dissabte, 21 de març del 2009

Trobada d´Assemblees d´Estudiants i Moviments Socials: Respostes a la repressió


Dissabte 21 de març a les 18,00 h

Local de GGT, Vía Laietana 18 (planta 9)

Jornada de treball i propostes sobre: Respostes a la repressió

I sobre les accions del 28 de març i el 1r de Maig

D´altres…

Aquesta trobada pretén ser unpunt d’estratègia comuna entre els moviments socials i el moviment estudiantil contra Bolonya, per tal de traçar estratègies, tot coordinant accions i mobilitzacions amb l’objectiu de trobar punts comuns de lluita.

Autoconvocatoria:

TMB-Autobusos, Treballadors de Telefónica, moviments feministes (El Dret a Decidir L´Avortament), Xarxa contra els Tancaments i la Precarietat, Ecologistas en acció, decreixement, trobada alternativa de nou barris, Papers i Drets per Tothom, Assemblea d´Afectats per L´Hipoteca, Col.lectiu Crisi, Assemblea pel Dret a L´Habitatge, Mon Sense Guerres, USTEC, Moviment D´Instituts, Kaosenlared


Fem una crida a tots els moviments socials a vindre...

divendres, 20 de març del 2009

El cocodrilo de Dostoyevsky

Tenemos que creer neciamente que progresamos, como los rusos con el cocodrilo

En una de las narraciones satíricas de Dostoyevsky, ¡digna de Gogol!, y al que aquí sólo apreciamos en sus dramas patológicos, un cocodrilo se traga a un funcionario. Quien hasta le toma el gusto a vivir zampado, temiendo sólo que se entere el jefe de la oficina. Mientras, la opinión oficial y mediática colige que la importación de saurios supondría una inversión de capital extranjero, con lo que Rusia se modernizaría.

¿Y no estamos nosotros en una tesitura grotescamente parecida? Todo el día repetimos que nuestro mundo y modelo de civilización occidentales constituyen el no va más, y que nos colman de libertad y bienestar. Lo que en la línea de evolución histórica es cierto, pero no en valor absoluto, pues el progreso multiplica sus dones en la medida en que, debido a su propio potencial, agiganta las desgracias.

Acabamos de sufrir la tragedia del avión de Madrid, y nos trituran la guerra en Afganistán, Georgia, Iraq; amén de los atentados allí, Argelia u Oriente Medio. A lo que hay que añadir las muertes que se suceden en carretera... Y es que la tecnología produce prodigios como el audiovisual y la informática, pero puede ser manipulada para fulminar las Torres Gemelas. Y si el liberalismo mercantil crea riqueza, deja en la miseria a medio planeta, incluidos nuestros parados.

Así el consumo ya tiene un coste superior a la producción, de ahí la crisis que padecemos, necesitamos un crecimiento desenfrenado o capotamos. Y creciendo nos reventamos: es lo que ha ocurrido con el turismo y la construcción, que nos ha esquilmado el bolsillo, el ecosistema y la estabilidad y coherencia en las poblaciones.

O sea, que mariposeamos en torno al cocodrilo, el cual nos traga. Sin que nos atrevamos a afrontar su realidad porque los jefes nos riñen si criticamos su voracidad e inanidad: así, la política democrática se ha degradado y el capitalismo se acerca al ogro que lo considera el comunismo. Si Zapatero hasta le pidió al congreso del PSOE que consumieran, creyendo que reactivaría la economía y la empeora. Y la gente está hipotecada hasta los 80 años, y encima la desahucian.

Pero tenemos que creer neciamente que progresamos, como los rusos con el cocodrilo. Y se sigue valorando la bondad de nuestro sistema en relación con el fenecido y podrido comunismo y el auge de la locura islamista. Cuando debiéramos, obviamente, efectuar una aguda crítica de la situación y sistema establecidos, tanto económica como política, moral y ecológica. Pero hacerlo a nivel decisorio, no como ocurre, sólo especulativo.

Al tiempo que los museos de Barcelona anuncian restricciones económicas que limitarán su actividad. Claro, si falta dinero a la Administración le interesa más cortar ahí, pues un museo activa la cultura y la sensibilidad, cuando la televisión y el deporte sólo espectáculo embotan.


Baltasar Porcel - 05/09/2008 aportat per VEI

dijous, 19 de març del 2009

El diseño apisonadora

Para los Juegos Olímpicos se elaboró un vídeo titulado Transformació d'una ciutat olímpica 1986-1992, en el que se veía, en imágenes muy veloces, la transformación de diversas áreas estratégicas de Barcelona, que dejaban de ser campos, terrenos baldíos, tejidos industriales, barrios antiguos e infraestructuras obsoletas para convertirse en una ciudad olímpica homogénea. Pero lo que pretendía ser un documento propagandístico, a ojos de algunos se convertía en imagen terrorífica de la apisonadora que lo arrasa todo por igual para hacer una ciudad uniforme. He aquí una de las raíces del urbanismo y la arquitectura de los últimos años, que surgen como reacción contra lo diferente, lo pintoresco y lo informal. Parece que los que planifican teman la diversidad y la permanencia de memorias incómodas.

Ello se comprueba en los proyectos urbanos que intentan sistematizar las vertientes de la montaña de Montjuïc y reducir el heterogéneo conjunto de la Satalia a un trazado unitario que continúe la ciudad formal; en ciertos puntos de Els Tres Turons, donde el bulldozer está esperando para eliminar patios, medianeras, palomares y casas autoconstruidas; en Vallcarca, donde las torres, con ancianos y okupas, han resistido gracias a una topografía tan inclinada que hace difícil pasar la aplanadora; o en Mataró, que va a sacrificar la fábrica de Can Fàbregas para instalar unos grandes almacenes. Y ya se ha consumado en el Poblenou, donde ha desaparecido gran parte de su memoria obrera e industrial; o amenaza ahora a la Barceloneta, donde la finalización del Hotel Vela anuncia que el único barrio que había resistido sin hoteles de cinco estrellas va a tener uno en situación estratégica para engullirlo.


JOSEP MARIA MONTANER 14/03/2009 El País


Llegir article sencer

dimecres, 18 de març del 2009

Ares: Construir encara més per a superar la crisi ?


Durant la primera setmana de març la Comissió d’Urbanisme de Catalunya donarà l’aprovació definitiva de les Àrees Residencials Estratègiques (AREs), conseqüència del Pacte Nacional de l’Habitatge que es va signar el 2007, i que significarà per al territori català la construcció de 90.000 habitatges més en els pròxims anys. Aquests habitatges, meitat de lliure mercat, meitat de protecció, es construiran en 86 municipis, i afectaran 1.500 hectàrees de sòl.
Malgrat que la justificació oficial d’aquesta nova figura urbanística sigui “fer efectiu el dret de la ciutadania a un habitatge digne”, tots sabem perfectament que es tracta del darrer intent de perpetuar el sistema de sempre. Si abans calia seguir construint perquè tot no s’esfondrés, ara que la bombolla immobiliària per fi ha punxat, cal seguir construint per a sortir de la crisi. Ningú es pregunta que anem a fer amb més de 4 milions i mig d’habitatges que actualment es troben buits per tot l’Estat Espanyol, ni amb els 450.000 que hi ha a Catalunya.
Els darrers deu anys, ho volem recordar, han significat per a Catalunya, igual que la resta de l’Estat espanyol, la urbanització massiva del seu territori i de les seves ciutats, el sobreendeutament de la seva població, la pujada vertiginosa i artificial dels preus dels seus habitatges.

El Pacte Nacional de l’Habitatge està trencat

Després de dos anys de la signatura del pacte la situació no ha fet més que empitjorar: la burxada de la bombolla, la caiguda en picat de la construcció d’habitatges, el problema de l’atur, sobretot en el sector de la construcció, el perill que moltes famílies perdin la seva casa a causa del sobreendeutament, entre d’altres.

Els pocs habitatges protegits que es posen en venda tenen preus comparables a habitatges de lliure mercat de països com Bèlgica i igualment, quan es troba algun comprador, aquest en la majoria dels casos no té cap possibilitat de finançar la compra. Tot això sense considerar l’absurd que es va revelar el “preu concertat català” que amb els seus 4000 euros/m2 ha superat el preu de venda lliure d’algunes zones i que ha posat en venda pisos amb preus de fins a 300.000 euros en la zona A1.

En una cosa estem d’acord amb el senyor Reyna: el Pacte Nacional de l’Habitatge està trencat. Fa falta una nova política.

En “contra de l’urbanisme d’emergència”

Les Àrees estratègiques residencials neixen com mesures d’emergència per a intentar reanimar un agonitzant sector de la construcció. I tractant-se d’una emergència han requerit temps molt ràpids de formulació. L’urbanisme, per la importància dels interessos en joc i per les conseqüències que té sobre el territori i la població, és una de les activitats humanes més delicades. L’urbanisme no hauria de ser una activitat d’emergència, més aviat hauria de regir-se sobre criteris de sostenibilitat i participació. Les AREs ens fan dubtar en ambdós casos:

No són sostenibles. Es construeix encara més malgrat els 450.000 habitatges inutilitzats o en venda actualment en el territori català. S’utilitzarà un sòl que s’hauria pogut destinar a altres activitats, com construir equipaments. A més els projectes, segons algunes fonts, s’han realitzat sense tenir accés a documents importants com els informes de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

No són participatives. A causa dels temps ràpids d’aprovació, no s’hauran pogut presentar al·legacions, ni produir-se el control ciutadà a través de mecanismes participatius. Sense contar que molts ajuntaments no desitgen de cap manera créixer en població i densitat i que s’han negat a signar el conveni amb la Generalitat per tirar endavant una ARE al seu municipi… però tampoc això té molta importància, ja que segons el Decret de Mesures Urgents en Matèria d’Urbanisme, la Generalitat tindria el poder d’imposar-les.

Des de Vdevivienda veiem que encara que tot hagi canviat, per a vosaltres tot sembla seguir igual.

Emplacem al govern de la Generalitat a deixar la fugida endavant que signifiquen tant la construcció de les AREs com les línies mestres del pacte nacional per l’habitatge. La solució de la crisi habitacional que patim no passa per continuar amb el model que l’ha provocada. El que cal és un nou model sostenible que aprofiti el parc d’habitatges existent promovent la funció social de la propietat, el lloguer social accessible i estable, i prohibeixi els desnonaments per motius econòmics.

Per aquesta raó donem suport a la manifestació que nombroses plataformes catalanes han organitzat per al dia 22 de març en contra de les polítiques mediambientals del Govern.

dimarts, 17 de març del 2009

Miquel Pedrola. (URGENT)


Fa temps em van arribar veus de l’existència d’una pintada a un carrer de la Barceloneta semblant a la de la Plaça del Milicià Desconegut que estava dedicada a algú que va morir al front. Indagant i buscant finalment la vaig trobar un dia passejant pel Carrer Sant Miquel.

La meva sorpresa fou molt gran, ja que era de dimensions considerables i estava força ben conservada. “Carrer de Miquel Pedrola” –deia-

Actualment aquesta pintada és l’únic vestigi que es conserva de l’antic nomenclàtor dels carrers de Barcelona durant la Guerra Civil juntament amb la ja consolidada pintada de la Plaça Sant Josep Oriol (Plaça del Milicià Desconegut), restaurada per l’Ajuntament i amb una placa commemorativa

En un principi no tenia ni idea de qui era aquest home i vaig preguntar a la llista de correu de la Fundació Andreu Nin si algú en sabia alguna cosa. La meva sorpresa fou que Miquel Pedrola donava la casualitat que era un militant molt important del POUM.

En Wilebaldo Solano, successor d’Andreu Nin al POUM, em va escriure un correu molt emocionat dient-me que fou un gran amic seu i explicant-me a grans trets la seva vida.

Els historiadors Pelai Pagès i Andy Durgan em van facilitar algunes dades sobre Pedrola i des d’aquell dia en que vaig enviar el correu indagatori he anat reunint moltíssima informació sobre ell.

Miquel Pedrola fou un notable dirigent de la Joventut Comunista Ibèrica, destacà sempre per la seva ira davant les injustícies fins el punt d’arribar a ser detingut el 30 de gener de l’any 1936 per protestar contra la repressió posterior als fets revolucionaris d’octubre de 1934. Esclatada la Guerra Civil marxà com a comandant de milícies al front d’Osca amb les dues primeres columnes que varen sortir de Barcelona i morí en l’atac al Molino Palacín, de Casetas de Quicena (Tierz-Osca). La seva mort causà un gran impacte a causa de la seva popularitat i el seu fou un funeral multitudinari on s’ofrenaren més de 140 corones de flors.

L’octubre de 1936 Pedrola va ser homentajat amb una obra de teatre i un concert al barri de la Barceloneta -on residia i era popularment conegut- en un acte multitudinari organitzat per la Joventut de la Unió de Cooperadors.

El matí del 21 de febrer de 1937 s’organitzà una gran cerimònia a l’actual Plaça de Sant Miquel en motiu del canvi de nom realitzat per l’Ajuntament de Barcelona al Carrer de Sant Miquel que passà a anomenar-se Carrer de Miquel Pedrola. A l’acte va intervenir–hi, entre d’altres, Wilebaldo Solano, successor d’Andreu Nin a la seva mort i amic i camarada de Pedrola.

El que havia començat com una simple indagació per fer un post per altresbarcelones.com se m’escapava de les mans: Comptava amb una pintada de l’any 37 dedicada a un milicià i veí del barri, en aquest cas no desconegut, amb gent que l’havia conegut en persona i amb fotos d’ell, informació sobre la seva vida i fins i tot fotografies de l’homenatge que se li va fer el dia que van rebatejar el carrer i del lloc exacte on morí.

La història d’un jove ja oblidat el nom del qual havia estat tapat pel franquisme en una paret que amb el pas del temps va veure com queien les capes més recents de pintura i tornava a reeixir ara en un racó desconegut que passava desapercebut fins i tot pels propis veïns... el tema coincidia totalment amb la meva filosofia de veure la història...

Immediatament vaig pensar: “Dani, aquí hi ha molt de tema”, i em vaig proposar recopilar informació per llençar la notícia bomba anunciant-la sorollosament i organitzar un homenatge amb els de la Fundació.

Per pura casualitat, passejant un dia, em va venir la necessitat d’acostar-me a visitar de nou el lloc tot i que no em venia de pas. I el que em vaig trobar fou el següent:

Espantadíssim, vaig parlar amb en Willy, l’encarregat de l’obra, que em va dir que no li sonava haver vist cap pintada i que tenien ordres de conservar els esgrafiats però netejar tota la façana. Aquell mateix dia vaig remoure cel i terra enviant correus a tort i a dret per intentar salvar la pintada.

L’endemà em trucà el responsable del Patrimoni de Ciutat Vella, dient-me que donat que aquella finca s’estava restaurant amb l’objectiu de treure’n més diners i que la pintada no estava catalogada ho tenia bastant cru.

Em va informar que precisament l’endemà tenia la reunió amb l’Arquitecte per donar via lliure a la obra, convidant-me a assistir per dir la meva.

Minuts més tard em trucà l’arquitecte, dient-me que ni per part seva ni per la propietat tenien cap tipus d’oposició a conservar aquell vestigi, fet que em va tranquilitzar bastant.

L’endemà doncs, m’hi vaig presentar amb documents d’hemeroteca, llibres i fotografies i em vaig pujar a la bastida amb el responsable de Patrimoni. La pintada marxava amb els dits si la tocaves, es mantenia allà per pur miracle, però la nostra sorpresa vingué quan aixecant una capa de pintura feta expressament del mateix color exacte que el fons per part dels franquistes, apareixien ben perfilades les lletres originals.




Davant això, es va dir a l’arquitecte i els obrers que aquella zona quedava de moment protegida a vistes de veure què es faria amb ella.

La meva proposta era protegir-la amb una placa de metacrilat transparent i posar-hi una làpida explicativa.

El responsable de Patrimoni em va demanar que li escrivís una carta expressant el per què creiem important la conservació d’aquell vestigi i li adjuntés mostres documentals per presentar-les als seus superiors.

El Districte de Ciutat Vella és Finalment qui tindrà la última paraula a l’hora de decidir el futur d’aquestes lletres negres. Sería gravíssim que aquest vestigi històric que ni tant sols el franquisme va poder esborrar, fos eliminat en plena democràcia per motius estètics.

D’entrada em sembla molt estrany haver de justificar quins motius hi ha per no destruïr una peça tant important del passat de la Barceloneta. Sempre em pregunto què passaria si l’arquitecte i el propietari es posicionessin en contra de la conservació.... tinc la sensació que en aquesta ciutat es valora més la imatge que donem de cara a la galeria turística que als propis ciutadans i la seva història.

Veient com està el pati he pensat que necessitava recolzament d’altres entitats i en un cap de setmana, en gran part gràcies a Mª del Pino Suárez, membre de la Plataforma per la Defensa de la Barceloneta, hem aconseguit aplegar totes les associacions de veins de la Barceloneta (Plataforma en defensa de la Barceloneta, AAVV de la Barceloneta, AAVV de l’Òstia) a més de la Associació Cultural la Fraternitat (Creada expressament per conservar la memòria històrica de la guerra civil i els bombardejos al barri) al voltant de la proposta de conservació de la Fundació Andreu Nin.

Aquestes entitats no només s’hi ha adherit si no que s’han entusiasmat amb la troballa. A més de l’homenatge que ja es proposava i el documental, estan apareixent fins i tot veus que proposen tornar a batejar el Carrer Sant Miquel amb el nom de Carrer Miquel Pedrola! Estic molt satisfet pel fet que allò que havia començat com una curiositat personal d’un historiador de carrer hagi estat adoptada com un anhel col•lectiu de tot un barri al voltant del seu passat i el seu patrimoni històric.

La pilota és ara a la teulada del Districte. Tinc l’esperança de que per sentit comú o com a mínim per decència acceptaran la proposta, però tinc un nus a l’estómac. Potser en gran part és perquè a base de trobar-me’l a la documentació estic agafant-li amistat a aquell jove Pedrola i em sorprèn que sigui tan fina la barrera entre ser recordat en un gran homenatge o passar a formar part de la història oblidada, i que, com en aquest cas, depengui d’un cúmul de casualitats.

En moments com aquests és quan realment em convenço de que la història no només s’aprèn a les facultats i les biblioteques i que tenim l’honor de viure en una ciutat plena de sorpreses. Me n’adono de que realment calen més historiadors “de trinxera”, que parlin amb la gent, que s’embrutin i que no només els historiadors si no tots i cadascun de nosaltres ens hem d’implicar en la defensa d’allò que és nostre, que és la nostra història. Queda molta feina per fer...

Agraïra doncs que tots aquells que hagueu llegit aquest post i estigueu interessats en la preservació de la marca de l'antic Carrer Miquel Pedrola, us féssiu ressò del tema als vostres blogs i difonguéssiu al màxim la notícia. Que corri la veu!

Per qualsevol cosa podeu contactar amb mi per via correu electrònic a danicortijo@altresbarcelones.com

Moltes gràcies a tots per avançat.


Extret del bloc Altres Barcelones

dilluns, 16 de març del 2009

diumenge, 15 de març del 2009

Vivienda imposible

La odisea de un joven que ha tenido que renunciar a un piso protegido por no hallar hipoteca


A Esteve Ripoll le tocó una auténtica lotería el pasado febrero. Obtuvo un piso de precio concertado en un sorteo organizado por el Ayuntamiento de Barcelona. Por fin podría ser propietario de una vivienda, algo a lo que prácticamente había renunciado. La escalada de precios de los últimos años le había expulsado del mercado inmobiliario. Sólo le quedaba una salida: acogerse a algún tipo de protección oficial. Pero la fortuna acabo convirtiéndose en pesadilla. A pesar de cumplir todos los requisitos exigidos por la Administración para acceder a la vivienda - incluidos unos ingresos que se consideran mínimos para hacer frente a los pagos-, no logró la hipoteca necesaria para pagarla. Acudió junto a su pareja a quince entidades y todas les denegaron su solicitud de financiación. Esteve destaca que, según ellas, iban a endeudarse en exceso. Así las cosas, tuvo que renunciar al piso.

Préstamos hipotecarios en caída libre

Esteve Ripoll pone con su caso el rostro a un fenómeno que va a más: el endurecimiento de las condiciones que ponen las entidades bancarias para conceder hipotecas por temor a la morosidad, y, en consecuencia, la imposibilidad de acceder al mercado inmobiliario en amplios sectores de la población. Según los datos del pasado junio, los últimos proporcionados por el Banco de España, los préstamos para la compra de viviendas se desplomaron en un 40% respecto al mismo mes del 2007. La caída es monumental, suma un total de 8.541 millones de euros. Los descensos interanuales se han registrado durante 20 meses consecutivo, lo que da idea de la crisis en que está inmerso el sector. Según la Asociación de Usuarios de Bancos, Cajas y Seguros (Adicae), cerca de cuatro millones de hipotecas, principalmente las que se firmaron entre el 2000 y el 2008, tienen serias dificultades de pago por parte de sus titulares.

El escenario es de enorme complejidad porque tiene múltiples repercusiones. Las promotoras se ven directamente afectadas porque no venden las viviendas que en principio parecía que iban a colocar en el mercado, lo que les representa cargas añadidas y dificultades para subrogar los créditos que tienen con las entidades bancarias.

El principal indicador para fijar el precio de las hipotecas, el Euribor, subió en julio hasta el 5,393%. Fue un segundo máximo mensual consecutivo. Según los datos del Banco de España, en julio el Euribor se situó 0,829 puntos por encima de lo que marcó en julio del 2007. Esta subida representa 72 euros más en la cuota mensual que se debe abonar por una hipoteca media, que es de 150.000 euros a pagar en 25 años. En agosto, sin embargo, las continuas subidas parecen haberse tomado un respiro: ayer estaba en el 5,314%. Los analistas prevén que este valor siga moderándose y se cierre el año en torno al 5,10%.

Ayer regresó al lugar que debía ser su nuevo hogar para explicar su historia a La Vanguardia.

Una historia que es la de muchos otros jóvenes - y no tan jóvenes- que buscan vivienda infructuosamente. El endurecimiento de las condiciones requeridas por las entidades bancarias para conceder préstamos, que buscan evitar a toda costa el impago de las cuotas en tiempos de crisis económica, está multiplicando los casos.

Esteve está convencido de que si hubiese solicitado la misma hipoteca tan solo un año antes, cuando el sector inmobiliario seguía en boga, no habría habido problema para obtenerla. "En varios bancos nos lo confirmaron - asegura-, nos dijeron que este era el peor momento y, a pesar de habernos denegado el préstamo, nos animaron a aprovechar la oportunidad, a no dejar escapar el piso porque su precio era sensiblemente inferior al de las promociones libres". ¿Cómo? "Pues consiguiendo que alguien, familiares o amigos, nos prestara una parte sustancial del importe", responde. Tampoco lo lograron. "En resumen - sentencia- te dan un piso y luego te lo quitan, es una trampa, no hay derecho".

La situación económica de Esteve, periodista de 31 años, y de su compañera, técnica de laboratorio, está en la media de parejas de su edad. Entre los dos ganan unos 3.000 euros al mes (1.500 por cabeza), una cifra que los bancos y cajas a los que se dirigieron ven muy justa para hacer frente a unas mensualidades estimadas de 1.100 o 1.200 euros. Actualmente, la pareja paga un alquiler de 600 euros por la vivienda en la que residen, en Horta, y que seguirá siendo su hogar. "Hemos renunciado a comprar - afirma-, estamos muy defraudados".

El piso forma parte de una promoción del número 360 de la calle Pallars, cerca de Diagonal Mar, en la que se pusieron a la venta a precio concertado 220 viviendas. La suya era un sexto de 76 m2,tres habitaciones, balcón de 14m2,trastero y garaje. El precio de venta rondaba los 250.000 euros más gastos. "Disponíamos de unos ahorros de 40.000 euros - detalla Esteve-, primero buscamos hipotecas por el total del importe, luego con el 80%; pero ni así, en todos los bancos y cajas nos dijeron que no nos podían conceder el préstamo". De nada sirvieron los avales que la pareja estaba dispuesta a presentar. "La respuesta siempre era la misma - prosigue-: había riesgo de no poder afrontar los pagos".

El regreso de ayer al edificio en el que está el piso que ha perdido no fue fácil para Esteve. De hecho, se había prometido no volver. "Nos habíamos ilusionado mucho - comenta-, incluso hice un reportaje fotográfico del barrio para familiarizarnos con él y la verdad es que nos gustó, es una zona nueva, cerca del mar que seguro que en poco tiempo tendrá mucha vida". Estas eran las sensaciones de Esteve y su pareja a pesar de que el piso nunca lo llegaron a ver. "Sólo había planos - continua él- y pudimos ver muchos hasta que dimos con el que más nos gustaba".

Una vez elegida la vivienda, todo fueron prisas. "Tuvimos que presentar un montón de documentación - recuerda-, desde el certificado de empadronamiento hasta las tres últimas declaraciones de la renta..." Y, acto seguido, debían efectuarse los primeros pagos. Las arras - algo más de 6.000 euros- se perdían si no se continuaba con la compra. "Y como no conseguíamos hipoteca - prosigue- no pagamos".

Lo peor de esta odisea fue su frustrante final. Ocurrió a finales de junio. "Tuve que firmar un documento en el que renunciaba al piso por motivos económicos", relata Esteve.


Óscar Muñoz en la Vanguardia 21/08/2008 aportat per VEI