dissabte, 2 d’octubre del 2010

Nomadisme urbà, una mirada veïnal

Els barris del centre han funcionat històricament com a primer espai d'acollida de la població forastera que arribava a la ciutat, ja fos amb vocació immigrant, viatgera o transeünt. Durant anys, aquesta barreja d'usos ha estat un element generador de riquesa humana i cultural.

Darrerament, emperò, dos factors han fet disparar les alarmes mediàtiques sobre l'ús de l'espai públic a Ciutat Vella: d'una banda, l'especialització turística i els conflictes associats (proliferació d'hotels i habitatges d'ús turístic, desaparició del comerç de proximitat...) i de l'altra, el fenomen estiuenc del nomadisme urbà. Malgrat que la primera sigui més angoixosa per al veïnat que assistim impotent a la parctematització de les nostres places i carrers, és la segona que més sovint capta l'interès dels mitjans de comunicació pel seu caràcter estacional.

Dins el veïnat, existeix una àmplia gamma d'opinions que van des dels qui demanen solucions policials eradicatòries fins als que optem per solucions preventives i pal·liatives no criminalitzadores. Tanmateix, tot i aquesta diversitat de mirades, ben segur concordaríem que com a veïns ens sentim desemparats per uns poders públics que han apostat més per afavorir els interessos del sector privat i la indústria turística, que no per respondre a les necessitats veïnals.

L'anomenada sobreocupació de l'espai públic és, al meu entendre, conseqüència de la seva progressiva descomunitarització, afavorida per una restrictiva normativa municipal. Quan aquest espai esdevé únicament un lloc de circulació entre botiga i botiga, i no un espai de trobada on realitzar tertúlies, sopars, festes majors, mercats i calçotades, és més fàcil que un únic col·lectiu se l'apropiï, ja sigui el dels turistes ansiosos de sangria i paella o els grups de nòmades urbans. En canvi, l'experiència ens demostra que un espai públic viu té molta més capacitat d'integració de la diferència i redueix el conflicte social.

Tanmateix, considero reduccionista enfocar el nomadisme com un problema només de sobreocupació, ja que no es pot oblidar que al darrere hi ha molts casos de trajectòries vitals fallides, agreujades sovint per situacions de trastorn mental, alcoholisme crònic i toxicodependències.

No és fàcil pensar solucions per a un problema complex que no admet respostes simples. Com que es tracta d'un fenomen estacional -la població sense llar del barri no acostuma a generar situacions de conflicte-, caldria en primer lloc augmentar durant la temporada d'estiu els recursos socials destinats a la població transeünt (educadors, serveis sanitaris...). A més, es podrien condicionar espais d'acollida que disposessin de serveis adaptats a la població transeünt a fi que pugui instal·lar-se lliurement, tal com es realitza en altres països europeus. En tot cas, el nomadisme suposa un repte per al veïnat i els poders públics del qual no podem desentendre'ns ni com a veïns ni com a persones.

Article publicat en el Periódico

dijous, 30 de setembre del 2010

Comunicat davant del desallotjament del banc reapropiat de plaça Catalunya i arran de la jornada de vaga general del 29 de setembre

La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí­, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluit a plaça Catalunya, on l'Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d'esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.

A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a 'escombrar' plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crédit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.

Al final de la jornada de vaga, hi ha 33 persones detingudes i algunes desenes de ferits per la policia.

La denúncia interposada per part de la propietat de l'edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l'ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d'un desallotjament il·legal. El pretext adduit per fer aquesta actuació d'excepció és que s'havien tirat objectes des de l'edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l'immoble ni s'ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d'un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polí­tiques. Altres irregularitats han estat l'absència del número de placa visible en molts agents, així­ com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.

Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l'adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l'Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. és una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l'expressió d'un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l'autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.

El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increible on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d'informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de quina és la teva vaga?. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l'existència d'aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.

Així tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d'organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.


Moviment del 25 de setembre

Barcelona, 29 de setembre del 2010


Propera convocatòria pública per continuar amb aquest moviment: dissabte 2 d'octubre, a les 17h a la plaça universitat

dimarts, 28 de setembre del 2010

Piquete Palabra (Materiales caseros por la huelga social)

La CGT de Barcelona convoca una manifestació dins la jornada de vaga general del 29-S


MANIFESTACIÓ 17 h. Jardinets de Gràcia, Barcelona (Metro L3 Diagonal)

Convoca: Federació Local de Sindicats de Barcelona de la CGT

Manifest

VAGA GENERAL 29 DE SETEMBRE DE 2010 TOTS AL CARRER!

ELS MOTIUS.- La reforma laboral decretada pel govern i la reforma del sistema de pensions, que suposen una reculada gravíssim en els drets dels treballadors i treballadores d’aquest país.

LES VÍCTIMES.- Els treballadorer/es i els pensionistes. La reforma implica que hauríem de treballar més anys per a acabar cobrant menys en la jubilació, tancant de passada el mercat de treball a la joventut que es veu abocada a un futur laboral precari que fa precàries les seves vides. Deixa als treballadors en mans de l’explotació mes descarnada, converteix als desocupats (5 milions) en carn de mercat quan no els deixa sense cap ajuda social; rebaixa el sou dels empleats públics; converteix la temporalitat en veritat suprema i retalla les prestacions socials als nostres majors i els serveis sanitaris i educatius al conjunt de la societat. Tot la dinerada que es van estalviar amb aquests i altres retallades va a anar a parar a…

ELS BENEFICIATS.- Els empresaris, les grans multinacionals, el capital. Mentre ens retallen drets i recursos per tots costats, aquests van a parar a la gran banca, principal culpable d’aquesta crisi, i als especuladors del maó, als empresaris, el frau fiscal dels quals a l’Estat i beneficis haurien d’avergonyir-nos a tots. Instaura l’acomiadament lliure i gairebé gratuït per a l’empresari finançant-li la indemnització amb els nostres propis diners… Si veuen que van a guanyar menys, que no és el mateix que perdre, apliquen l’acomiadament objectiu amb indemnitzacions ridícules… i l’enginyeria financera i el maquillatge comptable (recordar el Palau de la Música) s’encarreguen de convertir la tutela judicial en poc més que una broma.

L’INSTRUMENT.- La classe política, d’una punta a l’altra de tots els parlaments d’aquest país. Tots d’acord en aquesta reforma. Recolzats en mitjans de comunicació que els fan de portaveus, allunyats de la realitat dels ciutadans i amatents a tot per a satisfer al Fons Monetari Internacional i als seus únics amos, empresaris i multinacionals. I els més corruptes passejant-se pels jutjats de Barcelona com si no haguessin comès cap delicte.

ELS CÒMPLICES.- Els sindicats CCOO i UGT, que pretenen encobrir la seva culpa amb aquesta vaga en la qual posaran el mínim esforç possible; sindicats que no mossegaran la mà del seu amo, que els finança i els omple de beneficis i prebendes a canvi de desmobilitzar als treballadors i signar tot el que els posin per davant.

Per a la CGT aquest dia és només l’inici d’un procés de mobilització laboral i social. Perquè no hagi més ERO, ni acomiadaments improcedents gratuïts ni contractes precaris. Perquè els serveis socials siguin gratuïts i universals, perquè els pensionistes duguin una vida digna, perquè els desocupats puguin viure mentre busquen treball, perquè la riquesa es reparteixi entre qui la creen i no la gaudeixin només uns pocs ociosos de revistes i televisió, per un model social solidari i sostenible, en fi, PER LA NOSTRA DIGNITAT COM PERSONES I TREBALLADORS/ES.

CGT Barcelona

dilluns, 27 de setembre del 2010

La Barceloneta homenajea a la Emilia


No logró detener la construcción del agresivo Hotel Vela ni desterrar de forma definitiva el polémico plan de los ascensores de su amada Barceloneta. Es cierto. Pero la dulzura, el empeño y la integridad de Emilia Llorca, Emiliona para los vecinos y sobre todo amigos que ayer evocaron su figura en un sencillo y sentido homenaje en su calle -que era un poco la de todos-, deja un legado mayor. Un legado que quizá no se encuentre en las hemerotecas, pero que puede leerse a diario en los ojos de cada uno de sus convecinos. Algunos compañeros de lucha. Otros, simplemente, compañeros del día a día en un barrio en el que los vecinos todavía se dan los buenos días.

«No porque ella se haya ido hay que tirar la toalla, porque para nada habrá servido si nuestra boca se calla». Con estos combativos versos que hicieron ponerse de pie a más de una octogenaria vecina, resumió ayer por la tarde Paco Jover el sentir de la calle de los Pescadors ante la pérdida el pasado diciembre de su vecina más querida y guerrera, que dedicó su tiempo a luchar por el barrio y su gente, tanto desde la asociación L'Òstia de la Barceloneta, como en el día a día en el barrio.

Seis horas de homenaje en las que, siguiendo lo que Emilia les enseñó, hubo tiempo «para todo y para todos». Presidía el escenario una imagen de la homenajeada, megáfono en mano, bajo el lema «Al barrio hay que defenderlo». Imagen estampada en las chapas que los organizadores repartieron entre el público y que este -la mayoría, mujeres de edad avanzada, perfectas representantes de la realidad del barrio- lucía con orgullo en sus perfectamente planchados delantales.

El abrazo entre una okupa y cualquiera de estas señoras es la viva imagen de lo que solo personas como Llorca son capaces de lograr. Igual que tener a 200 señoras dando palmas ante una versión electropop del Cántame de María del Monte de la voz del modernísimo Boris Michael o a medio centenar de okupas emocionados ante las sentidas habaneras del coro La Barceloneta Gentil. «Para los que decían que la lucha contra el plan de los ascensores era solo cosa de okupas y de cuatro viejas», reivindicó Gala Pin -miembro de L'Òstia de la Barceloneta, asociación creada por Llorca, y para muchos su sucesora- antes de entregarle al viudo de su amiga una placa que el colectivo elaboró para la ocasión.

María del Pino Suárez aprovechó también la ocasión para entregarle a la familia el libro que ha elaborado sobre la historia de Llorca y de su lucha, y coincidió con todos en que «la lucha debe continuar».

Publicat en el Periódico

diumenge, 26 de setembre del 2010