[text aparegut al llibre "les veus de les places" d'Icària editorial]
1. Comunicació i comunitat
Dir que la comunicació s’ha convertit en un element fonamental per la mobilització social és una banalitat. A més no és nou.
Internacional Workers of the World, per exemple, atorgava una extraordinària importància a les vinyetes i còmics amb què propagava les seves reivindicacions.
L’expansió del moviment obrer no hagués estat possible sense els diaris dels sindicats i partits. Durant la guerra del 36, el
cartellisme jugà un paper molt rellevant. El 68 va necessitar de la vietnamita i altres formes de fer còpies. Què poden dir del Moviment del 77 i les ràdios lliures? Molts ens familiaritzarem amb les llistes de correu i
Indymedia gràcies al moviment global i les contra-cimeres. Els blocs del “No a la guerra” i els SMS-passa-ho del 13M de 2004 van fer història. Moviments com el de
VdeVivienda popularitzaren els correus electrònics virals i els fòrums d’Internet…
Una baula més de la cadena és la irrupció de les xarxes socials. Facebook és la que té més usuaris, més fidels i més tràfec, un portal que molts tenim incorporat a la nostra quotidianitat, i en què la credibilitat passa no per l’argument d’autoritat, sinó per cercles de confiança, per la visceralitat. I
les places són visceralitat racional col·lectiva.
Democracial Real Ya compta amb milers de seguidors a Facebook, que esdevé el seu espai de treball amb una dinàmica inclusiva, transparent, pública. Twitter ens porta l’exemple de Tahrir que tingué la seva rèplica a
#acampadasol i
#acampadabcn. Les lluites per la
neutralitat de la xarxa i contra la
Ley Sinde obriren un espai de mobilització i organització en xarxa, que si bé no funciona tant com a font d’inspiració al moviment, sí que dota d’eines i formes d’acció a una comunitat 2.0 que es sent empoderada a la xarxa, amb capacitat d’actuar.
#LeySinde #noLESvotes #RedSoS #redneutral
Pot ser la novetat no està tant en el fet de considerar l’esfera comunicativa com a part destacada del moviment, sinó que aquest moviment és en sí mateix un moviment en xarxa, enxarxat. Interconnectat; en què web i organització analògica no es poden separar. La xarxa és un eina, un espai en què hi capiguem tots, no un fi. La peculiaritat d’aquest cas és la comunicació horitzontal, el trencament de l’estructura clàssica emissor-receptor. “Compartir” o “Retuitejar”, citant la via mitjançant la qual arriba la informació, personalitzant-la, seguint la lògica 2.0: aportant nous continguts. Ctrl+C, Ctrl+V.
2. L’assemblea del #15M és Twitter
Les assemblees presencials en cadascuna de les acampades són fonamentals. No només per qüestions logístiques, sinó perquè en elles, a través de les comissions, es tracen les línies de treball quotidianes i a mig termini. Suposen principalment un exercici de democràcia directa, massiu, transparent.
Segons Antonio Negri, es planteja en el moviment un nou model de representació.
Per una banda les xarxes, per l’altra, l’assemblea. Des de les assemblees en les places cèntriques sorgeix, en la xarxa, assemblees de barri de les grans metròpolis, de les petites ciutats, i pobles. Les idees van i tornen veloçment i de manera directa entre aquests espais.
L’organització des de la base constitueix per tant el recorregut i l’estructura de la “democràcia real”, més enllà de la política representativa. La xarxa ofereix una temporalitat immediata i respecte a l’organització/difusió espacial, les assemblees fixen la institucionalització del moviment (quan els tempos són més amplis).
3. La xarxa no només serveix per a informar, sinó per mobilitzar i per a produir subjectivitat.
Els blocs, Facebook, Twitter,
N-1, Flikr, Youtube, etc., no s’han limitat a explicar el que passava, sinó que han constituït en el motor de la mobilització i el lloc en què reconeixe’ns com a part d’alguna cosa; han estat el lloc en què hem passat del cabreig individual a la indignació col·lectiva i organitzada, per després, prendre les places, el carrer. El lloc en què conspirar, que vol dir, respirar juntes.
Ens sentim part del moviment, perquè contribuïm a crear-lo, difondre’l, fer-lo créixer, l’usuari d’Internet i l’indignat som la mateixa persona.
Aquesta comunicació en xarxa potencia la horitzontalitat, i fa que cada individuu es senti part d’una comunitat, amb la que ja ha contribuït amb difusió, modificació, expansió del contingut. Com diu el lema dels hackers “
Copiar, pegar, poder modificar”. La forma de fer hegemònica a la xarxa és la cooperació, la lògica del software lliure, i aquesta no necessita d’una ideologia; sinó que es basa en el creixement per diversitat, en que cadascú aporti les seves habilitats per generar riquesa col·lectiva. Fer servir l’etiqueta
#15M o ajudar a que sigui TT, fer-se fan d’una pàgina de Facebook contribueix a que els diferents usuaris sentin el comú. Trencar l’aïllament en xarxa i organitzar el malestar en l’esfera pública; virtual i analògica.
4.- No hi ha dicotomia entre barri i xarxa
El territori de politització està a tot arreu: en el barri, en la universitat, en la feina, en el teu grup de col·legues, això no ha canviat, la xarxa s’ha afegit a aquesta suma. I el barri és la manera senzilla de resumir això.
L’esperit del #M15M és col·laboratiu, les diferències i la diversitat sumen, no resten. Tot hi cap, amb matisos; no hi ha lloc per trolls. En el barri,
la xarxa es presenta com un espai més en què potenciar la intergeneracionalitat. A la xarxa no tenim edat. La combinació xarxa-places és una mutació del boca- orella, del retuit, del traspàs de la informació en el mercat municipal: del vermut al xat del facebook.
Les places funcionen com a àgora pública, la xarxa és esfera pública en sí mateixa. Si fa temps dèiem que la cultura popular i la cultura lliure
beuen de lògiques similars -compartir, nutrir-se de la intel·ligència col·lectiva, trencar tabús…-, amb el moviment del 15M trobem un altra intersecció entre xarxa i carrer. La xarxa inclou a les persones que no poden estar presencialment en les reunions, nonomés s’informen, sinó que contribueixen. L’acció a l’espai públic es concreta a la xarxa. És una simbiosi que reprodueix la comunitat veïnal en una esfera pública metropolitana i global.
La xarxa no té fronteres, als nostres barris no les volem.
A la primera hipòtesi hem dit que la xarxa no ha estat un mitjà de comunicació, sinó un eina de subjectivació. Però evidentment la contrainformació a temps real ha jugat un paper central en les acampades. L’exemple més clar és l’intent frustrat de desallotjament d’#acampadabcn.
El 27 de maig la convocatòria d’anar a la plaça es fa per Twitter i aquesta arrossega als mitjans oficials. Mentre, en Facebook es creen grups i un estat d’opinió de rebuig a l’actuació policial i la decisió política de desallotjar la plaça. Prèviament les acampades, gràcies a la seva difusió en les xarxes socials i en els mitjans tradicional, ja havien condicionat el discurs imperant en la campanya electoral. No es tracta d’influència, sinó d’intervenció.
La intel·ligència col·lectiva que han demostrat les places (reacció front l’intent de desallotjament, gestió de la celebració de la victòria de la champions) com a reflex de la xarxa. La xarxa s’autorregula, com un cos multiforme. La credibilitat del missatge es basa en la immediatesa de la transmissió de la informació, la comunicació directa, la veracitat del seu contingut es sustenta en el nombre de persones que ho retuiteen o comparteixen, en allò que s’afegeix. Front als falsos directes de la tele en què la credibilitat es basa en el locutor (argument d’autoritat), en Twitter no importa tant qui dóna la notícia, sinó la vivència d’allò que es transmet, la transmissió d’allò viscut.
La multiplicitat d’emissors no és soroll, és la forma de trencar la hegemonia del missatge que fins ara ostentaven els mitjans de comunicació oficials. Els intents de controlar Internet per part dels poders públics (
ACTA, LeySinde, Directives europees) demostren que el poder establert coneixia la potencialitat d’Internet; no obstant això, en l’Estat Espanyol les mesures de dictadura tradicional que portà a terme Mubarak desconnectant Internet haguessin suposat un escàndol inassumible per un suposat estat de dret.
Però no hem d’oblidar que a la xarxa no tot són amics. La infiltració de trolls en la Comissió de Comunicació d’ #acampadabcn posa de relleu la centralitat i la fragilitat de les vies de comunicació per a qui vol boikotejar el moviment. La dificultat d’aturar els trolls en comissions tancades es contraresta amb el seu ràpid bloqueig en l’espai públic que és la xarxa. Els missatges absurds o que desvirtuen la realitat es dilueixen quan es perceben com aliens en la conversació global, una gota de tinta en l’oceà.
En (la) xarxa s’evidencia que es tracta d’un moviment sense cap, i per tant impossible de decapitar. El moviment-hidra només pot implosionar, ningú no el pot matar si no és des de dins.
Com diu Santiago López Petit, “¡democracia real ya!” es “un grito lleno de vida que tapa la boca a todos los políticos, que interrumpe su monólogo, que les hunde como farsantes.”
No esperem que ells ho entenguin, ni que entenguin #acampadabcn. Ens és igual, no es tracta d’això.
“RT:
@Uniprecaria: Quién iba a pensar desde lo alto del Coliseo que el imperio romano no era eterno.”
El que ens preocupa és que alguns dels nostres companys i companyes no ho entenguin (a vegades no sabem si nosaltres ho entenem); que marcats per una lògica modernista i la seva obsessió per tal o qual paraula (“democràcia”, “violència”, “classe obrera”…) es situïn involuntàriament més a prop del fals escenari en què actuen els polítics professionals que de la política de base que es practica a les places.
6.- <Work in progress> Això acaba de començar
Les acampades i el moviment del #15M són una escola d’aprenentatge polític, pels que acaben d’arribar i pels que portaven temps. Un aprenentatge que és un <work in progress>, un espai en què conflueixen noves i velles formes de fer, d’entendre la política i el fer polític. En relació a les xarxes encara queda molt per inventar. El seguiment per streaming de les assemblees és massiu, i ha arribat als més de 10000 seguidors en més d’una ocasió, però la participació de la xarxa en les assemblees presencials no està del tot incorporada. Els seguidors dels streamings poden veure què passa, no intervenir.
Així mateix, la continuïtat del moviment dependrà molt de la seva capacitat d’innovació i creixement a la xarxa. Hi han molts hackers inventat noves eines per assolir aquests objectius. Estem inventant noves formes de fer, nous moviments, i per això en aquest cas, el repte no ens espanta, si no que “m’agrada”.
Copia, pega y modificáme.
Per qualsevol tecnicisme, SOFG! (search on fucking google) [Nota de les autores]
Durante los más de dos años y medio de existencia de la PAH hemos hecho todo lo posible para frenar los desahucios. 
Así que: Ante la creciente oleada de desahucios. Ante la dramática situación en la que se encuentran centenares de miles de familias. Ante unas administraciones públicas sin voluntad política para dar respuesta a una situación de auténtica emergencia habitacional. Ante un Estado fallido incapaz de garantizar los derechos más elementales y de atajar la sangría de desalojos que se producen cada día (más de 240 en todo el Estado). Ante unos poderes públicos que anteponen los beneficios de la banca a la solvencia y supervivencia de las personas. Ante la actuación antidemocrática y caciquil de PSOE y PP que bloquean en la mesa del Congreso la ILP sobre dación en pago retroactiva, moratoria de desahucios y alquiler social promovida entre otras organizaciones por la PAH. Ante a los nuevos dispositivos que pretenden desactivar las concentraciones ciudadanas contra los desahucios, la PAH quiere gritar alto y fuerte que: Ni las multas, ni las sanciones administrativas, ni el intento de criminizalización del movimiento, ni las fechas abiertas emitidas por algunos jueces con el objetivo de impedir las concentraciones, ni las actuaciones policiales que a traición se presentan horas antes de la establecida por el juez para hacer efectivo el desahucio, lograrán detener el movimiento ni acallar nuestras voces.
.jpg)
