L'avi es queixa de la pujada de preu del seu club de natació

Tresserras està afectat pel pla de la Barceloneta

L'1 de gener, Bartomeu Tresserras va ser la primera persona que es va endinsar al mar. L'aigua estava gelada. No li va fer res. Tresserras està bregat en batalles i dècades. Té 84 anys i és un d'aquells veïns de la Barceloneta que no es queden callats quan consideren que se'ls trepitgen els drets i ara, diu, ho estan fent: "Volen acabar amb nosaltres i convertir la Barceloneta en un barri de gent de moltes pessetes".
La Barceloneta --el seu barri, el dels seus pares, la seva dona i els seus sogres-- està canviant a passos gegants i, explica, només els queda protestar perquè el que ve no li agrada: "Ara i abans sempre hi ha hagut persones dignes, però cada vegada hi ha més gent a qui l'únic que li importa són els diners. Això s'acabarà molt malament". És clar que l'1 de gener no era un dia per a disgustos. Era jornada de festa, del primer bany de l'any com es fa des de fa dècades al Club Natació Atlètic Barceloneta.

Descontents
Tresserras exposa les seves queixes durant una reunió dels veïns a la seu de l'Associació de Veïns L'Òstia. Després de la reunió, segueix la xerrada a la cantonada de casa seva. Perquè de descontents, explica, n'hi ha per omplir-ne un sac: el seu edifici està inclòs en el pla d'ascensors de l'ajuntament; moltes nits el desperten els turistes que creuen que la Barceloneta és "l'Oest" i, el pitjor, segons ell, ara li apugen la quota al Club Atlètic Natació Barceloneta.
No ho diu amb retrets ni amb aquella nostàlgia amb què parlen molts avis. Ho diu amb energia, amb el coratge que possibilita que la gent parli sense embuts i surti al carrer per reivindicar els seus drets.
Després de la xerrada, l'avi puja l'escala del seu edifici i obre la porta del quart de casa que sempre ha estat la seva llar. Aquí es van traslladar ell i la Maria quan es van casar; a sota, els sogres i la xarcuteria. En Bartomeu, explica, va treballar a la Vulcano, als tallers del dic. Sempre ha estat lligat al barri. No tem que el treguin de casa perquè, senzillament, no s'imagina un altre lloc per viure.
A casa, no es queixa del que passa al barri. Posa l'atenció en la seva dona; li fa un petó i treu la gosseta al carrer. Són les onze tocades. Uns joves s'acaben unes cerveses davant d'un bar. Quatre carrers poc il.luminats i la gosseta es cansa. En Bartomeu, tot al contrari. El seu pas es torna més ràpid cada vegada que es refereix a com ha canviat el barri en el transcurs dels últims cinc anys. "L'última cosa que ens queda és la dignitat i és per això que protestem".

Escrit per CATALINA GAYÀ en el Periódico el 2/02/2008