dissabte, 19 de juny de 2010

Presó per Millet i Montull

Malgrat mai ens ha alegrat que ningú entri a la presó, malgrat seguim dubtant que les presons de l’Estat compleixin una funció rehabilitadora absolutament oblidada, malgrat conèixer que els centres penitenciaris han esdevingut un espai de reclusió punitiva de la pobresa i els petits delinqüents, cal afirmar que la presència al carrer de Fèlix Millet i Jordi Montull -sense cap mesura cautelar– resultava un insult constant pel conjunt de la ciutadania, que s’ha sentit del tot estafada pel frau del Palau. Un frau fet, en gran mesura, amb el saqueig de cabals públics.

Des d l’acusació popular, enteníem aquesta llibertat incondicional com un incomprensible i insuportable acte quotidià d’impunitat de delictes d’alta volada amb la que havíem de conviure. És per aquest motiu, que des de l’Acusació Popular considerem socialment justa i estrictament ajustada a Dret la presó per a dos delinqüents confessos, que l’estiu passat ja van provar de destruir proves i que han tingut una ampla treva judicial per protegir el seu patrimoni, il·legalment adquirit.

Ara bé, no volem que Millet i Montull siguin els bocs expiatoris que distreguin l’atenció dels responsables polítics d’un sistema de finançament que cada cop més apareix com el veritable cos d’un iceberg que està encara per descobrir-se i amb actuacions anòmales de les administracions públiques. És per això que la FAVB, en representació d’una àmplia xarxa d’entitats, varem presentar-nos com Acusació Popular en aquest cas: per a aclarir totes les connexions i totes les responsabilitats vinculades al mateix. Aquesta feina és i serà llarga i ho sabem.

En uns temps marcats per retallades econòmiques als més febles creiem que l’ètica i l’austeritat, el control dels cabals públics i el rendiment de comptes de la despesa, han de passar al primer pla. Ara que regna l’escepticisme sobre la utilitat de les accions col·lectives cal recordar més que mai que va ser l’acció veïnal empresa des de les entitats de Casc Antic, la que va alertar sobre les irregularitats en una requalificació, la dels edificis veïns al Palau, que avui ja està sota sumari i on representants públics estan cridats a declarar. Cal recordar també que l’Acusació Popular es finança per subscripció popular i que, a dia d’avui, ja ha recaptat de 9.800 euros, 6.000 dels quals aniran destinats a abonar la fiança imposada pels jutjats per poder exercir l’Acusació Popular.

Seguirem impulsant les accions per a exercir el control democràtic i exigir depuració de responsabilitats en el present cas en nom de totes les persones que com nosaltres, des de la indignació i la perplexitat, volem que aquest afer s’esclareixi fins el final, que es rescabali el bé públic malmès i que es retornin tots els diners públics estafats i malbaratats.

Acusació Popular Cas Millet-Palau de la Música

Barcelona, a 18 de juny de 2010

dijous, 17 de juny de 2010

Per la fi de la impunitat del franquisme


ACTE PÚBLIC

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Divendres 18 de juny a les 19.30h al passeig del Born de Barcelona

Intervindran:

* Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)

* Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura

* Diego Paredes Manot, germà de ’Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme

* Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura

* Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme

>> Acompanyament musical de La Portàtil FM

>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

MANIFEST

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

  • La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.
  • Més de 130.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.
  • L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitat del Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.
  • La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).
  • Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.
  • També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.
  • Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

  • Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
  • Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
  • Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
  • Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
  • Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
  • Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
  • La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.

dimecres, 16 de juny de 2010

“YA NO TIENES NI DÓNDE CAERTE MUERTO”

STAR Nº 45 (1974-1979)

(POR LAURA CONY)

CUARTA PARTE

“Ahora se lo enseño”, y abrió una puerta que daba a una especie de terraza en pendiente de 90 grados. Si no querías despeñarte tenías que mantenerte pegada al suelo y, para más seguridad, con una cuerda atada a la cintura. El baño, que muy bien hubiera podido confundirse con una caja de cerillas, estaba situado estratégicamente en el extremo noroeste de aquella magnífica azotea, exactamente al lado de una jaula inmensa de palomas que el vecino amaestraba y criaba por afición. No recuerdo que excusa utilizamos, pero teníamos un buen montón de ellas a nuestra disposición y todas muy aceptables. Mientras hacíamos rappel en dirección a la calle, recordamos, no sin cierto morbo, una frase de la bola aquélla que se nos había clavado en el corazón:

“Esto pintadito y arregladito quedaría muy mono” (¿Cómo puede descararse tanto la gente, y sin sonrojarse?)

Quedaban ya dos días únicamente y las perspectivas de conseguir lo que anhelábamos eran tan negras como una milla de hulla. Desesperada, dispuesta a agotar todas las posibilidades, recurro a un amigo mío, cuya abuela tuvo el buen acierto de morirse y dejarle dos pisos en herencia. El tipo suena muy agradable y dulce por teléfono, quedamos en ir a visitar el apartamento que él no ocupa. El piso, a pesar de no tener mucha luz, está bien montado, y con un poco de vocación, podría llegar incluso a gustarnos. Ahora que, por cinco mil pelas cada una, todo y siendo amigas, podría tener al menos instalado el hilo musical. Como no tenemos demasiadas alternativas decidimos aceptar aquel “favor” mientras no encontráramos nada más. Pero en el momento en el que todo había quedado atado y bien atado, irrumpe en la casa un torbellino de personas, la mayoría sudacas, que empiezan a besarnos y a abrazarnos. Al notar la extrañeza que ha causado en nosotras aquel despliegue de fuerzas, nos suelta:

“Ah, ¿no os lo había dicho? Estos chicos viven aquí de momento, de manera temporal, ¿me entiendes? Seguramente hasta la semana próxima (todos sabemos lo que significa para los sudacas la semana próxima, a saber, tres años después). Supongo que no habrá ningún problema por que compartáis piso con ellos por siete días”.

Problemas habían miles, pero no me atreví a mencionarlos delante de toda aquella representación sudamericana, no por cortesía ni por timidez, sino debido a su elevado número. Todo el resto de la tarde y parte de la noche estuve cagando hostias. ¿Qué pasa con los “amigos” cuando hay dinero de por medio? Los negocios y los amigos han de ir separados, si no quieres perder los amigos.

El plazo expira mañana y, de momento, todo sigue igual. Con la excepción de que Anna se ha venido a vivir conmigo. Hemos decidido ocupar el piso hasta que vengan los uniformes y nos hagan evacuar por la fuerza. Otra solución, si llegara este caso, sería la de abrir una suscripción popular. En este caso, ¿contribuirías?


Article aportat per VEI

dimarts, 15 de juny de 2010

Llibertat Alfonso


LLIBERTAT ALFONSO

3 anys de presó per defensar-se d’una agressió

JORNADA ANTIREPRESSIVA

17 de Juny als Locals de CGT de Via Laietana 18, 9ª planta

17.30 hores

XERRADA amb la intervenció de:

  • Membre del Grup de Suport de l’Alfonso
  • Membre de Solidaritat Antirepressiva de Terrassa
  • Eduardo Cáliz (advocat de l’Alfonso)
  • Ermengol Gassiot (CGT Catalunya)

19 hores

CONCERT amb l’actuació de:

  • Ramon Muns
  • Banda de Parcs i Jardins
  • Pablo Gil

MOJITADA-POPULAR per recaptar fons pel Grup Suport a l’Alfonso

ORGANITZEN: males herbes y Secretaria de Formació F.L. de CGT Barcelona

diumenge, 13 de juny de 2010

Plataforma del C.E.I.P Mediterrània

INFORMA:

La Plataforma del C.E.I.P Mediterrània somos madres, padres, personas del barrio, personal del colegio... que queremos que nuestros niños tengan un colegio digno y en condiciones.

Os explicamos por qué:

Hace más de tres años derribaron el Mediterrània y el Distrito prometió que en dos años tendríamos el colegio nuevo.

Eso fue en 2007. Si hacemos cálculos, no salen las cuentas.

Desde entonces nuestros niños están en barracones. Eso quiere decir:

  • un sólo seis lavabos para 160 niños
  • y un lavabo para 30 adultos
  • no hay extraescolares, sino es porque nos ceden un espacio
  • ocupamos el patio del Alexandre Galí
  • la biblioteca ha desaparecido
  • no hay duchas ni vestuario
  • si llueve, no hay gimnasia
  • los de P3 no tienen espacio para hacer siesta....

Comprenderéis que ante una situación así, no podíamos quedarnos cruzadas de brazos, estamos hablando de la educación de nuestros hijos, de los niños de nuestro barrio.

Qué hemos hecho

El 18 de febrero, el AmiPA, y las madres convocamos una sentada delante del solar, en el Paseo Marítimo. Quedó claro que no sólo nos preocupaba a nosotros, sino a mucha más gente del barrio.

Sólo después de salir a la calle, los medios de comunicación se fijaron en nuestro problema, y el problema que tienen los niños del C.E.I.P salió varios días en el periodico.

Hasta entonces, Distrito había dicho varias veces que convocaría una reunión con el Mediterrània, pero nada.

Después de que saltara a la prensa, Manuel Blasco, responsable del Consorci de Educación, también anunció una reunión. La debió de tener en la escalera de su casa.

Después formalizamos la plataforma (en la que toda persona interesada puede participar). Y como plataforma empezamos a llamar puertas:

  • una segunda sentada delante del solar, también recogida por la prensa
  • llamar y pedir reuniones en numerosas ocasiones al Departament d'Ensenyament, de ahí nos derivaban a
  • la Generalitat, más de lo mismo
  • y de ahí al Consorci (donde ya nos conocen:). Para que nos recibieran en el Consorci hubo que ir varias veces y salir más en la prensa.

Finalmente, nos reunimos con Manuel Blasco (Consorci d'Educació), quien se comprometió a enviarnos una carta en la que asegura que:

  • el solar será para el colegio,
  • que las obras empezarán a principios del año que viene
  • que se habían atrasado, porque el Ayuntamiento tuvo que negociar con el gobierno central. El colegio está afectado por la ley de Costas (y el Hotel Vela, ¿qué?

El día 4 de junio tenemos la reunión con el Ayuntamiento, esperamos que de ahí salga un escrito de cuándo se empezarán las obras, y un compromiso de que el solar será para uso del colegio. Os mantendremos informados.

Podéis encontrarnos cada día a la salida del cole.

Y gracias a todos los vecinos que nos han dado apoyo, este es un problema del barrio.