajuntament aprovà un pla molt polèmic que no ha arribat a aplicar i ja treballa en la redacció d'un nou pla. Si no hagués estat per la protesta, el pla dels ascensors s'hagués quedat en un calaix fins que passés la crisi. 

I les victòries, i això també ho sabem bé les associacions de veïns i grups crítics, si no les reclamem nosaltres, ningú no ens les reconeixerà. Per això, La Barceloneta celebra avui aquesta victòria veïnal, una setmana abans de la seva manifestació anual. Perquè l'única lluita que es perd és la que s'abandona, i el dret a La Barceloneta no serà un regal que els poders públics atorguin als veïns sense que aquests hagin lluitat abans per ell.


Article de l'equip de l'avv l'òstia per Gent de barris i la confavc

dijous, 17 de març de 2011

Mobilització antinuclear i en solidaritat amb el poble de Japó

Dijous 17 de maç de 2011, a les 17.00 al consulat de Japó i a les 18.30 a la plaça Sant Jaume

La magnitud de la catàstrofe esdevinguda al Japó i la situació actual en què es troven les centrals nuclears i els nous projectes a l’estat i Catalunya ens han portat a convocar de forma urgent una movilització contra l’energia nuclear, en record de les víctimes i en solidaritat amb la ...població afectada.



Considerem molt important que el proper dijous 17, sis dies després del tsunami, es realitzin aquest actes a Barcelona:

En solidaritat amb el poble japonès i en record de les milers de víctimes del terratrèmol i tsunami del dia 11, es farà el lliurament d’una corona de flors blanques (símbol de dol al Japó) al Cònsul a Barcelona.

17:00 h. Consulat del Japó a Barcelona Av. Diagonal 640 [1]

Per un canvi radical en el model energètic, un decreixement del consum i per l’abandonament de l’energia nuclear i de les energies fòssils. No ens podem permetre el risc d’un accident nuclear. No podem seguir provocant el Canvi Climàtic. Per una Catalunya 100% renovable

Concentració a les 18.30 hores a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, per denunciar els perills que malauradament de nou s’han repetit en aquest cas al Japó.

Convoquen:
Ecologistes en Acció de Catalunya

Repsol Mata
Entrepobles
Xarxa de l’Observatori del Deute en la Globalització
Recerca i Decreixement
Entesa del Decreixement
Attac

[1] Com Arribar: Enfront del centre comercial L’Illa Diagonal Metro: L3 Maria Cristina (línea verde) Trambaix: T1 T2 T3 L’Illa


dimecres, 16 de març de 2011

Ascensors sí, expulsions no. Celebrem una (altra petita) victòria veïnal

Vivim en un barri en que la majoria d'edificis no té ascensor, la qual cosa provoca problemes de mobilitat a la gent gran. Front aquest fet, molts es pregunten, com rebutgem un pla urbanístic que proposava instal·lar ascensors en el barri? La resposta és senzilla. Aquest pla suposava moltes més coses. En primer lloc, la expulsió d'un 20% de les persones afectades, ja que eliminava un habitatge per planta i no havia previst prou habitatge per reallotjar a les 1500 famílies (només es construïren 80 habitatges a Rodalíes Renfe i les famílies havien de pagar el pis nou). En segon lloc, el cost total de les reformes l'assumia el propietari. A més, els veïns de lloguer, tot i ser la meitat de la població del barri, no tenien ni veu ni vot.  Al cap i a la fi, era un pla concebut per dinamitzar el mercat immobiliari i turístic i no per solucionar els problemes del barri.

L'Ajuntament trobà l'excusa perfecta -els ascensors- per fer de La Barceloneta un monocultiu turístic i nosaltres alçarem la veu per dir: Ascensors sí, però no a canvi de la expulsió directa o indirecta dels nostres veïns.

I ja fa més de quatre anys! És cert que les cares visibles del moviment foren l'Avv l'Òstia i la Plataforma en Defensa de La Barceloneta. No obstant, també és cert que si estas llegint això, tu també has estat defensant que el nostre barri continuï sent un barri popular. Segurament has vingut a manifestacions i actes al carrer, has llegit i difós els butlletins, has compartit sardines i colpejat la teva cassola per fer-te sentir, per fer sentir aquest esperit que recollia Emília: “El barri és els seus veïns”.
Hem compartit els nostres coneixements, somriures i esforços i tots, qui més i qui menys, hem posat el nostre granet de sorra.

En aquests quatre anys hem fet molts amics, dins i fora del barri. Hem compartit la nostra incipient experiència de lluita amb barris que postan anys resistint, amb més o menys èxit, l'assetjament del capitalisme salvatge. L'hem compartit també amb grups que treballen dia dia per la defensa dels drets socials, dels drets de tots; amb persones, personalitats que dia a dia treballen per un objectiu comú: fer de Barcelona i els seus barris una ciutat més democràtica, en què no siguen els diners els que dictaminin qui pot viure en ella i qui no.

Però no tot han sigut complicitats. En el camí ens hem trobat amb diferents obstacles, enemics d'aquesta Barcelona que desitgem. Hem fet enemics dins i fora de l'ajuntament. Quan s'adonaren de que qui ens oposavem al pla érem persones sense més interès que defensar el barri, els seus veïns, els nostres drets (perquè els drets, per ser drets els ha de poder gaudir tothom, sinó, són privilegis). Gent a la que no podien comprar, van optar per ningunejar-nos, ignorar-nos, difamar-nos... Estratègia pròpia de la propaganda més autoritària que no va poder contrarestar un moviment que, tot i que ells no ho sospitaven, ja era imparable.

Avui, quatre anys després, ens continuem reafirmant: La Barceloneta és el nostre barri i no un pastís immobiliari. I els pobres també podem i volem viure davant del mar.

Tenim dret a La Barceloneta
. Això no s'acaba aquí. S'ha suspès l'aplicació del pla dels ascensors. I això és el que celebrem avui. Perquè les victòries veïnals si no les reclamem nosaltres, ningú no ho farà. Però ja s'està redactant un nou pla. Aquest cop sembla que l'Ajuntament ha aprés una mica la lliçó i la pressió ha fet que acceptin un control sobre la redacció del nou pla. Això sí, si no seguim junts, no té sentit. Som els que viviem en el barri els que millor el coneixem i per tant, qui hauria de decidir què es posa en aquest nou pla. Nosaltres coneixem millor que qualsevol polític, tècnic o empresari què necessitat o problemes té el barri, i quina és la riquesa d'aquests carrers: les seves gents

Seguirem lluitant per a que aquest tros de terra triangular a la vora del mar que és casa nostra, el nostre barri, dels que som i dels que vénen, per un barri popular. Perquè la Barceloneta és de qui la viu i la construeix cada dia, no dels que viuen d'ella.
 
Aquesta és una invitació a continuar lluitant juntes


dimarts, 15 de març de 2011

Treballadors de Parcs i Jardins sabotegen un acte d'Hereu al parc de la Pegaso

Treballadors de Parcs i Jardins de Barcelona han sabotejat aquest diumenge un acte de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu; la regidora de Medi Ambient, Imma Mayol, i el regidor d'Acció Social, Ricard Gomà, en què han inaugurat la remodelació del parc de la Pegaso.


   Uns 150 treballadors han perseguit Hereu en el seu recorregut pel parc amb xiulets, el titllaven de "mentider", per protestar contra els acomiadaments de 85 persones derivats d'un incompliment del conveni per part de l'Institut Municipal de Parc i Jardins, segons asseguren els afectats.

   Els manifestants, que han esperat l'alcalde durant una hora, han dificultat que els representants del consistori pronunciessin els seus discursos, ja que a cada moment cridaven i xiulaven mentre ells intentaven parlar.

   En el seu acte reivindicatiu, han entonat lemes com: "Això és Egipte, hi ha molt de llest" i "No us escapeu, sabem el que feu", i han lluït pancartes amb missatges com: 'Acomiadar no és reciclar' i 'Hereu i Mayol, ocupació ja'.

   La Guàrdia Urbana ha hagut d'intervenir-hi al final del recorregut per impedir que els manifestants s'acostessin a l'alcalde, que n'ha provocat les queixes.
   Durant el parlament, l'alcalde, qui ha hagut de cridar per fer-se escoltar per sobre de l'enrenou, ha assegurat que no el "faran callar" i que el parc donarà llocs de treball, malgrat que diversos manifestants han explicat a Europa Press que serà una empresa externa la que presti el servei en aquests jardins.


   A l'acte, en què també s'ha homenatjat els alumnes i professors de l'escola d'aprenentatge de l'antiga fàbrica automobilística Pegaso, Hereu ha lamentat que és "curiós que en un acte dedicat a treballadors, altres treballadors no deixin de cridar".

   Els manifestants, tot i això, no han deixat de demostrar el seu descontentament i en declaracions a Europa Press han lamentat que Hereu  governi "per als mercats i no per al poble", cosa que demostra que en realitat no són d'esquerres.

Notícia extreta d'Europa Press


dilluns, 14 de març de 2011

Cuando los planes no (les) salen bien. De victorias vecinales y el suicidio del PSC



Ya pasó en 1972, cuando las movilizaciones de los vecinos de La Barceloneta y el Poble Nou salieron a la calle para mostrar su rechazo al Plan de la Ribera. Éste se paralizó con un gobierno franquista. Y ha vuelto a pasar. Desde 2007 los vecinos de La Barceloneta llevan mostrando su rechazo al «plan de los ascensores» y el 27 de enero la Comissió d'Urbanisme, Infraestructures i Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona acordó suspender el pla dels ascensors, a partir de una propuesta de ERC y con el apoyo de todos los partidos políticos. Esta suspensión afecta a la tramitación de los PMUs (Pla de Millora Urbana), el planeamiento mediante el cual se desarrollava la Modificació del PGM que se conoce como “plan de los ascensores”.

Tecnicismos al margen, la voluntad del PSC de aplicar el plan a toda costa queda reflejada en declaraciones de diferentes responsables políticos a lo largo de estos años: «Hemos aprobado este planeamiento, creemos que el futuro de La Barceloneta pasa por esta renovación» (Carles Martí, actual secretario de la Federació de Barcelona del PSC, 9 de marzo de 2007); 
«No habrá una moratoria del plan de los ascensores de La Barceloneta» (J. Hereu, debate organizado por la FAVB con los alcaldables el 23 de mayo de 2007).
Después vino la crisis, pero en 2009 Hereu seguía afirmando: «El Plan de los Ascensores, que también es un plan firmado con todos los sectores que tienen que ver con el hecho, sencillo pero importantísimo, de poner un ascensor en un edificio. Este es uno de los símbolos de este plan» (15 de junio de 2009).
La oposición vecinal, encabezada por la avv l'òstia y la plataforma en defensa de La Barceloneta y respaldada por un numerosos vecinos del barrio, técnicos, colectivos, entidades y expertos a nivel de ciudad, nunca se manifestó en contra de los ascensores. Sí lo hizo, en numerosas ocasiones, contra un plan urbanístico que reconocía en su propia redacción “puede comportar irremediablemente la pérdida de hasta el 20% de las viviendas existentes en los ámbitos que se delimiten [...]»1.

Los cuatro años de lucha popular contra el plan de los ascensores han demostrado que la crítica se puede llevar a cabo creando. La crítica al plan de los ascensores contiene una visión global de barrio inclusivo, generador de comunidad y de confrontación contra las políticas que provocan injusticias sociales. Al Ayuntamiento los planes le han salido mal. El plan de los ascensores, concebido para que el capital privado regenerara el mercado inmobiliario del barrio marítimo, se elaboró con una total ausencia de participación e información a los vecinos, que tuvieron que enterarse de su existencia a través de la prensa. No contentos con esto, el PSC coptó la asociación de vecinos histórica2 mediante la inclusión en la junta de la misma de Julián García, marido de la Consellera de barri nombrada a dedo por el partido socialista. Sin embargo, la propaganda desplegada por el Ayuntamiento a favor del plan (octavillas con falsas promesas que no se recogían en ningún acuerdo escrito o que contradecían al planeamiento, una oficina de información con técnicos que desconocían el plan y sólo repetían los eslóganes del consistorio...) topó de frente con unas vecinas bien informadas que no estaban dispuestas a que la elitización del barrio se llevara a cabo con una impunidad a la que PSC, ERC y ICV están demasiado acostumbrados.


El problema de “cómo controlar la Barceloneta” y las devastadoras consecuencias de la política municipal en Ciutat Vella obligaron a nombrar a Itziar González regidora del Distrito, quien paró políticamente un plan que ya había sido desterrado por la oposición vecinal. No obstante, el PSC y su socio de gobierno ICV no estaban dispuestos a tirar la toalla tan rápido, el plan de los ascensores tal y como venía denunciando la crítica vecinal, no tenía fecha de caducidad: podía mantenerse en un cajón hasta que los vecinos se agotaran. Pero los incesantes intentos de suicidio de un PSC ya en la UVI le han hecho seguir las recomendaciones del médico: no por salud democrática, sino en un intento a la desesperada de esconder debajo de la rohída alfombra del Ayuntamiento las prácticas autoritarias – plasmadas a nivel urbanístico en mamotretos como el Hotel Vela, la Diagonal Mar o el plan de los ascensores, por citar algunos ejemplos- de cara a unas municipales que lo presentan como el claro perdedor.
La votación a favor de la suspensión del plan de los ascensores del pasado 27 de enero simboliza también el miedo de CiU a perder un ilusorio acercamiento (en el que ha desplazado deliberadamente a un tercer plano sus políticas privatizadoras o de «cofinançament») a las realidades de Ciutat Vella y no podía dejar pasar la oportunidad de decir (sin gesticular) que ellos también están en contra del plan de los ascensores. Que todos los partidos políticos votaran a favor de la suspensión es un síntoma: la calle les da miedo, y en el caso de la Barceloneta ésta se ha hecho oir. Técnicamente lo que se ha suspendido es la posibilidad de aplicar el plan de los ascensores, pero la técnica y el fascismo acostumbran a ser buenos aliados; así que políticamente lo que ha ocurrido es una victoria vecinal. 
Esta victoria es parcial, ya que el Ayuntamiento ya ha encargado la elaboración de un nuevo plan.

No es la primera vez que La Barceloneta para un plan urbanístico, ya pasó en 1972. Años más tarde, parte de ese tejido social se sumó a la elaboración de los planes populares. Aunque los individuos no fueran los mismos, el paso fue de la protesta a la propuesta. Porque en una ciudad con todos los partidos políticos pendientes de rentabilizar el territorio, la una está incluída en la otra. Y es lo que pretenden demostrar ahora todas la entidades y vecinos de La Barceloneta que están impulsando una «xarxa del barri» desde la que coordinarse para intervenir en la redacción del nuevo plan urbanístico de La Barceloneta (en marcha desde junio de 2010). Si el Ayuntamiento aprobó un plan que no se ha llegado a aplicar tal vez por la crisis, pero seguro por la oposición vecinal, el mínimo gesto con el que puede enmendar su error es redactar el nuevo plan desde una diagnosi participada con el barrio e incluyendo las propuestas vecinales en la reddacción. Sólo así es posible crear un plan para generar comunidad, que es la demanda vecinal. La participación, y La Barceloneta lo tiene claro, es capacidad de decisión.

Ahora no hay excusas: para los vecinos movilizarse tiene sentido, para el Ayuntamiento actuar democráticamente es una obligación. Los planes no les han salido bien, pero les pueden salir peor si siguen desoyendo las demandas populares.


1 Modificació pág.11
2 La expulsión de Julián García del sindicato (Ver artículo en este mismo número) y la pérdida de legitimidad de su esposa, Paca Quiñonero, han permitido que la AA.VV. Barceloneta vuelva ejercer un trabajo para el barrio.

Artículo publicado en el número 58 de Masala 

Cartell de l'acte de celebració de la (petita) victòria



diumenge, 13 de març de 2011

El líder histórico de los estibadores ocultó a la OEPB su relación con empresas privadas



A principios de febrero la Organización de Estibadores Portuarios de Barcelona, tomó una decisión sin precedentes. Según publicaba el diario Marítimas la asamblea del sindicato de estibadores decidió que los «los estibadores jubilados con intereses en empresas privadas no podrán asistir a las asambleas de Barcelona». Según la misma noticia esta medida se debe a la existencia de «un conflicto de intereses entre las decisiones que se puedan tomar en las asambleas y los obreros portuarios retirados, convertidos en empresarios o colaboradores de empresas».

Al parecer, el origen de esta decisión está en la ocultación por parte de Julián García González, líder histórico del sindicato de estibadores, de la relación suya y de algunos de sus familiares, con sociedades que realizan su actividad en el puerto. Concretamente por la actividad de Rudder Logístics SL que, según la web de la empresa (www.rudderlogistics.eu), realiza tareas de mantenimiento y reparación, servicios médicos, o servicios de carácter marítimo, todos ellos en el ámbito portuario.

En cualquier caso, fuentes del sindicato informan que la decisión tomada no está dirigida contra ninguna persona en particular sino «para evitar que se repitan estos precedentes». Sea como sea, García, que ha puesto a disposición de los estibadores una carta abierta en la que explica su versión de los acontecimientos (http://juliangarcia.org), ha considerado esta decisión como «mi expulsión del sindicato» y ha reconocido esta decisión como «un mazazo para mi».

Pese a su reciente constitución, en junio de 2010, Rudder Logistics, domiciliada en la calle Nicaragua 48, ofrece servicios en algunos de los puertos más importantes del área mediterranea: Barcelona, Tarragona, Sagunto, Valencia, Palma de Mallorca, Cartagena, Málaga, Gibraltar y Algeciras. Realmente, Julián García no ha detentado cargo alguno en la empresa, propiedad de su yerno, y que sería vendida por 15.000 euros en enero de 2011 –siete meses después de su constitución- a José María Argacha. Se da la circunstancia de que Argacha es propietario de Land & Sea Solutions, empresa fundada en septiembre de 2009 y domiciliada en la misma dirección que Rudder Logístics.
Donde Julián García sí figura como accionista único es en Logis Center Mediterranean SL, adquirida en el año 2000 al empresario José Mestre –actualmente en prisión por su presunta relación con una red internacional de narcotráfico-. Aclara García que «en el año 2000 un amigo me propone hacer una empresa de promoción y venta de medicamentos. Puestos de acuerdo le pido a José Mestre una empresa “dormida” y este nos la vende por el precio de 3.000 euros, pagando mi amigo y yo a partes iguales esta cantidad». Esta sociedad, de la que el antiguo líder sindical es único accionista y en la que figura como administrador su cuñado, Pedro Quiñonero de Cara, nunca ha llegado a realizar actividad ninguna.
Esto ha llevado a Julián García a afirmar que la decisión del sindicato «no me afecta, porque no tengo intereses privados ni participaciones en ninguna empresa del Puerto de Barcelona ni del sector portuario, ni ahora ni nunca». Sea como sea, parece que la relación con estas empresas del que ha sido durante muchos años el hombre fuerte del sindicato, era desconocida y ha resultado una sorpresa para el colectivo de trabajadores portuarios. Es difícil de prever como afectará la medida de la OEPB a las relaciones entre los trabajadores de la estiba respecto a Estibarna o la patronal ANESCO, aunque lo cierto es que algunos de los equilibrios del orden portuario pueden verse afectados. 


Publicado a la revista Masala nº 58