dissabte, 21 de novembre de 2009

SI YO FUESE ISABEL MARTÍ

LA VANGUARDIA, 29/10/2009
(POR QUIM MONZÓ)


Si yo fuese Isabel Martí, la editora de La Campana, hoy mismo enviaría un jamón a Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Y otro a Lluís Prenafeta, y otro a Macià Alavedra. Tres jamones, uno por barba. Y una caja de fartons a Francisco Camps. Y un peine para bigotes al Bigotes. En el Portal de l'Àngel había una tienda de peines y cepillos, preciosa, frente al ya inexistente cine París y la hace décadas inexistente librería Porter. Creo que también cerró, porque, si no me falla la memoria, la última vez que pasé por delante vi un letrero que lo anunciaba. Pero, vaya, maravillas similares las puede encontrar en la Ganiveteria Roca, en la plaza del Pi. Anteayer compré ahí dos peines de carbono, italianos y antiestáticos, espléndidos.
Si yo fuese Isabel Martí, además de los regalos antes reseñados, enviaría otros. A José Zaragoza, un paquete de turrones Planelles Donat por decir, en referencia al alcalde de Santa Coloma, que "Barto Muñoz es una buena persona". (O sea: que en la intimidad ¡lo llaman Barto!). A Montilla, una suscripción de por vida a El Jueves, por decir: "No todos los políticos somos iguales" y rematarlo diciendo que "la política dignifica al país". Recapacito y una suscripción de por vida a El Jueves me parece poco. Le regalaría una suscripción de por vida a El Jueves y un lote de calcetines Molfort's. ¿Y a Jordi Pujol? A Pujol -y a Agustí Colomines, presidente de la Trias Fargas-, una cesta navideña a cada uno, por decir (hace semanas Colomines y esta semana Pujol) que si los otros empiezan a sacar trapos sucios, ellos tirarían de la manta. Para ser precisos, Colomines amenazó con "tirar de la manta, poner al país en crisis y convertir esto en Italia". En referencia al financiamiento de los partidos, Pujol dijo: "Si entramos en ese asunto nos haremos mucho daño". Explicó también que si se ponen en ese plan acabarán todos "apestando un poco".
Todos esos regalos -y muchos más- enviaría en señal de agradecimiento si yo fuese Isabel Martí, porque la muy puñetera acaba de publicar el libro "Breu història de la corrupció", de Carlo Alberto Brioschi (en una traducció excelente de Anna Casassas) y la promoción que entre todos le están haciendo pasará a la historia. Publicando "Breu història de la corrupció" precisamente esta semana, ha dado en la diana. Es un libro que detalla,con rigor y soltura, la historia apasionante de los sobornos, los tráficos de influencias, las prevaricaciones, los desfalcos, las comisiones... Desde Babilonia hasta nuestros días. Lleva prólogo de Francesc Sanuy y cita inicial de Stanislaw J. Lec: "Tenia la consciència neta. No l'havia fet servir mai". Es una lectura deliciosa, purificante e imprescindible para todol aquel que, tras cerrar el libro, quiera luego levantar la cabeza y contemplar -desde una perspectiva más erudita- la poza de mierda en la que chapotean muchos de nuestros egregios conciudadanos.

Article aportat per VEI

divendres, 20 de novembre de 2009

LA MORDIDA MUNICIPAL

LA VANGUARDIA, 09/11/2009 POR ENRIC SIERRA
Son muchas las voces que piden reformas a raíz de la profunda crisis abierta por los recientes casos de corrupción en el ámbito civil y político. Una de las peticiones que suenan con más insistencia es que los ayuntamientos pierdan poder urbanístico y que se creen nuevos y mejores sistemas de control supramunicipal. Como si los gobiernos superiores al local estuvieran libre de culpa y fueran infalibles e incorruptos. Este planteamiento sería un error garrafal, histórico y de graves consecuencias para los ciudadanos porque serían quienes, como siempre, acabarían pagando el pato de una situación que ellos no han provocado ya que cualquier tramitación sería más costosa y larga en el tiempo. Además, se seguirían criterios marcianos nada acordes con las necesidades del territorio.
Los ayuntamientos son los grandes olvidados en la escala administrativa, a pesar de ser los más próximos para los ciudadanos y donde acudimos en primer lugar siempre que tenemos problemas. En cambio, son los que salen peor parados en el reparto del botín de los impuestos que pagamos. Por eso, cualquier posibilidad de crecimiento se ha hecho hasta hoy basándose en la especulación urbanística. Barcelona y la operación de los Juegos Olímpicos fue un ejemplo. Sin aquella cita que sirvió de excusa para reformar la ciudad, Barcelona hoy no sería la misma. Siguiendo ese aplaudido precedente y aprovechando el boom inmobiliario, la mayoría de los ayuntamientos se lanzaron a la búsqueda de promotores dispuestos a pagar mordidas legales en forma de obras y equipamientos públicos para uso y disfrute de sus ciudadanos a cambio de permitir la construcción, a veces salvaje, de viviendas que se vendían y revendían a precio de oro.
Pero ya se sabe que en una negociación con promotores y cuando se habla de mordidas, aunque sean legales, se pisa un territorio pantanoso y se abren caminos inescrutables, como se ha visto ahora. Toda esta manera de proceder no se cambia retirando a los municipios su capacidad de decidir cómo quieren administrar su territorio, sino dándoles los recursos necesarios para poder funcionar y evolucionar con dignidad y garantías de futuro sin necesidad de ser expertos en el póquer.
¿Qué se propone ahora? ¿Llevar a los promotores urbanísticos a otros despachos de mayores administraciones a seguir negociando las mismas mordidas y cayendo en los mismos vicios? ¿A qué intereses respondería ese nuevo nivel de trueque? No ganaríamos nada y empeoraría la mayor autonomía que deberían tener los ayuntamientos.
Si bien es cierto que hay políticas que deben ser comunes, cada pueblo y vecindario sabe mejor que nadie cuáles son sus prioridades. Sólo hay que apoyarlos económicamente para que no caigan en la tentación de la trampa y el trapicheo, que, por muy legal que sea, son feos.

Article aportat per VEI

dijous, 19 de novembre de 2009

Una ordre judicial fa fora l'espai social Magdalenes

Carregat d'establiments de serveis, de moda i restaurants, el carrer de les Magdalenes és al cor del barri Gòtic, encarat cap a la Via Laietana. Al seu darrere, hi ha el singular carrer d'Amargós, probablement el carrer de Barcelona amb més plaques per metre quadrat (cinc). L'edifici que des del 2006 està ocupat per l'espai social Magdalenes dóna a tots dos carrers. Una ordre judicial ha notificat el desallotjament als joves, i es podria produir qualsevol dia d'aquests. Aquest immoble és objecte d'una batalla de final incert: és propietat de la cadena Catalònia Hotels, que el va comprar fa anys, quan encara hi havia veïns, i té llicència per fer-hi un hotel des del 2005. A més dels esquàters, encara hi queda un veí vivint-hi, i l'espai social reclama al districte que revoqui la llicència donada en el seu moment –obviant, denuncien, que encara hi havia veïns– perquè va incórrer en algunes irregularitats: acusa a la cadena hotelera d'haver fet assetjament immobiliari als veïns que encara hi vivien (l'immoble té quatre plantes i una dotzena d'habitatges) a més d'haver fet la temptativa d'iniciar unes obres que després el districte va fer aturar.

El detall que ha fet posar en alerta els membres del casal social ha estat la sentència judicial ferma perquè siguin desallotjats. «Ara la propietat pot demanar el desallotjament de la finca en qualsevol moment», adverteix Anna, membre de l'espai social. Per això han fet públic un manifest on alerten que la desaparició de Magdalenes implicaria «la pèrdua d'un espai d'innovació política i dinamització sociocomunitària imprescindible» en un districte amenaçat per l'especulació, la pressió turística i la transformació en un barri de classe mitjana i alta. El manifest, que signen diverses associacions de veïns del barri Gòtic, la Barceloneta i del nucli antic (Associació de Veïns Casc Antic), entre d'altres, reclama la retirada de la llicència. Això palesa el suport veïnal al projecte d'aquest espai ocupat. Una membre de l'associació de veïns del Gòtic fa una afirmació rotunda: «millor tenir-hi esquàters que no pas turistes, n'estem farts d'hotels i pisos turístics, els que viuen a Magdalenes són veïns benvinguts».

Segons membres de l'espai social, a l'immoble hi viuen permanentment una vintena de persones, i cinc col·lectius socials hi tenen la seva base d'operacions: aquí sorgeixen moviments per a l'habitatge digne (com V de Vivienda) i la plataforma d'afectats per les hipoteques, s'hi fan conferències i debats sobre la participació ciutadana, la seguretat, l'ús de l'espai públic, i activitats per a la cultura lliure. Cada dijous fan portes obertes amb activitats fixes i un servei de bar. «Això no és un centre cívic, és un centre social autogestionat», aclareix una membre de l'espai social.

Veïns i comerciants del voltant de l'espai social Magdalenes confirmen que els esquàters no han provocat molèsties. «No donen problemes i a mi ja m'estan bé», comenta Jordi Camps, que porta la tercera generació al capdavant d'un taller d'impressió del carrer d'Amargós: «com el carrer d'Amargós en el món no n'hi han dos, net, polit i curiós», diu una de les plaques, complementades, amb alguns cartells posats pels veïns que demanen als passavolants que col·laborin a mantenir-lo net. A la banda del carrer Magdalena, fins i tot hi ha alguna botiguera que ni sabia que hi hagués cap casal social. Senyal que la convivència és plàcida.

Hotels a debat

La polèmica al voltant de l'hotel que projecta Catalònia Hotels al carrer de Magdalenes arriba en ple debat sobre la concentració d'hotels a Ciutat Vella. Al mes de març el districte va suspendre la concessió d'atorgar més llicències per l'obertura d'hotels. Això, almenys, fins que quedi definit el nou pla d'usos de locals de pública concurrència, que s'aprovarà a final de desembre Per al cas d'aquest projecte d'hotel, el districte ha encarregat un informe jurídic per prendre una decisió sobre aquesta llicència d'activitat de Catalònia Hotels, sobre si es revoca o si finalment prospera. Dels 21 hotels que Catalònia Hotels té a Barcelona, sis es troben a Ciutat Vella. A part d'això, la regidora del districte, Itziar González, va expressar el seu compromís perquè l'espai social pugui continuar la seva activitat en un altre punt «del territori».

Article publicat al diari el Punt perA, Ballbona

dimecres, 18 de novembre de 2009

Tots són iguals ! 21 Novembre 18h : Plaça Sant Jaume


Aquí fa pudor de xoriço…

Qui té por que s’estiri la manta? Nosaltres, la gent corrent amb la vida fotuda?

Arribar a fi de mes és cada cop més difícil, mentre fa una pudor de xoriço que empesta, i els de Dalt parlen molt però no pensen fer res, diuen que “no són tots iguals”, però en realitat tots formen part de fraccions del mateix Partit, el Partit dels xoriços. Ens han xoriçat amb la Crisi i no s’ha canviat res. Ens han xoriçat la Ciutat venent-la al millor postor i omplint-se les butxaques, mentre nosaltres paguem els plats trencats – i salvem els Bancs que tornen així a xoriçar-nos. Ens han xoriçat la Paraula perquè resulta que no se’ns deixa decidir res més enllà d’una participació raquítica i d’un vot aclamatori. I a sobre hem de sentir que estiraran la manta que tenen sota els seus peus!

Des de Santa Coloma fins a Cadis, des del Palau a la Gene, des d’El País fins a Antena 3, la mateixa manta de mentides. La mateixa manta de fum que delata que se’ls està cremant la barbacoa.

Sembla que l’ordre és que el lladre-de-coll-blanc, de més de 20 Milions d’ Euros, el Sr. Millet, molt ben relacionat, continuï gaudint de les seves mansions, cotxes, i passeigs per la platja… I ja veurem quant triguen a sortir en Prenafeta i l’Alavedra… I mentrestant se suposa que nosaltres, treballadors de tots els colors, la gent corrent de la vida fotuda, hem de tornar a la fila i passar-nos el dissabte a la tarda mirant la TV.

Ja n’hi ha prou de fer-li el joc a aquesta gran Família de xoriços.
Aquest dissabte apaguem la tele i sortim al carrer.

Porta la cassola, la cullera, la pancarta i la mala llet !!!

aquest dissabte 21 de novembre a les 18h a la Plaça Sant Jaume!

Rodaran xoriços.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Corrupció urbanística

El boom urbanístic s'ha acabat en sec i es calcula que ha deixat milions de pisos buits, famílies hipotecades, milers d'aturats i una crisi de model profunda. Mentre ha durat el que algun expert anomena «la dècada prodigiosa», els propietaris s'han enriquit, els promotors han fet negoci i els ajuntaments s'han finançat però, enmig de l'ensorrada, a Catalunya ens hem despertat amb el cas Pretòria, la cara fosca d'aquell prodigi. Tant els experts com els líders municipalistes defensen que la corrupció ha estat l'excepció. A més, els ajuntaments defensen allò de positiu que ha tingut l'urbanisme darrer. Però els experts i algun exalt càrrec de l'administració recorden que fa anys que dura la bombolla immobiliària i els governs no han estat a l'alçada. Hi havia mecanismes.

Per Antonio Font, catedràtic d'urbanisme i ordenació del territori de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), el preu del sòl a l'Estat espanyol és una de les «debilitats» estructurals del sistema urbanístic. El preu d'un solar determina molt més el preu final de venda dels habitatges en el cas de l'Estat espanyol que no pas a França o Alemanya, «on ningú espera tants beneficis de l'intercanvi o la requalificació de sòl». Per Font, això té l'origen en la propietat històrica del terreny en un país que va ser, durant segles, de terratinents i que va fer una revolució industrial tardana.

La insuficiència financera dels ajuntaments és un problema en què coincideix tothom. «Tenen molt poc pes en el repartiment de recursos d'un país i han de fer serveis que no els corresponen per llei però que no poden obviar, com atendre al pobre que viu al carrer, fer cursos de català per immigrants o muntar una guarderia», explica Font. Davant d'aquesta necessitat dinerària, l'«urbanisme és temptador». Només amb la tramitació, els municipis ingressen diners de taxes, drets i permisos. «Quan això no és suficient, creen edificabilitat», afegeix aquest catedràtic. Una edificabilitat que pot multiplicar molt els beneficis d'una operació. «És com la inflació que provoca el Banc d'Espanya si edita diner per un volum superior a la riquesa existent». Javier Junceda, doctor en dret i especialista en urbanisme de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), defensa que les administracions locals no han entrat en crisi financera fins ara perquè «han viscut a dalt del carro del totxo». Una carro que va encarir el preu del sòl desorbitadament perquè els agents sabien que obtindrien marges alts de guanys. I és que tothom pensava que podia comprar car pel fervor creditici de caixes i bancs.

Aquí hi ha una de les temptacions a què ha de fer front un Ajuntament. Dels beneficis que li pot suposar augmentar el sostre edificable, en pot destinar una part a altres serveis que presta però també a la campanya publicitària institucional que, sovint, es confon amb la campanya preelectoral. Finançar directament al partit o quedar-se diners en comissions poden ser els exemples extrems d'un mal ús d'aquelles plusvàlues. «Hi havia la sensació que el carro del totxo no donava diners només per finançar els ajuntaments sinó també per als partits i les famílies», no dubta a dir Junceda. Els alcaldes, però, se senten les víctimes de tot plegat i es veuen amb la necessitat única de defensar-se enmig de la tempesta. «Els financers i els constructors només han de donar explicacions als seus accionistes però no a l'opinió pública. Nosaltres hem de donar explicacions a tothom com si fóssim els culpables. Difamar no costa res i estendre el rumor anònim de manera general tampoc. L'honorabilitat dels càrrecs públics no es pot posar en dubte a l'ample», exclama Manuel Bustos (PSC), alcalde de Sabadell i president de la Federació de Municipis de Catalunya. Admet els problemes de finançament i l'ajut que han representat les plusvàlues urbanístiques per als ajuntaments però reivindica la funció que ha fet l'«urbanisme democràtic» durant dècades en transformar espais degradats i sense equipaments ni serveis en places, parcs, jardins, ambulatoris, centres cívics o escoles. O és que no hi ha cap diferència entre l'«urbanisme predemocràtic de Badia del Vallès amb el ‘democràtic' del Fòrum de Barcelona?», es pregunta.

En l'urbanisme hi ha instruments que poden condicionar un ús lucratiu del sòl però s'utilitzen poc, en part, per manca de valentia política en la gestió de l'interès públic, segons defensa Font. Segons ell, el problema és que els ajuntaments han tingut cada cop una relació més ambigua amb l'urbanisme i s'ha fet cada cop més difícil reconèixer-los com a «defensors del compromís amb els interessos col·lectius». Junceda afirma que, per exemple, l'expropiació ha desaparegut gairebé perquè és cara. Tot allò que s'expropia, s'ha de pagar a un preu just i, pels ajuntaments, resulta més car que optar pels mecanismes de cooperació o compensació amb els propietaris o per la subhasta de sòl. Junceda proposa recórrer a la fórmula poc usada del patrimoni municipal de sòl, que permet als ajuntaments regular, en certa manera, el mercat i evitar-ne l'especulació. Salvador Esteve (CiU), alcalde de Martorell i president de l'Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM), admet que hi ha ajuntaments que no han utilitzat el 10% d'aprofitament públic de l'urbanització «per regular una mica el preu de l'habitatge». Segons ell, però, molts ho han fet. I de tots aquells que han tret els terrenys a subhasta, la majoria ho han fet en benefici de la caixa municipal. Junceda recorda que la llei ja preveu la possibilitat d'augmentar l'aprofitament públic de les plusvàlues que ara estudia el govern català però planteja dubtes: «Si s'incrementa del 10 al 30% el benefici per l'Ajuntament, el promotor haurà d'anar a buscar a un altre lloc el 20%. No ho acabarà pagant el comprador del pis?» En plena ensorrada immobiliària, pensa que no és la millor ajuda per al sector. «Potser s'havia d'haver fet en l'època de les vaques grasses».

Llegir article senser

dilluns, 16 de novembre de 2009

La gastronomía y la Barceloneta

Un camarero asalta a turistas y autóctonos con un menú en la mano. Grita que tiene paella, pescado y marisco. Y así hasta 30 veces a lo largo del paseo de Joan de Borbó. La Barceloneta sigue oliendo a mar, a sal, y al recuerdo de los marineros que se instalaron en este rincón de la ciudad a mediados del siglo XVIII, pero la fisonomía del barrio ha cambiado y también su ambiente. Bares, chiringuitos y restaurantes compiten, cada uno a su manera, para hacer gala de la gastronomía marinera. ¿Pero cómo saber en qué local sirven gambas congeladas o paella precocinada? Dentro de unos meses, sortear el riesgo va a ser un poco más fácil porque 11 restaurantes de la Barceloneta se han asociado para defender la cocina del barrio. Productos de la casa y platos de calidad son las máximas de Barceloneta Cuina, un sello distintivo que, además, impulsará actividades para la gente del barrio.

De momento, la asociación agrupa a los restaurantes Lluçanès, Somorrostro, La Mar Salada, Cal Pinxo Platja, Can Costa, El Suquet de l'Almirall, El Merendero de la Mari, Can Solé, Can Ramonet, Kaiku y Can Majó. "Con esta marca buscamos diferenciarnos de los restaurantes que hacen mala cocina marinera, queremos decir que somos diferentes, que somos de aquí y que queremos salvar la gastronomía y la cultura del barrio", resume Quim Marquès. El propietario de El Suquet de l'Almirall y presidente de la asociación ha vivido de cerca la transformación de la Barceloneta, la decadencia de un barrio de pescadores olvidado durante los años ochenta y más tarde la llegada del turismo a raíz de la reforma de la zona que trajeron consigo los Juegos Olímpicos. "El barrio ha cambiado a mejor, pero la invasión de restaurantes que no ofrecen productos de calidad no nos hace ningún favor", sigue Marquès.

Barceloneta Cuina reivindica las materias primas que ofrece la ciudad. Por ejemplo, muy poca gente sabe que en Barcelona hay una lonja de mar. Allí compran a diario todos los propietarios de los restaurantes que se han asociado. Sobre todo, gambas -un producto autóctono cuya calidad nada tiene que envidiar, según Marquès, a la de la gamba de Palamós- y pescado de playa (pescadillas, pelayas, salmonetes...).

Pero el horizonte de esta asociación "apolítica y sin ánimo de lucro" no termina en el plato. Además de comprometerse a servir productos frescos y autóctonos, Barceloneta Cuina pretende potenciar el espíritu cultural del barrio. Para lograrlo, aprovechando el azote de la crisis, una de las primeras actividades que pondrá en marcha será un curso de cocina gratuito para los parados de la Barceloneta. En estos talleres, que se impartirán en los restaurantes asociados, los alumnos podrán aprender lo que Marquès define como "los mástiles de la cocina marinera". Desde limpiar correctamente el pescado y hacer picadas, el romesco o el all i oli, o caldos -como el fumet de pescado o el de gambas-, hasta conocer 12 variedades de arroz que hay en España. "No aspiramos a formar a chefs", apunta Marquès, "sino a gente con nociones básicas que conozca la historia de la cocina del barrio, que sea consciente de lo que es trabajar en un restaurante y que pueda hacerlo bien cuando termine el curso".

El sello Barceloneta Cuina, que cuenta con el apoyo del chef del hotel Vela, Carlos Abellán, y que pretende ampliarse a más restaurantes que cumplan los requisitos de calidad, tiene en su agenda dos propósitos. El primero, recuperar el arroz caldoso típico de la Barceloneta, el que se solía cocinar en los barcos con una cacerola de hierro fundido. "Un arroz de cuchara con un buen caldo, con pescado y marisco, sobre todo gamba y calamar", explica Marquès. El segundo reto es rescatar otro plato del olvido: la zarzuela de pescado. Cuentan que la burguesía catalana solía tomarla después de ir a la ópera. Al salir del Liceo, los señores de la ciudad iban a comer a la Barceloneta y los camareros les decían: "Ustedes vienen de la ópera, yo les haré ahora una zarzuela". Este plato marinero, una combinación de trozos de pescados -habitualmente rape, escorpena y merluza- es el único del litoral que tiene la denominación de origen de la Barceloneta. Pero ahora le ha salido un competidor. Desde hace un mes y tras un amplio estudio para escoger el arroz adecuado, El Suquet de l'Almirall ofrece la paella DO Barceloneta. "Nunca había cocinado paellas", confiesa Marquès, "pero quería sacar este plato de la vulgaridad". Mientras algunos de sus restaurantes vecinos anuncian ofertas de paella y sangría, él propone marisco fresco al dente servido sólo en raciones para dos personas.

Publicat en el País

diumenge, 15 de novembre de 2009

Jo no crec en la corrupció


De fa unes setmanes i mesos, l’explicació detallada del funcionament de diverses trames de corrupció omple els diaris, ràdios, webs i televisors. Coneixem els noms i els sobrenoms dels protagonistes, en veiem les cares, aplaudim la rapidesa d’un jutge o desaprovem la inoperància d’un altre i fem cara de no entendre res quan ens parlen de quantitats de diners tan grans que no ens caben al cap, acostumats com estem a comptar bitllets de cinquanta euros com a màxim. Els noms que hi associem, gràcies al departament creatiu de cada una de les policies corresponents, esdevenen interruptor per a les rialles col·lectives quan, en complicitat amb altres, afirmem que “ja els està bé”, “xoriços!”. I entre una cosa i l’altra deixem alguns interrogants a l’aire que jo em faig i que no acaben de trobar una resposta lògica i mesurada. Tinc clar, això sí, que jo no crec en la corrupció tal com l’han explicada.

Jo no crec en aquest sistema de partits en què la manca de finançament transparent i sobretot igualitari se supleix amb les comissions, els regals, els ingressos a fundacions i el tan ben anomenat tres per cent (tot i que Maragall, com en moltes altres coses, es va quedar molt curt).

Jo no crec en l’opacitat dels comptes bancaris d’alguns “paradisos fiscals” que si existeixen no és per deixar-hi els diners resultants del nostre pesat treball sinó, precisament, per amagar-hi el producte dels robatoris dels grans lladres, sempre amb corbata i respectabilitat, és clar.

Jo no crec en la preponderància total del món econòmic damunt del polític representatiu. Qui mana és l’economia i dins de l’economia en els darrers anys l’economia especulativa financera. Per tant, els polítics fan allò que els consells d’administració de les empreses decideixen i aquests tenen un únic objectiu: lucrar-se fins a l’extenuació peti qui peti.

Jo no crec que la corrupció sigui “espanyola” sinó que és plenament catalana, catalaníssima i de tots els Països Catalans. Els sobiranistes poden estar contents: tenim lladres propis!

Jo no crec en deixar en mans de professionals de la política les coses que ens afecten com a individus i com a col·lectivitat. I que a més quan et representin i vagin contra tu, no els puguis fer fora fins passats quatre anys.

Jo no crec en la mala voluntat de les persones, ni en “la voluntat de ferro dels patriotes”. Si els deixes gestionar fundacions sense cap mena de control sobre els diners que toquen, s’envescaran.

Jo no crec en “la lluita contra la corrupció”, ni en les solemnes declaracions institucionals, ni els periodistes que s’escandalitzen, ni els rics que diuen “així no”.

Jo crec en les persones, no en la riquesa ni en les “grans persones”. Perquè si cada “gran llengua” té darrere una història d’extermini i de genocidi, cada “gran persona” (utilitzada l’expressió com a sinònim de ric o rica) el que té darrere són milers d’altres persones explotades o directament espoliades. Ho canta La Gossa Sorda i té raó: “ningú no s’ha fet ric treballant”.

Els Millets, Bigotes, Muñozs, Dobarcos, Canyelles, Camps, Alavedres, Prenafetes, etc., són una colla de fracassats, perquè a ells els han enxampat, pobrets. Alhora, són un bon exemple d’una malaltia que ha fet fortuna –mai millor dit- en els nostres dies i que cal eradicar. I la malaltia no és cap altra que el robatori com a eina d’escalada social, com a finalitat en ell mateix, com a patètic reflex d’un últim pis on va l’ascensor que, en el seu ascens, alhora que menysprea els de baix corona els de dalt com si el robatori –legal o il·legal- tingués algun mèrit. I contra això encara no hi ha vacuna però sí “grups de risc”.

Jordi Martí Font, és el coordinador de la revista "Catalunya"