dissabte, 19 de setembre de 2009

Una nit qualsevol

Em dic Maria Assumpta, sóc veïna del barri de la Barceloneta, concretament del carrer Sant Elm, cantonada amb Sant Carles, i m'agradaria explicar com és una nit qualsevol a casa meva:

23:30.- Un nen d'uns vuit o nou anys crida des del carrer "mama, échame las llaves que el papa no sube". Què fa una criatura d'aquesta edat al carrer a aquesta hora escapa la meva comprensió, però vés què hi farem.

00:30.- Un grup de tres o quatre nois caminen i criden en àrab. Les seves veus es van perdent a mesura que s'allunyen del meu carrer, i quan gairebé ja no se senten, dues parelles de parla anglesa s'acosten, discutint a crits, si la platja és cap a la dreta o cap a l'esquerra; quan finalment decideixen cap a on tirar, un grupet d'italians arriba, cridant i cantant. Entre mig, algunes veus han cridat "déjame en paz, joder", "pues no quiero y ya está" i "pues si no te gusta, ya lo sabes".

01:30.- Els okupes del costat s'acomiaden els uns dels altres, amb uns quants "ya, vámonos ", "see you, guys" i "nos vemos".

02:00.- L'okupa que s'ha quedat cuidant la casa decideix que és una bona hora per aporrejar els bongos i tocar la guitarra, amb el balcó obert, perquè fa calor.

03:45.- El camió de la neteja de contenidors s'atura a la cruïlla; entre arrossegada i arrossegada de contenidors, se sent algú que diu en veu alta "si es que yo creo que sólo me utiliza para la cama"; una altra veu li contesta "pues qué mal rollito, ¿no?".

05:00.- Les discoteques han tancat i els seus clients, que en duen molt més al cap que als peus, caminen fins a les parades d'autobús, riuen, criden i canten.

06:00.- Alguns okupes s'ho han repensat, tornen a casa i criden des del carrer perquè el dels bongos, que s'ha adormit, els hi tiri la clau.

06:45.- El meu despertador deixa anar un "biiiip – biiiip" tímid, com si li fés vergonya ser el so amb menys decibelis de tota la nit.

Sr. Hereu, sra. Mayol, senyors i senyores vocals, secretaris i el que vulguin ser de l'Ajuntament de Barcelona: aquesta ciutat no va, no va ni amb rodes. I no va per als ciutadans que hi vivim dia rere dia, que paguem IBI i escombraries, i què sé jo què més, per tenir una ciutat on no s'hi pot viure.

Escrit publicat en la Vanguardía

divendres, 18 de setembre de 2009

Ascensors

dijous, 17 de setembre de 2009

Manifest SOS Laberint d’Horta

El proper diumenge dia 20 de setembre a la 1 del migdia hem convocat a la premsa a les portes del Laberint d’Horta. Es tracta de fer un acte de protesta tot reivindicant la restauració del Palau, incentivant la formació professional i la creació de llocs de treball.

Caldria que si podeu hi assistíssiu, anirem de manobres, fusters etc.

Juli Fontoba i Sogas
Portaveu del Col.lectiu Agudels-Ecologistes en Accio Catalunya


Manifest SOS Laberint d’Horta

Els Jardins del Laberint d’Horta són els jardins històrics, museu dins la natura, més antics de Catalunya, així és reconegut per la Carta de Florència, firmada pel Govern Espanyol el 1981. A l’hora, el seu palau forma part del catàleg dels monuments històrics-artístics de Barcelona.

Els Jardins del Laberint d’Horta varen costar ben car a la ciutat de Barcelona. L’any 1967, els propietaris ja no volien continuar mantenint un patrimoni que no donava cap benefici i, en canvi, comportava moltes despeses de conservació. És aleshores quan l’Ajuntament va commutar els Jardins per terrenys de l’avinguda dita avui de Pedralbes a favor dels Desvalls. L’any 1970, l’Ajuntament feia una primera restauració. Mesos més tard, s’obria per a ús de tota la ciutat, el que seria el primer jardí històric de la Ciutat. L’any 1994, després d’una nova restauració amb diners de la Comunitat Europea, obria novament les portes, amb protestes veïnals doncs, a partir d’aquesta data, el municipi fa pagar entrada, llevat dels diumenges i dimecres.

Han passat molts anys des que l’Ajuntament se n’ha fet càrrec, quaranta quasi bé, sense que a penes s’hagi actuat per tal d’aturar el progressiu deteriorament del palau. Tots aquests anys s’ha estat recaptant entrades, gravacions de pel·lícules, anuncis, etc. Doncs, bé, aquests beneficis no han anat a parar pas a la conservació d’aquest patrimoni arquitectònic, artístic i històric, per altra banda inigualable, del Districte d’Horta Guinardó i de Barcelona. El magnífic palau romàntic, de gust orientalitzant, amb detalls neo-gòtics, barrocs, i marcats motius neoàrabs, cau davant la passivitat de l’Administració. El palau enyora el soroll de les tasques dels manobres. Els nombrosos motius ornamentals, balustrades, esgrafiats i merlets s’esvaeixen amb el pas inexorable del temps i la deixadesa. Les teulades s’esfondren Els pisos s’omplen de runes. Donada la situació d’abandonament en què es troba l’antic palau per part de l’Ajuntament, i abans que aquest patrimoni cultural, històric i artístic de la nostra ciutat i sobretot del Districte d’Horta Guinardó, se’ns acabi venint a terra, les entitats cíviques i veïnals, acadèmiques, i la societat civil en el seu conjunt, hem de sumar esforços i plegades aconseguir acabar amb aquesta lamentable situació.

Per tot plegat exigim a l’Ajuntament de la Ciutat i al Districte d’Horta Guinardó que, d’una vegada per totes, restauri i doni un ús públic al magnífic llegat que representa per Barcelona el Palau del Laberint d’Horta.

- Col.lectiu Cultural i Ecologista Agudells- Ecologistes en Accio Catalunya
- AVV Can Papanaps-Vallhonesta
- AVV Can Baro
- AVV Horta
- AVV Can Ricart
- AVV Casc Antic
- AVV l’ Òstia de la Barceloneta
- CGT de Parcs i Jardins
- Plataforma en defensa de la Barceloneta
- Sindicat d’Administració Publica de Barcelona CGT
- Oficina per l’Okupació de Karcelona
- Ecogays-CGB
- CSO Kan Pasqual
- Plataforma Horta-Carmel-Guinardó / Un altre món és possible
- Assemblea de Joves d’Horta Guinardó

dimecres, 16 de setembre de 2009

Ciutat Vella ha eliminat 200 pisos turístics il·legals més en sis mesos

PATRICIA CASTÁN El Periódico

L’estiu que acaba ha estat tristament cèlebre per haver encès les alertes sobre una infinitat de problemes vinculats a l’espai públic de Barcelona (prostitució, llauners, incivisme, descamisats, robatoris i altres) i que han castigat en especial el centre de la ciutat, però ha marcat almenys un punt i a part en un tema que havia crescut sense pausa i que, per fi, està limitat a Ciutat Vella: els apartaments turístics. Després de reordenar el sector, el districte va anunciar el febrer passat que quedaven almenys 424 pisos detectats que funcionaven sense legalitzar. D’aquests, durant els últims sis mesos n’han deixat de funcionar o estan a punt de fer-ho 200, sigui per precintaments o per tancament voluntari després de ser advertits. Tot i que hi ha més control del sector, els veïns, en especial a la Barceloneta, demanen més mà dura contra tots els que causen molèsties.
L’Ajuntament de Barcelona va ser pioner a intentar regular una activitat que s’ha disparat en els últims anys, gairebé sempre sense declarar. Per la seva ubicació, Ciutat Vella és l’epicentre del fenomen, on un estudi municipal va constatar la presència de més d’un miler d’apartaments per llogar per dies. El districte va donar l’opció de legalitzar-se a tots els que estaven registrats a Turisme de la Generalitat fins a final del 2006. Un total de 650 van complir els requisits i van realitzar els tràmits necessaris, amb un límit autoritzat i sense possibilitat de fer noves obertures. El mes de febrer passat el saldo de tancaments d’activitat (il·legal) pujava a 474, després de mesos d’inspeccions i revisió al sector. En aquell moment, es va anunciar que s’havia detectat un volum d’almenys 424 pisos sense llicència i que es mantindria la pressió per evitar nous repunts.

PATRULLA ESPECIAL / La gerent de Ciutat Vella, Mercè Massa, assegura que durant tot l’estiu un grup integrat per agents de la Guàrdia Urbana i inspectors dedicats a aquesta missió han treballat per investigar els casos denunciats i descoberts des de les pàgines d’internet on s’anuncien. A falta del balanç final de l’estiu, Massa calcula que en els sis últims mesos el 50% d’aquests pisos (més de 200) han cessat la seva activitat o en algun cas estan a punt de fer-ho. Però el districte s’aferra a una altra dada més important, afirmen, per demostrar que el problema està controlat: d’entre l’allau de tancaments, només han intentat reobrir –il·legalment– un total de 19 pisos tancats abans del febrer.
Els responsables del districte admeten que, al marge dels aproximadament 200 casos més d’apartaments il·legals per resoldre, podria existir una borsa de pisos sense autoritzar i no detectats, perquè no generen molèsties ni denúncies.
Però legals o no, el que de veritat preocupa el veïnat és que s’actuï contra els que generen més molèsties. La il·legalitat permet una actuació més ràpida de cara a clausurar-los, però la legalitat no pressuposa que els immobles siguin benvinguts a la comunitat. I encara que el mal ús és sancionable, per als veïns és difícils de provar.
L’associació de veïns de L’Hòstia, a la Barceloneta, és la més combativa. Diuen que, autoritzats o no, «la problemàtica és la mateixa». Nits en blanc, sorolls, gresques, desperfectes a les zones comunes i trànsit continu de turistes que ningú coneix i que a vegades sobreocupen l’espai, són algunes de les seves queixes. «Si arriben de matinada i no tenen claus encara, acaben picant tots els timbres del veïnat», explica la seva portaveu, Emilia Llorca, que reclama dos tècnics destinats a aquest tema per controlar el barri, on n’hi ha 61 de legalitzats. Al districte només li consta que tres pisos clausurats hagin intentat reobrir.

Llegir article sencer

dimarts, 15 de setembre de 2009

Les rigideses del mercat bancari-immobiliari

El Banc d'Espanya i el seu governador, el Sr. Miguel Ángel Fernández Ordóñez, així com els economistes dels centres d'estudi i fundacions propers a la banca, han liderat la campanya a favor d'una més gran desregulació dels mercats de treball a Espanya, amb la finalitat d'assolir una més gran flexibilitat laboral i una més gran creació de llocs de treball, facilitant així la recuperació de l'economia espanyola. En aquesta postura, s'assumeix que el retard en la recuperació de l'economia espanyola es deu a les suposades rigideses del mercat de treball espanyol, conseqüència de l'excessiva influència que els sindicats tenen sobre les institucions representatives espanyoles i, molt en particular, sobre el govern socialista espanyol. S'escriu i repeteix, un cop i un altre, que la tossuderia dels sindicats, en la seva defensa dels contractes fixos, és la principal causa de l'elevada desocupació i del consegüent retard en la recuperació econòmica.

En un article recent vaig parlar sobre l'escassa credibilitat d’aquest argument, qüestionant l'evidència que els autors (tots ells de sensibilitat liberal) han mostrat en defensa de les seves tesis (veure Navarro, V. “L’error de les receptes econòmiques liberals”. El Debat, 19.08.09). En aquest article vull assenyalar que no són els sindicats, sinó la mateixa banca (i el Banc d'Espanya) i el complex bancari-immobiliari els responsables de l'escassa recuperació que està experimentant l'economia espanyola.

Tal com he indicat en altres dos articles, també crítics amb la banca espanyola (veure “La Banca y el Desempleo”. Público, 19.02.09, i “El BCE y el Banco de España: Responsables de la Desocupación”. Sistema Digital. 03.07.09), el complex bancari-immobiliari format per la Banca, la indústria immobiliària i la indústria de la construcció ha estat el motor del creixement econòmic espanyol en els últims quinze anys. Hi ha una relació financera, de mútua dependència, entre la Banca, els serveis immobiliaris i la indústria de la construcció, que és la base d'un enorme bloc de poder econòmic i polític a Espanya. Aquest complex va assolir, el 2007, el nivell més alt de construcció residencial. Aquesta activitat econòmica va representar, durant aquell any, el 9,6% del PIB. Aquest complex es va caracteritzar per un comportament enormement especulatiu, que va determinar uns preus excessius de l'habitatge, subjectes a un creixement anual molt superior als costos de producció. Durant el període 1997-2007, el preu de l'habitatge va pujar un 195%. El 1997, el preu de l'habitatge era 4,5 vegades el salari anual mitjà. El 2007 es requeria 9,2 vegades el salari anual per comprar un habitatge de la mateixa mida i superfície (90 metres quadrats). Hi contribuïa la política de desregulació del sòl dels governs conservadors del Partit Popular, mesura que indirectament va ser facilitada per moltes autoritats locals, ja que els seus ingressos depenien, en bona part, dels ingressos generats per aquesta bombolla immobiliària, recolzada pels bancs i les caixes. Els beneficis d'aquestes últimes entitats financeres van assolir nivells mai vistos abans, i els ingressos dels directius de la Banca, així com dels seus consellers, van arribar a nivells exuberants, sense precedents. És important assenyalar que una causa del gran creixement de la construcció va ser la mateixa demanda especulativa. És a dir, es construïa molt més del que es necessitava, i això era resultat que es construïa un habitatge, no per viure-hi, sinó per invertir en aquella propietat i especular-hi. És així com es va assolir una sobreproducció i a la vegada una enorme inflació de preus, els quals estaven molt per damunt (es calcula que un 30%) del preu que la mateixa dinàmica del mercat determinaria (és a dir, la demanda segons els salaris mitjans i les necessitats reals d'habitatge).

La Banca i la indústria immobiliària són responsables del retràs en la recuperació econòmica
Quan la bombolla immobiliària va explotar (i les bombolles sempre exploten), els bancs i els seus aliats, les immobiliàries, es van quedar llavors amb una enorme quantitat d'habitatges, amb un preu clarament desorbitat, que havia de baixar i que hagués hagut de baixar si el mercat hagués funcionat a Espanya. Així ha ocorregut als EUA, on el preu de l'habitatge ha baixat més d'un 32% en els últims dos anys, desinflant-se el preu i permetent que la població pugui comprar habitatges novament. El preu de l'habitatge, que en aquell país havia arribat a ser l'equivalent a gairebé sis vegades el salari anual, fa dos anys, ha passat a ser-ne tres vegades i mitja. És més, el govern federal, a fi d'ajudar a recuperar el poder del consum com a part del seu estímul econòmic, ha donat facilitats per refinançar les hipoteques, entre altres ajudes al comprador de l'habitatge, cosa que, juntament amb la baixada dels preus, està revifant el mercat de l'habitatge i l'economia nord-americana. Aquesta és una de les causes de la recuperació econòmica als EUA.

No així a Espanya. En realitat el preu de l'habitatge (que hagués hagut de baixar un 30%) ha baixat un tímid 8%, un percentatge totalment insuficient per revifar el mercat de l'habitatge i l'economia espanyola. El fet que no baixi més es degut, precisament, al complex bancari-immobiliari, responsable de les enormes rigideses del mercat immobiliari espanyol, rigideses que amb prou feines són denunciades en els mitjans d'informació. Una d'aquestes rigideses, entre moltes altres, és la gran opacitat de les transaccions bancàries, amb l’escassa transparència dels preus (no hi ha un registre oficial dels preus) i gran protagonisme del diner negre. Afegeixi's a això l'enorme sobreproducció d'habitatges, propietat d'aquell complex bancari-immobiliari, que es resisteix a abandonar el seu comportament especulatiu i obrir la seva oferta, transformant-la en oferta per a altres fins, com el lloguer (un sector molt poc desenvolupat a Espanya). Encara aguanten el tipus, esperant que augmentin els preus, endarrerint amb això la recuperació econòmica. I per si això no fóra poc, les polítiques creditícies i hipotecàries s'han fet, fins i tot, més restrictives, cosa que fa encara més difícil la millora del mercat de l'habitatge i, per tant, la recuperació econòmica. En això hi influeix també un sistema de supervisió bancària (dirigit pel Banc d'Espanya) que protegeix la Banca per sobre de l'usuari del sistema financer. Aquestes són algunes de les causes més importants del retard en la recuperació econòmica a Espanya. Si vostè llegeix la premsa econòmica (controlada o influenciada, en la gran majoria, per la Banca) no llegirà, tanmateix, aquest tipus de notícies. Sí que llegirà, en canvi, que la culpa de la manca de recuperació econòmica la tenen els sindicats i les suposades rigideses del mercat laboral.

Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra. Professor de Public Policy, The Johns Hopkins University

El precio de la vivienda seguirá cayendo dos años más y el sector no saldrá de la crisis hasta 2013


dilluns, 14 de setembre de 2009

ANTE LA GRIPE A, PACIENCIA Y TRANQUILIDAD

Por Juan Gérvas,

jgervasc@meditex.es www.equipocesca.org

Médico de Canencia de la Sierra, Garganta de los Montes y El Cuadrón (Madrid). Profesor Honorario de Salud Pública en la Facultad de Medicina de la Universidad Autónoma de Madrid, y Profesor Visitante de Atención Primaria en Salud Internacional de la Escuela Nacional de Sanidad (Madrid)

Resumen

  1. La gripe A es muy contagiosa y muy leve. Más leve que la gripe de todos los años (gripe estacional).
  2. Ante la gripe A conviene un comportamiento prudente y tranquilo, similar al que tenemos con la gripe estacional. Se debe consultar al médico sólo en caso de enfermedad importante (tos con sangre, gran deterioro respiratorio).
  3. Los antivirales como Tamiflú y Relenza no previenen la gripe A, y tienen efectos secundarios importantes. Tampoco sirven para el tratamiento en pacientes sanos por lo demás. Se deben reservar para tratar casos graves.
  4. La vacuna contra la gripe A es experimental, y por ahora no se sabe nada ni de su seguridad ni de su eficacia.
  5. Las pandemias previas no produjeron gran mortalidad en cuanto se dispuso de antibióticos para tratar las neumonías que complican la gripe. Las pandemias previas no tuvieron una segunda “ola” de mayor agresividad.
  6. Frente a la gripe A, el embarazo no debería conllevar ningún cambio ni modificación de la vida de la mujer. Como sabemos hay un cierto grado mayor de complicaciones, similar a lo que se ve en la gripe estacional.
  7. Además de la gripe A, los servicios sanitarios tienen que atender a los miles enfermos agudos y crónicos habituales por lo que conviene no saturar la actividad de médicos y enfermeras con pacientes leves de gripe A.

El problema

La gripe es una enfermedad viral que se suele padecer durante el invierno, en forma de epidemia (epidemia estacional) que afecta a gran parte de la población. Como bien dice el refrán, “la gripe dura siete días con tratamiento, y una semana sin él”. La gripe es enfermedad leve, con fiebre y síntomas varios como dolor de cabeza y muscular, náuseas, diarrea y malestar general, que obliga a guardar un par de días de reposo. No conviene bajar la fiebre (ni en niños siquiera), y el tratamiento es para el dolor y el malestar.

Pese a la levedad de la gripe, se puede demostrar que la mortalidad aumenta en la población con dos picos anuales, uno en los días del verano con el máximo de calor, y otro en los días del invierno con la epidemia de gripe. Por ello se aconseja vacunar contra la gripe, aunque se discute si esta vacunación es útil.

La epidemia de gripe A, que empezó en Méjico en 2009, es de menor gravedad que la epidemia estacional. Es una gripe que se contagia muy fácilmente, y por eso es una “pandemia”, porque puede llegar a afectar a la mitad de la población. Pero la contagiosidad de la gripe A no dice nada de su gravedad, y de hecho es menos grave que ninguna gripe previa. Afecta a mucha gente, pero mata menos que la gripe de todos los años. Las cifras son variables según la fuente de datos, pero por ejemplo, en el Reino Unido ha habido cientos de miles de casos y sólo unas 30 muertes y en EEUU con un millón de casos sólo 302 muertos. En el invierno austral (que coincide con el verano en España), en la Argentina han muerto unas 350 personas, en Chile 128 y en Nueva Zelanda 16 personas. Con el invierno austral casi finalizado, en el mundo entero ha habido hasta ahora 2.501 muertos. Para ponerlo en situación, se calcula que en España mueren durante un invierno “normal” por gripe estacional entre 1.500 y 3.000 personas.

La mortalidad por gripe A afecta básicamente a menores de 65 años, pues los mayores parecen tener cierto grado de protección, por epidemias previas con virus similares.

Entre los muertos por la gripe estacional el 90% son mayores de 65 años, mientras por la gripe A sólo el 10% es de este mismo grupo de edad. Es decir, la mortalidad por gripe A es en el 90% en menores de 65 años.

Pese a todo, en números absolutos, la gripe A mata a pocos jóvenes; por ejemplo, en EEUU mueren al año por gripe estacional unas 3.600 personas menores de 65 años y de gripe A han muerto hasta ahora 324 personas de ese grupo de edad. Por cierto, al año mueren unas 36.000 personas por gripe estacional en EEUU. La alta mortalidad en EEUU tiene que ver probablemente con su falta de cobertura sanitaria a los que más lo necesitan (pobres y enfermos).

En Australia, con el invierno terminando, han muerto unas 132 personas por gripe A, de las que son aproximadamente 119 menores de 65 años. En Australia cada año mueren por gripe estacional unas 310 personas menores de 65 años.

Los factores de riesgo dicen poco respecto a la mortalidad por gripe, lo mismo en la gripe estacional que en la gripe A. Por ejemplo, en EEUU, el 67% de los niños que murieron por gripe estacional en 2003-2004 no tenían ningún factor de riesgo.

Hemos tenido muchas pandemias, y la más letal, la “española” de 1918 mató sobre todo por neumonías bacterianas a los pobres (mal alimentados, hacinados, con viviendas insalubres y mal protegidos del frío). En las otras dos grandes pandemias, de 1957 y 1968 no hubo tal letalidad, entre otras cosas por la existencia de los antibióticos para tratar las neumonías bacterianas.

Al estudiar las pandemias de los últimos siglos (desde 1510 hasta la actualidad) se demuestra que nunca se ha contagiado simultáneamente toda la población (el 100% al tiempo) y que, si ha habido segunda “ola” de pandemia, la gripe ha tenido un carácter leve también en la segunda vuelta. La proyección de varias oleadas de progresiva gravedad es sólo fantasía, no una inferencia a partir de la realidad.

La fantasía está logrando introducir el pánico en la población por 1/ el empleo de grandes números (“cientos, millones de afectados”) y 2/ el empleo de impactantes relatos, la descripción casi en vivo y en directo de cada muerte. Estos dos elementos llevan al lector/oyente/televidente a imaginarse a sí mismo y a sus seres queridos afectados y gravemente enfermos, o muertos. Es un ejercicio clásico de “invención de enfermedades” (disease mongering) de transformación irreal de una gripe A contagiosa y no grave en una gripe A virulenta y letal.

En su día, el Gobierno de Canadá se propuso un doble objetivo frente a la gripe aviar, en 2005, ante la alarma creada por la OMS: a/ reducir el número de muertos y b/ mantener la estructura social. En la gripe A el problema no parece ser lograr el primer objetivo, dada su mínima letalidad. El segundo objetivo parece ignorarse al propagar una epidemia de pánico.

¿Qué se puede hacer ante la gripe A?

Cuando en 2005 la Organización Mundial de la Salud (OMS) pronosticó que podrían morir de gripe aviar hasta 150 millones de personas, se desató el pánico en el mundo. Después hubo sólo 262 muertes. Hubo, pues, un gravísimo error pronóstico. En 2009, con la gripe A, conviene no repetir el mismo error. Por ello es central evitar el pánico. Es absurdo tener pánico frente a la epidemia de gripe A, por más que nos llegará a afectar (levemente) a muchos. Parece que los mensajes de la OMS y de muchos Gobiernos, instituciones y médicos tienen un estilo de “invención de enfermedades”, sobre todo un estilo que va en contra de lo que ya sabemos por la experiencia del invierno austral.

Ante la gripe A conviene hacer lo que siempre se hace ante la gripe: cuidarse con prudencia y tranquilidad. Buena hidratación, buena alimentación, buena higiene, y recurrir al médico cuando haya síntomas de importancia, tipo tos con expulsión de sangre y gran deterioro de la respiración. Conviene no “toserle” a nadie, no tocarse la nariz, taparse al boca al estornudar y lavarse las manos antes de comer, después de ir al servicio y si uno se mancha con los mocos.

El virus se elimina por la mucosidad nasal aproximadamente durante los primeros cinco días de la enfermedad. El uso de mascarillas no parece que ayude a evitar la propagación de la epidemia. Conviene no hacer mucha vida social esos primeros días, como siempre se hace en caso de gripe.

El cierre de escuelas, colegios, universidades y otros lugares es en general absurdo, una muestra de falta de sentido común y de auto-control de las autoridades.

Respecto al embarazo, no hay nada que decir, pues es saludable en cualquier caso, y nada lo impide ni lo agrava durante la epidemia de gripe A. Como sabemos, sobre todo en el tercer trimestre, la capacidad pulmonar de la embarazada es menor, y por ello hay más posibilidades de complicaciones con todas las infecciones pulmonares. Pero las diferencias entre estar embarazada y no estarlo son marginales, por ejemplo, de riesgo de ingreso por gripe A de tres por millón de mujeres en el caso del embarazo y de uno por millón en otro caso. Estar embarazada no aumenta la probabilidad de gripe A. El virus de la gripe A no es peor que el de la gripe estacional para el feto. Si está embarazada haga vida normal sana, personal, familiar y laboral. Si da de mamar, siga disfrutando de ello, con o sin gripe A (o estacional). Ante la gripe, A o estacional, lo mejor que puede hacer la embarazada es disfrutar sanamente de la vida, familiar, sexual, social y laboral.

La obesidad también limita la capacidad pulmonar, y quizá por ello da mayor susceptibilidad a las complicaciones. La obesidad sobrecarga al corazón y puede llevar a insuficiencia cardiaca. No es raro por ello que la gripe tenga impacto distinto en los obesos. En todo caso la situación es común a todas las complicaciones que conlleva el exceso de peso (especialmente cuando es exagerado).

No hay tratamiento preventivo alguno: los medicamentos contra la gripe no previenen la enfermedad (ni el oseltamivir-Tamiflú ni el zanamivir-Relenza). Una vez que se tiene la enfermedad estos mismos medicamentos son también casi inútiles (acortan medio día la evolución de la enfermedad). Tampoco hay estudios que avalen su efectividad en la propia gripe A. Además, tienen efectos adversos. Por ejemplo, durante la epidemia de gripe A, en niños tratados en Londres con oseltamivir-Tamiflú, tuvieron efectos adversos la mitad, generalmente vómitos, y en el 18% fueron alteraciones neuropsiquiátricas. Quizá en algunos casos valga la pena su uso como tratamiento, por ejemplo en enfermos graves y en pacientes con enfermedades crónicas importantes, pero no son útiles ni en niños ni en adultos sanos.

La vacuna contra la gripe es de poca utilidad en niños y adolescentes, con una efectividad del 33%, y absolutamente inútil en los menores de dos años. Hay dudas sobre su eficacia en adultos y ancianos. Sobre la vacuna contra la gripe A no sabemos nada, pero en 1976 se produjo en EEUU una vacuna parecida, también con todas las prisas del mundo por el peligro de pandemia, y el resultado fue una epidemia de efectos adversos graves (síndrome de Guillain-Barré, enfermedad neurológica) que obligó a parar la vacunación. Las prisas no son buenas para nada, y menos para parar una gripe como la A, que tiene tan baja mortalidad. Conviene no repetir el error de 1976. En todo caso, es exigible la firma de un “consentimiento informado” que deje claro los beneficios y riesgos, y el procedimiento a seguir ante los daños por efectos adversos. Dadas las prisas de producción de la vacuna, y para evitar las consecuencias legales de los problemas de seguridad, responderán ante las reclamaciones, ante los daños, los Estados, no la industria farmacéutica.

¿Algo más?

Las pruebas diagnósticas rápidas de la gripe A tienen poca sensibilidad (del 10 al 60%). Es decir, no vale la pena hacer la determinación para saber si uno tiene gripe A en realidad. Da igual, pues los consejos son los mismos, y la prueba no añade la seguridad de no tener la gripe A.

Tanto el virus de la gripe A como el de la gripe estacional pueden mutar dejando por completo inútiles las vacunas.

No hay protección ante la gripe A con la vacunación contra la gripe estacional.

Conviene no olvidar que un niño (y un adulto) puede tener otras enfermedades, además de la gripe A. En el Reino Unido ha habido casos de niños muertos por meningitis tras ser diagnosticados en falso de gripe A.

Durante la pandemia de gripe A seguirá habiendo infartos de miocardio, apendicitis, insuficiencia cardiaca, diabetes, asma, intentos de suicidio, fracturas de cadera, depresión, esquizofrenia y las otras mil enfermedades que requieren atención médica. El comportamiento sereno, paciente y tranquilo de los pacientes con gripe A es esencial para que funcionen bien los servicios sanitarios y su médico pueda dedicarse a los enfermos que lo necesitan, con o sin gripe A.

Nota

El autor no tiene más afán que dejar claro el estado del conocimiento respecto a la gripe A en el momento de escribir este texto, y para ello ha revisado la literatura mundial al respecto. Este texto es puramente informativo. El autor lamenta que muchos de los organismos públicos, las sociedades científicas y los medios de comunicación transmitan otro mensaje; sus razones tendrán.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Activestills a Magdalenes

El proper diumenge 13 de setembre al les 20h us convidem a la presentació del col·lectiu de fotògrafs Activestills a l'espai social Magdalenes. Una oportunitat per a conèixer de primera mà l'experiència d' un col·lectiu que treballa de forma molt compromesa la realitat política i social de l'orient mitjà. Ens explicaran quina es la seva tasca i projectaran alguns dels seus treballs.

Us hi esperem!

Activestills.org
Magdalenes.net
C/ Magdalenes 13-15 . m Urquinaona.