divendres, 11 de setembre de 2009

¿Contra la reconstrucció de Barcelona?

Aquests darrers mesos, els ciutadans de Barcelona estan alarmats per la degradació física i social en què va caient la ciutat, després d’una temporada en què se la veia acurada i pròspera, amb promeses de futurs positius i engrescadors i en una consideració internacional creixent. Hi havia crítiques i advertències de mals passos i potser d’errors d’ideologia, de criteri o de gestió, però, en general, hi havia la confiança en unes millores urbanes –en el sentit físic, social, representatiu– que, àdhuc amb una visió crítica, la valoraven des de dins i des de fora.
Ara, protestes més generalitzades es refereixen, sobretot, a la greu descurança de l’espai públic: la brutícia enquistada, el soroll, la mala educació, les obres desorganitzades, els usos descontrolats de l’espai públic, la delinqüència de carrer, el botellón, els top manta, etcètera, són els principals motius de malestar, no només per si mateixos, sinó també per les màfies i el desordre social que comporten. No és que no es recalquin també temes estructurals més profunds que denoten insuficiències i descurances, però la desqualificació grollera i malsana de l’espai públic ha arrencat una indignació popular, sobretot quan els mitjans de comunicació han denunciat el sector potser més vistent: el terrible espectacle de la prostitució desenfrenada a l’aire lliure a tot el Raval, sobretot sota la columnata de l’entorn de la Boqueria. Realment és desesperant veure com aquella Barcelona il·lusionada i prometedora de la primera democràcia i dels Jocs Olímpics ha acabat –o té el perill d’acabar si les autoritats no assumeixen llur autoritat o si no es resolen els grans problemes socials i llurs precedents econòmics– en un urinari públic, alternat amb les urgències d’un prostíbul arrossinat.
Seria un error, però, pensar que aquests espectacles més degradadors són fets isolats que cal atendre i corregir com a situacions autònomes i aïllades. A mi em sembla que són conseqüència d’una manca d’atenció a la importància social de l’espai públic, dels seus valors representatius i de la seva funció col·lectiva. Diria que l’espai públic, l’espai on es conforma la vida urbana, és a dir, l’espai generador de la ciutadania, no és avui tan protagonista en les intencions dels polítics que ens governen com ho era en les dels polítics d’aquella Barcelona que culminà amb els Jocs Olímpics. Perquè la degradació del porxo de la Boqueria és molt cridanera i molt noticiable, però hi ha casos de més envergadura, com és, per exemple, la degradació lenta però segura de moltes places i molts parcs construïts fa 25 anys. Podríem dir que el que passa a la Boqueria –o al carrer de Petritxol, o a la Rambla, o als entorns de la plaça Reial– és només l’aparador d’una situació nefasta que afecta una gran part de Ciutat Vella.

Aquest canvi d’actitud respecte a l’espai públic urbà es manifesta, per exemple, en tot el que està passant en uns espais molt significatius de la política urbanística d’aquells anys passats: la plaça dels Països Catalans i el parc Joan Miró. Tots dos foren mostres crucials d’una manera nova d’entendre el disseny urbà i, específicament, la imatge, la funció, el signe cultural de l’espai públic. Podríem dir que, juntament amb uns quants projectes de la mateixa època –parcs de l’Espanya Industrial, el Clot, Pegaso, la Creueta del Coll, places de la Palmera, Sóller, etcètera–, va quedar marcat el model Barcelona, no pas en el sentit massa absorbent de política general en què avui es fa servir, sinó en el d’un estil i un mètode específic de disseny urbà que conquistà reconeixements internacionals. Doncs bé, la plaça dels Països Catalans està tota destrossada, anul·lada i ridiculitzada per culpa d’unes obres que fa anys que duren i que han ocupat el que en resta amb serveis i deixalles de l’obra pública. No en queda res de la seva poètica subtil ni del testimoni d’una primera experiència mundial de plaça moblada.

Al Parc Joan Miró la catàstrofe encara és més punyent: el projecte executat l’any 1981 fou el resultat d’un concurs molt polèmic en què es van discutir temes essencials per al futur del mètode, l’estil i la gestió de l’espai públic. Al cap d’uns quants anys d’inaugurar-se es transformà radicalment per incloure-hi un dipòsit regulador d’aigua, un aparcament i altres serveis. Van tenir l’encert d’encarregar la modificació als mateixos autors de l’obra. Però aquesta modificació es deixà inacabada i, per tant, mutilada. Ara, de cop i volta, l’ajuntament ha decidit ocupar la plaça amb una caserna de bombers, un edifici la provisionalitat del qual és dubtosa per l’envergadura, els costos i les imprevisions de gestió ja incorregibles al programar una ampliació de l’Hospital Clínic al solar de la vella caserna.

Podem allargar la llista d’intervencions urbanístiques dels anys 80 i 90 que han rebut últimament mals tractes, totes elles programades sota la bandera de la reconstrucció de Barcelona i de la recuperació de l’espai col·lectiu com a marca d’imposició civilitzadora. Ara sembla que s’ha acabat la voluntat de reconstrucció i que, a l’acabar-se, sobresurten les deixalles indignes, les malalties incurables, com la prostitució a l’aire lliure del Raval. Però, ¿podem queixar-nos només aïlladament que la columnata jònica de la Boqueria sigui maculada per la prostitució, mentre l’ajuntament trinxa la plaça dels Països Catalans i el parc Joan Miró? ¿No caldria fer una crítica seriosa sobre l’Autoritat de les autoritats?

Publicat per Oriol Bohigas en el diari El Periódico