En el número 103 de la Veu del Carrer periòdic de la Federació d'Associacions de Veïns/es de Barcelona (FAVB) trobem aquest interessant article de l’arquitecte Josep Maria Montaner sobre el turisme
El turisme és la major font d’ingressos de Barcelona, però tendir al monocultiu d’activitats i recursos és un error fatal, molt perillós per a un futur sostenible. “Encara es pot treure molt partit al patrimoni de la ciutat”, pensen els promotors de la indústria turística, però si se sobrepassa la capacitat de càrrega de la ciutat i es malmet la qualitat de vida dels seus habitants, s’acabarà la gallina dels ous d’or. Per poder ser gairebé tota ella fita del turisme, Barcelona ha anat abandonat el seu teixit industrial: producció, patrimoni i treballadors. Ha anat simplificant la seva història de lluites i conflictes, associacions i solidaritats, per convertir-la en una història simplificada i topificada. El turisme pot aportar riquesa econòmica però, si no s’afronta correctament, també provoca empobriment cultural -simulacres, tematització i homogeneïtzació- i un gran desgast de cada indret.
Les estadístiques situen Espanya (i dins d’Espanya, Catalunya com a destí amb més percentatge, i Barcelona com a destí majoritari de Catalunya) en el segon lloc mundial, tant pel que fa a ingressos (per darrera dels Estats Units) com a nombre de visitants (per darrera de França). Però en canvi, Espanya és en el lloc 13 pel que fa a despesa, és a dir, inversions. “Amb el patrimoni, les platges, els preus i el bon clima que tenim ja n’hi ha prou per anar obtenint beneficis” els sembla als operadors turístics i a les administracions. No hi ha gaires previsions pel que fa a les infraestructures necessàries per atendre tal flux de turistes, no es pensa en les inversions per refer el patrimoni arquitectònic i paisatgístic que atreu els visitats i que es va gastant, i no es volen reconèixer els efectes negatius en la qualitat de vida dels habitants. En destaquem tres de ben evidents: l’apropiació i consum abusiu de l’espai públic, l’encariment dels preus dins del mercat global i l’excés d’hotels i botigues dedicades al turisme que va buidant de vida els barris. A això cal afegir un dels problemes més greus: els apartaments turístics, una competència deslleial que ocasiona moltes molèsties als veïns, pel soroll, la brutícia i la manca de civisme, i el que és més greu, que ha provocat un procés d’expulsió -sovint amb mobbing- dels habitants dels barris.
Davant d’això, les mesures han d’anar en la direcció d’afavorir el reforçament dels habitants, perquè no en rebin només les conseqüències negatives del turisme i cap benefici: millores en la qualitat de vida que tinguin a veure amb les infraestructures d’energia i transport, amb equipaments públics adequats, amb el reforçament del patrimoni arquitectònic i urbà, amb accions per afavorir les qualitats del medi ambient. Tot això, lògicament, s’ha de fer elaborant un pla estratègic amb la participació dels sectors implicats, tractats amb els mateixos drets; no només fent cas dels poderosos, com passa sempre.
El turisme és la major font d’ingressos de Barcelona, però tendir al monocultiu d’activitats i recursos és un error fatal, molt perillós per a un futur sostenible. “Encara es pot treure molt partit al patrimoni de la ciutat”, pensen els promotors de la indústria turística, però si se sobrepassa la capacitat de càrrega de la ciutat i es malmet la qualitat de vida dels seus habitants, s’acabarà la gallina dels ous d’or. Per poder ser gairebé tota ella fita del turisme, Barcelona ha anat abandonat el seu teixit industrial: producció, patrimoni i treballadors. Ha anat simplificant la seva història de lluites i conflictes, associacions i solidaritats, per convertir-la en una història simplificada i topificada. El turisme pot aportar riquesa econòmica però, si no s’afronta correctament, també provoca empobriment cultural -simulacres, tematització i homogeneïtzació- i un gran desgast de cada indret.
Les estadístiques situen Espanya (i dins d’Espanya, Catalunya com a destí amb més percentatge, i Barcelona com a destí majoritari de Catalunya) en el segon lloc mundial, tant pel que fa a ingressos (per darrera dels Estats Units) com a nombre de visitants (per darrera de França). Però en canvi, Espanya és en el lloc 13 pel que fa a despesa, és a dir, inversions. “Amb el patrimoni, les platges, els preus i el bon clima que tenim ja n’hi ha prou per anar obtenint beneficis” els sembla als operadors turístics i a les administracions. No hi ha gaires previsions pel que fa a les infraestructures necessàries per atendre tal flux de turistes, no es pensa en les inversions per refer el patrimoni arquitectònic i paisatgístic que atreu els visitats i que es va gastant, i no es volen reconèixer els efectes negatius en la qualitat de vida dels habitants. En destaquem tres de ben evidents: l’apropiació i consum abusiu de l’espai públic, l’encariment dels preus dins del mercat global i l’excés d’hotels i botigues dedicades al turisme que va buidant de vida els barris. A això cal afegir un dels problemes més greus: els apartaments turístics, una competència deslleial que ocasiona moltes molèsties als veïns, pel soroll, la brutícia i la manca de civisme, i el que és més greu, que ha provocat un procés d’expulsió -sovint amb mobbing- dels habitants dels barris.
Davant d’això, les mesures han d’anar en la direcció d’afavorir el reforçament dels habitants, perquè no en rebin només les conseqüències negatives del turisme i cap benefici: millores en la qualitat de vida que tinguin a veure amb les infraestructures d’energia i transport, amb equipaments públics adequats, amb el reforçament del patrimoni arquitectònic i urbà, amb accions per afavorir les qualitats del medi ambient. Tot això, lògicament, s’ha de fer elaborant un pla estratègic amb la participació dels sectors implicats, tractats amb els mateixos drets; no només fent cas dels poderosos, com passa sempre.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada