BARCELONA A L’AGOST

Barcelona a l’agost es converteix en una altra ciutat, una ciutat quasi postmundista, potser amb l’objectiu del condescendent actual govern municipal de provocar que els que ens hi quedem tinguem la sensació de ser-ne turistes, detall digne d’agraïment per part de tots nosaltres encara que, obtusos com som, no en siguem conscients. A l’agost l’administració (allò que vetlla per nosaltres, per les nostres necessitats) treballa a mig gas, en horari reduït i amb la consigna consensuada per tot el funcionariat de dir, a la primera de canvi, que la persona responsable de justament el que volem està de vacances i que, ja se sap, a l’agost és mala època per demanar res. La benevolència municipal, però, no es queda aquí, i per tal d’augmentar en nosaltres la sensació de diversió i facècia converteix la ciutat en una autèntica gimcama: tot està potes enlaire, el servei de transport públic divideix en tres la freqüència de pas, les línies de metro les van tallant (una setmana unes, l’altra setmana les altres) i el recorregut dels autobusos canvia perquè molts carrers i places estan en obres, en reformes, o en revisió i manteniment. S’aprofita l’agost per maximitzar els inconvenients que provoquen les reformes, fet que no estaria del tot malament si es tingués més criteri a l’hora d’aixecar carrers: un carrer no cal que estigui tallat una setmana per fer obres a una part i tallat un parell de setmanes més tard per fer obres a un altre tram. La teoria de concentrar les obres a l’agost potser funcionava anys enrera, quan realment la ciutat a l’estiu era l’oasi de tranquil·litat que ja ni en el somni desordenat dels més bohemis pot arribar a ser; avui en dia a Barcelona hi ha el mateix moviment a l’agost que a qualsevol altra època de l’any, i no és acceptable que des de dalt s’estableixin parèntesis temporals inexistents. A més a més, a part dels barcelonins i barcelonines que per diverses i totes elles evidents raons ens quedem a Barcelona, hi ha una llarga corrua de turistes amb sandàlies que necessiten moure’s per la ciutat, i per ells encara ha de ser menys acceptable que per nosaltres, habituals, resignats, perjudicats ciutadans, haver d’esperar un autobús sota un sol magnífic capaç de velar retines i vexar predisposicions durant més de mitja hora. Els estoics barcelonins arribarem tard a on sigui, els turistes no tornaran mai més a visitar la nostra (cosmopolita?) ciutat. Paralitzar la ciutat per decret institucional és una decisió indolent i abúlica com tantes a les que tenen acostumada la nostra pobra Barcelona, que segur que si pogués humanitzar-se per art de màgia i convertir-se en persona, a l’agost s’aixecaria ella tota gegantina amb el Tibidabo per barret i un riu a cada braç i se n’aniria de vacances ben lluny.

(Editorial) Barcelona batega