divendres, 29 de febrer de 2008

SMILE MAGAZINE (Nº3, MAYO 2006) (2)

V.E.I
VÍCTIMA
ESPECULACIÓN
INMOBILIARIA

TIBIDABO: Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma

(per Pere Grament) Segona Part (primera part)

2- URBANISME NEORREALISTA (EL COMUNISME DE VELLUT TAMBÉ HI DIU LA SEVA)

Una segona proposta d'urbanisme que jutgem interessant és la formulada per l'italià Giuseppe Campos Venuti durant els 1970's i els primers 1980's. Partisà als 17 anys, en acabar la Segona Guerra Mundial Venuti va dedicar-se de ple a l'estudi i exercici de l'arquitectura fins esdevindré catedràtic d'urbanisme a Milà. Al llarg dels 1970's va participar activament en la reformulació dels models urbanístics de les ciutats de la regió italiana d'Emilia - Romanya (tot plegat dins l'estela d'un Partit Comunista Italià encara potent a nivell municipal) i inclòs sent assessor de l' Ajuntament de Madrid en la matèria a finals de la citada dècada i principis dels 1980's.

Les seves aportacions al tema giren sempre al voltant de la idea d'introduir una nova moral d'austeritat urbanística dins del context de la Itàlia en crisi energètica dels 1970's. L'home insisteix molt en que el concepte d'austeritat no s'ha de malinterpretar en el sentit en que sempre s'ha fet (restricció del consum dels treballadors per la via de la moderació salarial fins que les taxes de plusvàlua puguin reinstal.lar-se en els nivells desitjables per les classes capitalistes). Per austeritat Venuti entenia la introducció de mesures contràries a l'especulació immobiliària, al creixement descontrolat de les ciutats i a la destrucció del medi ambient a mans de faraònics projectes turístics costaners, per exemple.

En un interessant recull de discursos i manifestos de l'urbanista titulat "Urbanismo y austeridad (Siglo XXI de España Editores, S.A.), Venuti sintetitza el que ell jutja són les causes, els principals problemes i les solucions possibles del model urbanístic dominant a la Itàlia dels 1970's (del qual en fa un interessant paral·lelisme amb el model espanyol). Esquematitzem-ho encara més, doncs:

A) ELS PROBLEMES

Els farà gràcia comprovar com molts dels problemes urbanístics que patien aquesta trepa d'spaghettis especialitzats en aixecar-nos les mosses més maques a les Calelles o Salous de torn també els patim nosaltres...

1- El sobredimensionament de les ciutats, que creixien en forma de taca d'oli, creant anelles concèntriques cada vegada més allunyades del centre i descuidades d'equipaments socials i infrastructures de transport.

2- L'excés de trànsit, combinat amb un dèficit permanent de capacitat de la xarxa de transports públics. Aquest és un desequilibri especialment nefast, sobretot tenint en compte que Itàlia és, com Espanya, un estat que no disposa de recursos petrolífers propis i ha d'incórrer a la importació de carburants.

3- L'excessiva terciarització de les ciutats, desplaçant les activitats industrials i les residències a les afores i envaint els centres històrics d'oficines i comerços, desfigurant-ne la seva herència històrica.

4- El dèficit d'equipaments i vivendes socials, especialment a la perifèria i extrarradi de les ciutats.

5- L'especulació amb els terrenys agrícoles limítrofs a la ciutat i el terrorisme mediambiental.

B) LES CAUSES DELS PROBLEMES

Venuti apunta a diferents factors com a causants dels problemes ja citats, i és en aquest aspecte on potser més se l'hi veu el llautó filo-comunista (ben lícit, d'altra banda; si més no, força més honest que alguns dels programaris de partits com IC o IU, per posar un exemple...):

1- La idiosincràsia essencialment especulativa del capitalisme italià, contraposant-lo a models més productius com ara el capitalisme imperant als països continentals. Aquesta naturalesa especulativa seria deguda a una major importància relativa dels sectors financers i aristocràtics i a l'existència d'una classe industrial força menys desenvolupada que a Alemanya o França, per exemple. Això conduïria al desenvolupament d'economies més orientades al benefici immediat i centrades en la construcció o el turisme en comptes de cap a la creació de grans grups industrials. Això explicaria el sobredimensionament de les ciutats (és més rendible dedicar-se a la construcció que no pas muntar una fàbrica de trompetes, posem), i explicaria també el terrorisme mediambiental i l'especulació amb els terrenys agrícoles (el capitalisme especulatiu no veu el camp com una potencial font de producció agrícola sinó com a terrenys inútils pendents de ser requalificats per a la seva urbanització).

2- La tendència a l'especialització inherent al capitalisme, en aquest cas afectant a l'organització de les ciutats. En contraposició amb la ciutat preindustrial, on classes socials i tipus de negoci convivien tots barrejats, la ciutat capitalista tendeix a crear barris especialitzats (districte financer, centre comercial, suburbis residencials, ghettos immigrants, etc). Aquesta especialització condueix a la terciarització del centre de les ciutats, expulsant-ne les funcions "pobres" (vivendes, indústria, zones verdes) per a instal·lar-hi les funcions "riques" (comerç, serveis, banca, administració), creant fortes desigualtats a tots els nivells.

3- La mancança d'un programa creixement clar de les ciutats. Les ciutats llatines s'expandeixen sobre la marxa; sovint resulta més rentable dins d'aquest model de capitalisme especulatiu construir una barriada nova a les afores que no pas reparar i adequar un barri cèntric degradat. Aquest desordre condueix a la creació de multitud de nous barris mal comunicats, sense dotació d'equipaments socials i on els seus habitants es veuen forçats a l'ús de transport privat per a qualsevol desplaçament (per anar a la feina, per a comprar, per a rebre atenció mèdica, etc). Continuarà...