Barcelona torna a ser de luxe. Pels que vénen, és clar. El macroport ja acull xifres estratosfèriques de passatgers transatlàntics, creuers opulents i turistes d’alta volada que pugen i baixen prop del que va ser Can Tunis, enmig d’una quilomètrica corrua reverencial de taxis. Afegim-hi que aquest ‘miracle barceloní’ –miracle dual, només per a privilegiats– s’assenta sobre el turisme i la restauració i altres derivats terciaris: crea força riquesa privada per generar treballs ben precaris. Engrunes avui i fam per a demà, en el vell dilema de fer que la galera pirata rutlli. Uns a dalt, els molts a baix.
Només faltava, destarotant-nos, la nova cunya publicitària de l’Ajuntament. Autobombo d’autoafalac i que “visca Barcelona”. Campanyeta ben cara a l’ús: hagiogràfica, megalòmana i creguda. De mal gust i amb un infantilisme hedonista que esparvera: “m’estima, m’enamora i em fa feliç”. On viuen per afegir la cirereta de “té tot el que necessito”? Si tens calers per pagar-ho, és clar. Han obviat aquest petit detall. Per què a la ciutat del tant tens-tant vals/tant consumeixes-tant ets, creix la munió dels invisibles. Invisibles, immigrats, infravalorats que res no pinten al costat de la beauty-people, la ‘jet’ local i els plutòcrates autòctons que viuen dels núvols en la seva bombolla.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada