diumenge, 3 de febrer de 2008

Adéu, Barceloneta, adéu

Nou article publicat de Arturo San Agustín en el diari El Periódico sobre el tancament del BAR Emilio, que representa com diu l'autor la crònica viva d'un món de pescadors, armadors i portuaris que l'especulació va ofegant

Dijous, l'actor Pepe Rubianes, veí de la Barceloneta, estava trist. També ho estaven Vicenç Forner i José Antonio Caparrós, patró pesquer. I què es pot dir dels germans Evaristo i Paco Gómez, bona gent, riallera i solidària, que aquell dia, dijous, van abaixar definitivament la persiana metàl.lica del bar Emilio, espai de pescadors, portuaris i gent del barri des del 1957.
La van abaixar perquè l'especulació immobiliària, directament o indirectament, no perdona i escrit està que la Barceloneta real ha de desaparèixer de manera irremissible. Desapareix perquè un barri és la seva gent, els seus costums i una Barceloneta de turistes i d'anglesos o d'alemanys amb possibles ja no és la Barceloneta sinó que és una altra cosa.

Rossos i esportistes
Aquesta altra cosa és, per exemple, l'atractiva holandesa Sarah, que s'acaba de comprar una nova bicicleta, i el canadenc Leonard, que intenta convèncer-me que la pràctica del surf no és un esport sinó un estil de vida. Sarah i Leonard són aus de pas i un barri es fa amb altres materials. Un barri es fa lentament i, per descomptat, sense especulació immobiliària i sense turistes. Un barri es fa amb avis i néts. I amb places, amb clubs nàutics, botigues i converses al bar Emilio, que era el bar dels germans Gómez, els Emilios.
Evaristo, 66 anys, és el gran, però no ha perdut els cabells. A més a més, és anarquista romàntic, lliurepensador. Paco, 64 anys, és el petit, porta bigoti i mai s'ha ficat en polítiques. Evaristo i Paco, nascuts al número 44 del carrer de la Maquinista, són fills d'Emilio, armador i pescador, nascut a Roquetas de Mar, Almeria, i a qui a la Barceloneta se'l coneixia com el Gafas. Però Emilio no es deia Emilio sinó Emigdio. Així és el barri.
Paco va començar a treballar al bar als 12 anys. Nen, un cafè. Nen, un tallat. Així era tot el dia. Des de les quatre de la matinada, perquè la mar sempre ha obligat a matinar molt tota la seva gent. A la cuina, durant molts anys, hi va haver la mare que, amb 97, es continua dient María Joaquina Valdivia Jérez, nascuda al barri almerienc de La Chanca, descrit molt bé per Juan Goytisolo. Evaristo va posar seny després d'haver fet el servei militar i una vegada posat el seny també es va apuntar al bar de la família.
Fins dijous passat, el bar Emilio era la verdadera crònica marinera de la Barceloneta. Crònica de portuaris, pescadors i armadors com Paco el Bruto, el Pericaña, el Cruces, el Eleuterio, Cabo Tomate o Miguel Caparrós, el Niño. I de poderosos i influents estibadors, com Julián García, líder amb bigoti, ja jubilat, que, si no estic mal informat, encara segueix manant o influint en tots els ports de la cristiandat. I això és molt, moltíssim.
Jo he viscut al bar Emilio situacions molt singulars. Per exemple, aquell matí en què van entrar amb gana de truita un grup d'encorbatats executius. Van entrar, i a l'observar un individu amb una gorra que, sense consumir res, dormisquejava en una taula, van suggerir a Paco o a Evaristo, ja no me'n recordo, que l'obliguessin a desallotjar la taula. "Aquest home es queda on és, perquè és un pescador que ha matinat més que vostès tota la vida". Així es respon a la Barceloneta autèntica.

'Sapore di sale'
Dijous passat, Paco, el del bigoti, pensava que deia adéu a una vida de feina, de sacrifici i de dedicació a uns clients, que eren amics. Evaristo, el bon anarquista, deia que deixava el mateix que el seu germà. "Deixo molts sentiments". Paco havia pactat amb el propietari de la finca on estava ubicat el bar Emilio que deixaria el local quan es jubilés, és a dir, l'any 2009. Però un error administratiu en la partida de naixement li ha fet avançar un any la jubilació i la propietat gairebé no perdona mai.
Dijous passat, al bar Emilio, em van tornar amics, estius i platges que ja se n'han anat. Sapore di sale, sapore di mare. Així ho cantava Gino Paoli. Em van tornar Salvador Enguix, el Joe, peixater de gran gana. I Tomás Martínez, enginyer tècnic a qui els nous temps van jubilar anticipadament dels Talleres Nueva Vulcano. I aquell que se'ns va suïcidar no fa gaire i que aquí no nomeno perquè a la verdadera Barceloneta, a l'autèntic barri, no hi ha, no hi ha hagut mai xivatos. Sapore di sale.

4 comentaris:

turista canadiense ha dit...

Algo se muere en el alma, cuando un amigo se va...

NO A LA ESPECULACIÓN Y AL TURISMO

bohemi ha dit...

Abans era un lloc de pescadors, oi? Doncs, com ja no hi queden, que obrin un bon hotel o un restaurant o botiga de luxe pels nous veïns. Ja ho diuen: renovar-se o morir. Més dissenyadors i menys pescadors!

Anònim ha dit...

Be que han gaudit d'un lloguer irrisori durant cincuanta anys o mes! Quina sort tenir un bar alli casi gratis!

antirepelentes ha dit...

con el alquiler que han pagado durante 50 años se podíam pagar dos bares, desde luego hay gente que a parte de insolidaria son una colla de necios.

tu anónimo eres así de repelente o te pagan por ello