PER UN EQUILIBRI ECOLÒGIC

LA VANGUARDIA, 2003

(PER QUIM MONZÓ)

Trobar lloc a la barra d’El Quim de la Boqueria és cada cop més difícil. Ja era complicat abans que el Quim i la Mercè canviessin de parada, però aleshores la barra devia fer amb prou feines un parell de metres. Quan es van traslladar, el nombre de metres va augmentar, però aviat es va veure que també eren insuficients. Avui és gairebé impossible trobar-hi lloc. Està atapeït de turistes, tots amb el nas ficat dins les seves guies de Barcelona. Primer per trobar el bar i després per seguir al peu de la lletra el que els diuen que mengin.

• Ma ascolta, questo posto è bellino...

Ho diu una noia amb motxila. L’acompanya un tipus amb xàndal i mosca sota el llavi. Aquests són italians, però n’hi ha d’alemanys, americans, francesos, suïssos, canadencs, neozelandesos, mexicans, holandesos, suecs, liechtensteinians... La Boqueria sencera és avui dia un parc temàtic per turistes que, amb la seva presència massiva, distorsionen el medi ambient del mercat que, en teoria, venien a gaudir. La parella d’italians encara dubta si quedar-s’hi. El Quim és tan ple de gent –de turistes, sobretot- que no saben si esperar o anar a la següent estació del viacrucis.

• Andiamo, via, dai! –diu ell, amb cara de cansament.

• Cosa faciamo? Aspettiamo? –es veu clarament que ella vol quedar-s’hi.

I mentrestant va ficant el cap per entre els que dinem i, per damunt de la meva espatlla esquerra, observa (amb un rictus barreja de curiositat, sorpresa i fàstic) els ous ferrats amb xanguet que m’estic menjant. Però si giro el cap a la dreta veig com un altre turista fica el cap per damunt de la meva espatlla dreta. I jo no vull dinar envoltat de dotzenes d’ulls que miren estúpidament els meus ous ferrats amb xanguet, les meves tripes, el meu capipota fred! Estic tip de sentir-me com en una gàbia del zoo, cada cop que vinc a la Boqueria. Jo vull anar-hi com hi havia anat sempre, asseure’m en un d’aquests bars esplèndids i dinar amb tranquil.litat: sense ficar-me amb ningú però sense que ningú no m’observi com al Floquet de Neu mentre pela una banana. N’estic fins als nassos, dels turistes. N’estic fins al capdamunt, que siguin babaus, que se sorprenguin per la cuixa de porc al forn, que riguin quan veuen els botifarrons, que banitat, que mengin gambes a la planxa mentre beuen Fanta de taronja, i que celebrin amb grans mostres d’alegria el fet d’haver identificat que allò que hi ha al plat de carxofes fregides són carxofes:

• Carciofi!

N’hi ha per girar-se i dir-los: “Si! Carciofi! Sono carciofi! Sei veramente esperto in carciofi!”. Però no ho faig perquè sento el seu alè al clatell i si em girés el sentiria a la cara i això encara seria pitjor. Pel que veig, a la primera fila de turistes que esperen i ens pressionen perquè acabem de dinar d’una vegada s’hi ha afegit ja una segona fila que, per la seva banda, pressiona la primera fila perquè als que estem asseguts ens pressionin encara més. De l’entrada del carrer de la Petxina arriba ara un grup de francesos.

• Ici, c’est superbe! –diu el seu líder natural quan comprova que el cartell d’ El Quim correspon al nom que li indica la guia.

Ara que hi ha tants dies sense (el dia sense cotxes, el dia sense tabac, el dia sense televisió...), ¿seria possible un dia sense turistes a fi que els barcelonins poguéssim passejar per la Rambla, entrar a la Boqueria i asseure’ns a la barra d’El Quim com abans que arribés la marabunta? ¿Podríem descansar d’ells encara que només fossin vint-i-quatre hores l’any, sisplau?

Article aportat per VEI