BARS IRLANDESOS

LA VANGUARDIA, 2003

BARS IRLANDESOS

(PER QUIM MONZÓ)

Fins fa un mes, a l’Afganistan no hi havia cap bar. Ara finalment n’hi ha un, a Kabul. Es tracta d’un bar irlandès que –per decisió del govern, que no veu amb bons ulls que l’immobilisme religiós cedeixi davant el mestissatge cultural i el whiskey- està reservat als estrangers: diplomàtics, periodistes... El bar de Kabul no té rètol que l’identifiqui i s’amaga darrere d’una paret de ciment. Segons declara el propietari a l’ Associated Press, és millor passar desapercebut. El bar s’assembla als centenars de bars irlandesos que hi ha pel món. Amb anuncis de Guinness i llums verds. S’hi serveixen fins i tot llonzes de porc. Per no aixecar la llebre no n’han fet propaganda, però a aquestes altures no hi deu haver a l’Afganistan cap estranger que no sàpiga que existeix

Que sigui irlandès el primer bar que s’obre en territori afganès diu molt de l’esperit que ha aconseguit que, en poques dècades, s’hagin obert pubs irlandesos al món sencer. Abans, per trobar-ne un calia anar a Irlanda o als Estats Units, on a molts bars hi ha encara cambrers joves que vénen de l’illa, parents cada cop més llunyans dels propietaris, que ja fa tres o quatre generacions que són a Amèrica. Però els bars irlandesos americans són fruit d’una immigració integrada i els que s’han obert aquests anys al món, no. Aquests neixen de sobte, en ciutats on amb prou feines viuen irlandesos, i primer aglutinen els professors d’anglès que hi ha a la ciutat –irlandesos, anglesos, americans...-, tot seguit la resta de la colònia i després els indígenes aficionats a beure. L’any passat, en un bar irlandès de Tel Aviv vaig arreplegar un exemplar de The Buzz, que és alguna cosa així com el butlletí de la secta. Hi havia notícies sobre obertures de nous bars irlandesos al Canadà, a Singapur, a Nova Zelanda, a Noruega, a Hongria... Hi havia anuncis d’empreses de decoració que, en un tres i no res, te’n munten un allà on diguis, de cursets de posada al dia per propietaris i gerents, d’empreses que subministren begudes i menjars als bars irlandesos d’Europa, i de discos de música celta. Hi havia receptes de cuina irlandesa i articles força seriosos sobre el que anomenen “el concepte de pub irlandès”.

Cap altra línia de bars ha tingut un èxit semblant. No hi és aliè l’ímpetu de la llengua anglesa al món sencer. Però hauríen pogut ser bars anglesos o americans, i no ho són. ¿Per què? Doncs perquè els irlandesos cauen bé a mig món. No han tingut mai un imperi, i això ajuda. I els seus bars han sabut assumir sense vergonya el que tenen de parc temàtic, i anar més enllà. Gairebé tots els bars que proven de reproduir artificialment l’ambient d’un país cauen en la cursilada, però els irlandesos se salven perquè superen la pega de ser clònics a base d’un bon marge de llibertat. Tots s’assemblen entre ells –la fusta, el tipus de pintura, el vidre esmerilat, els taulells, els prestatges, els anuncis de metall, els mosaics a terra...- però no n’hi ha dos d’iguals. I ens hi trobem bé. Són la materialització, a tres carrers de casa, del bar ideal que hem conegut gràcies al cinema americà: aquell bar tancat i amb les mínimes vistes possibles al carrer perquè, si no ho vols, no sàpigues si són les dotze del migdia o les dotze de la nit.

Article aportat per VEI