dimecres, 4 de febrer de 2009

UN CAPITÀ SENSE BRÚIXOLA

Ricardo Andreu, de 95 anys, té por que el facin fora del seu pis de la Barceloneta

A la casa de Ricardo Andreu, el Capitán, no hi cap res, ni una agulla perquè el quart de casa on viu té 30 metres i perquè en 95 anys s'acumulen mars de records. Els 95 anys del Capitán són viscuts; es diria que salats ja que s'han fonamentat en el mar. De la Barceloneta a Itàlia, a Grècia, a Turquia com a capità de vaixell.
Les parets estan entapissades per quadros que ell mateix pinta i en què els únics motius són els vaixells --que va tripular o que li hauria agradat tripular-- i el mar. Als prestatges, s'hi acumulen fotografies d'un jove atractiu i en les quals se'l reconeix per la mirada seductora i perquè en totes es veu aquella gorra que encara ara porta orgullós.
Papers, roba, plats i correspondència s'acumulen sobre la que fa de taula d'entrada, de menjador, d'escriptori. En un quart de casa, una taula té, per força, unes quantes funcions.
També la de contenir una carta d'una immobiliària amb què es comunica a l'avi que el 28 d'aquest mes està convocat a una reunió. El paper no diu res més.

Rumors i amenaces
Des que va arribar aquesta carta, n'hi ha prou d'obrir la porta perquè arribin males notícies. La setmana passada, una visita d'un jove d'una immobiliària. Una més, cada vegada més repetides. Ara: el rumor que el propietari de l'edifici l'ha venut. És un rumor, però a la Barceloneta els rumors provoquen tsunamis. El Capitán té llogat el pis i fa anys que li renoven el contracte cada any.
A pas lent, Ricardo articula el seu discurs del passat al present. El passat més cuinat. A bord de tal vaixell va esquivar els nazis; a bord de l'altre va portar vi al Vaticà --"¡I quin vi!", exclama--, per culpa d'algun altre va conèixer les dones gregues del port del Pireu. ¿És cert que els mariners tenen una dona a cada port? "Amors, vol dir", contesta i riu.
En el seu discurs ignora la carta. Comparat amb el que explica de la seva vida, aquell paper és pecata minuta. El seu fill, que viu amb ell, li recorda a crits l'existència de la carta mentre l'home explica que va servir l'Exèrcit republicà i va acabar en un camp de concentració. El Capitán calla i el seu ànim s'empetiteix. Ricardo trampeja el present. "¿Ens volen fer fora?", es pregunta. No hi ha resposta. Tota la vida ha viscut entre el mar i aquella Barceloneta en la qual encara habiten diversos capitans. Cada vegada menys.

Escrit per CATALINA GAYÀ en el Periódico el 3/02/2008