ARTURO San Agustín
Abans, l'arribada al port de Barcelona d'un vaixell singular, és a dir, esperat, era sempre tema de conversa a la Barceloneta. Tot el dia es parlava del vaixell. Llavors la Barceloneta era una república marina. Ara es limita a patir les conseqüències de l'especulació immobiliària i del turisme massiu.
L'arribada del vaixell cisterna Sichem Defender, carregat d'aigua potable i amb bandera panamenya, ens ha fet tornar a la realitat i a uns temps en què sabíem que ni ho teníem tot ni ho podíem tenir. Ara, instal.lats en el disbarat o, com deia un oncle meu argentí, en una nube de pedos, alguns creatius publicitaris s'atreveixen a perpetrar missatges com el que diu: Lo quiero todo y lo quiero ya. O sigui, que alguna publicitat educa els joves perquè siguin atracadors sense explicar-los que els atracaments no sempre surten bé.
Però parlàvem del vaixell amb bandera panamenya, que és una bandera que sempre inquieta una mica pel tema de la conveniència, els impostos i altres foscors. Sichem Defender. Tot i els avenços tècnics, la velocitat dels vaixells continua permetent que els puguem observar mentre es van aproximant al port. Aquesta velocitat ens permet, així doncs, observar com els vaixells singulars, que simbolitzen els desitjos, el que necessitem, arriben fins a nosaltres. També quan ens volem acomiadar adequadament d'una ciutat portuària solem utilitzar el vaixell. El vaixell, no ho dubtin, és el mitjà ideal per abandonar una ciutat a la qual no pensem tornar.
Ara que l'argument --sempre manipulat-- d'una novel.la de Thomas Mann arriba al Liceu convertit en òpera --Mort a Venècia-- som molts els que recordem que un dels consells que dóna Mann per arribar a Venècia és el del vaixell. Cito de memòria, però crec que la frase és aquesta: "Arribar a Venècia en tren és el mateix que entrar en un palau per la porta de servei".
És un fracàs per a Barcelona que al barri de la Barceloneta ja no es parli de vaixells singulars. Perquè els iots dels rics no són vaixells. Només són pretensions. O complexos.
.jpg)
1 comentari:
Mis amigos coinciden conmigo en la opinión de que Barcelona se está convirtiendo en un producto comercial, un producto de moda, muy fashion, que sigue las últimas tendencias y muy artificial.
Una ciudad hecha a medida, pero no sé a medida de quién.
Para mi generación, que ronda los treinta, ¿es prioritario tener en la ciudad un jardín para pies? ¿Una torre Agbar? ¿Unos triciclos para pasear por el Born? ¿Un restaurante de bolas macrobióticas? Es evidente que Barcelona no está hecha a medida de las necesidades de sus ciudadanos. La Ciudad Condal se convierte cada día más en una ciudad hiper-mega-moderna del absurdo y en realidad carece de recursos importantes en ámbitos básicos como la vivienda, servicios sociales, educación, etc.
Publica un comentari a l'entrada