dissabte, 20 de novembre de 2010

El nom del Somorrostro

Benvolguts amics, us enviem una nota ràpida que informar-vos que la primera de les peticions respecte de la memòria dels barris de barraques ha fet un altre pas endavant important, amb l'aprovació per la Ponència del Nomenclàtor del nom Somorrostro per a un tram de la platja de Barcelona. Ara només queda que el districte de Ciutat Vella ho aprovi també. Qualsevol gestió per ajudar a que així sigui serà molt útil.
La secretària de la Ponència del Nomenclàtor ens ha fet arribar aquesta nota:

Bon dia a tots,
Em plau comunicar-vos que la Ponència del Nomenclàtor, a la seva seva sessió d'ahir tarda, acordà aprovar la proposta presentada per vosaltres de denominar Platja del Somorrostro, el tram de platja de la Barceloneta situat entre l'Hospital del Mar i el carrer de Marina.
Ara caldrà que el Consell Plenari del districte de Ciutat Vella, a celebrar a primers del pròxim mes de desembre, l'aprovi també (no preveiem cap problema per aquesta aprovació).
Posteriorment, s'haurà d'elaborar l'expedient corresponent que, finalment signarà l'alcalde, Jordi Hereu. Una vegada signat per l'alcalde, el nom de Platja del Somorrostro ja serà oficial. Per tant, esperem que a finals del mes de gener del 2011 ja es pugui pensar en col·locar les plaques de nomenclàtor en aquest tram de platja.
Us envio les meves felicitacions, perquè el primer objectiu del vostre projecte ja està aconseguit.

Avui hi ha informació al Periódico, Público, El Punt i, breu, a La Vanguardia. L'Informatiu de TVE en va informar ahir al migdia.

El Periódico:

Noticia a TV3:

Moltes gràcies a tots pel vostre suport, que ha estat decisiu. Encara queda molt camí, perquè ara es tracta d'aconseguir que es posin les plaques commemoratives a la platja del Somorrostro, a Montjuïc, el turó de la Rovira i al lloc on hi havia la Perona, i també les plaques de senyalització als altres indrets proposats: Camp de la Bota, Rere Cementiri del Poblenou, Can Tunis, Poblesec, Tres Pins, Diagonal-Santa Gemma, Raimon Casellas i Francesc Alegre.

Una abraçada,

Alonso Carnicer, Mercè Tatjer, Sara Grimal, Custodia Moreno, Oriol Granados, José Molina,
Comissió ciutadana per a la memòria dels barris de barraques de Barcelona

divendres, 19 de novembre de 2010

TURISMO DE PROXIMIDAD

LA VANGUARDIA, 04/05/2010

(POR DANIEL ARASA)

La vorágine literaria del día de Sant Jordi comporta necesariamente que pasen desapercibidos muchos libros interesantes y quizás primen otros que lo son menos. Merece la pena el titulado Joan Maragall. Carnets de viatge, de Glòria Casals, editado por la Diputación de Barcelona. Con su lectura acompañamos al poeta por diversos barrios de la ciudad condal, poblaciones costeras como Sitges, Caldes d’Estrac, Blanes, Sant Feliu de Guíxols y Tossa de Mar, y muchos parajes del interior de Catalunya: Montserrat, Castellterçol, Moià, El Montseny, Puigcerdà, Girona, el Empordà, Olot, Ripio, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Núria o Cauterets.

Eludo la crítica literaria, que no corresponde a esta columna, y me centro en una referencia que hiciera el presidente de la Diputación, Antoni Fogué, en la presentación de la obra. Habló de “acercar literatura y territorio” y, como de pasada pero sin duda con intención, citó el turismo de proximidad. Un apunte siempre oportuno, pero más en tiempos de crisis por estar al alcance de bolsillos semivacíos y cuentas corrientes erosionadas.

Creo que debería llamarse turismo “de descubrimiento” al de proximidad. Porque es habitual que en nuestros desplazamientos lejanos visitemos monumentos, museos, lugares históricos, barrios o restaurantes que las guías nos muestran interesantes. Y lo son. Pero muchísimas de estas personas que viajan a miles de kilómetros jamás han visitado los museos de su propia ciudad, rastreado sus calles o las de pueblos vecinos o recorrido los campos de zonas próximas. Además de barato, a veces gratuito, es un turismo con alto contenido humano porque es particularmente fácil hacerlo en familia o con amigos, comentando con los hijos mil pequeños detalles que mejoren su formación, enseñarles a ser observadores y descubrir la grandeza de muchas cosas que en sí mismas son pequeñas pero son sal de la vida y comentarlas con otras personas huyendo de la masificación y el anonimato.

Alegran los muchos descubrimientos que se van haciendo al recorrer con atención los campos y las calles de las poblaciones. Aquel capitel en una encrucijada, la hornacina en la que nunca nos habíamos fijado, aquella parra centenaria que se encarama junto a la pared y sus grandes hojas cubren los enrejados, la magnificencia de una iglesia en la que no habíamos entrado, merodear entre las vendedoras de un mercado local, conversar con aquel agricultor que nos muestra los mil colores de una curiosa piña de coliflor, observar desde una colina el tembloroso verde plata de las hojas de los olivares movidas por el viento suave, degustar el dulce típico de una comarca, conocer un restaurante de menús paisanos. Y tantas cosas más que nos están esperando.

Article aportat per VEI

dijous, 18 de novembre de 2010

Xocolatada i passetjada fins Consorci d'Educació


" Si desaparecen los colegios desaparece el barrio tal y como lo conocemos"

(Ya perdimos el Virgen del Mar)
Después de tantas actuaciones irrisorias ahora la administración paraliza por no tener presupuesto la construcción del CEIP Mediterránea en la Barceloneta .

La educación pública y de calidad es derecho para el barrio!!

Únete, el problema es de todos, tu apoyo es esencial

Lunes 22 Noviembre
8'30h a 9'30h. Chocolatada en la puerta del colegio.
9'30h. Manifestación hasta el Consorcio de Educación

Miércoles 24 Noviembre
8'30h. 9'30h.Sentada en la puerta del colegio.
9'30h. Paseada hasta Plza. Sant Jaume

dimecres, 17 de novembre de 2010

dimarts, 16 de novembre de 2010

PER UN EQUILIBRI ECOLÒGIC

LA VANGUARDIA, 2003

(PER QUIM MONZÓ)

Trobar lloc a la barra d’El Quim de la Boqueria és cada cop més difícil. Ja era complicat abans que el Quim i la Mercè canviessin de parada, però aleshores la barra devia fer amb prou feines un parell de metres. Quan es van traslladar, el nombre de metres va augmentar, però aviat es va veure que també eren insuficients. Avui és gairebé impossible trobar-hi lloc. Està atapeït de turistes, tots amb el nas ficat dins les seves guies de Barcelona. Primer per trobar el bar i després per seguir al peu de la lletra el que els diuen que mengin.

  • Ma ascolta, questo posto è bellino...

Ho diu una noia amb motxila. L’acompanya un tipus amb xàndal i mosca sota el llavi. Aquests són italians, però n’hi ha d’alemanys, americans, francesos, suïssos, canadencs, neozelandesos, mexicans, holandesos, suecs, liechtensteinians... La Boqueria sencera és avui dia un parc temàtic per turistes que, amb la seva presència massiva, distorsionen el medi ambient del mercat que, en teoria, venien a gaudir. La parella d’italians encara dubta si quedar-s’hi. El Quim és tan ple de gent –de turistes, sobretot- que no saben si esperar o anar a la següent estació del viacrucis.

  • Andiamo, via, dai! –diu ell, amb cara de cansament.

  • Cosa faciamo? Aspettiamo? –es veu clarament que ella vol quedar-s’hi.

I mentrestant va ficant el cap per entre els que dinem i, per damunt de la meva espatlla esquerra, observa (amb un rictus barreja de curiositat, sorpresa i fàstic) els ous ferrats amb xanguet que m’estic menjant. Però si giro el cap a la dreta veig com un altre turista fica el cap per damunt de la meva espatlla dreta. I jo no vull dinar envoltat de dotzenes d’ulls que miren estúpidament els meus ous ferrats amb xanguet, les meves tripes, el meu capipota fred! Estic tip de sentir-me com en una gàbia del zoo, cada cop que vinc a la Boqueria. Jo vull anar-hi com hi havia anat sempre, asseure’m en un d’aquests bars esplèndids i dinar amb tranquil.litat: sense ficar-me amb ningú però sense que ningú no m’observi com al Floquet de Neu mentre pela una banana. N’estic fins als nassos, dels turistes. N’estic fins al capdamunt, que siguin babaus, que se sorprenguin per la cuixa de porc al forn, que riguin quan veuen els botifarrons, que banitat, que mengin gambes a la planxa mentre beuen Fanta de taronja, i que celebrin amb grans mostres d’alegria el fet d’haver identificat que allò que hi ha al plat de carxofes fregides són carxofes:

  • Carciofi!

N’hi ha per girar-se i dir-los: “Si! Carciofi! Sono carciofi! Sei veramente esperto in carciofi!”. Però no ho faig perquè sento el seu alè al clatell i si em girés el sentiria a la cara i això encara seria pitjor. Pel que veig, a la primera fila de turistes que esperen i ens pressionen perquè acabem de dinar d’una vegada s’hi ha afegit ja una segona fila que, per la seva banda, pressiona la primera fila perquè als que estem asseguts ens pressionin encara més. De l’entrada del carrer de la Petxina arriba ara un grup de francesos.

  • Ici, c’est superbe! –diu el seu líder natural quan comprova que el cartell d’ El Quim correspon al nom que li indica la guia.

Ara que hi ha tants dies sense (el dia sense cotxes, el dia sense tabac, el dia sense televisió...), ¿seria possible un dia sense turistes a fi que els barcelonins poguéssim passejar per la Rambla, entrar a la Boqueria i asseure’ns a la barra d’El Quim com abans que arribés la marabunta? ¿Podríem descansar d’ells encara que només fossin vint-i-quatre hores l’any, sisplau?

Article aportat per VEI