També les gavines s’han multiplicat al moll de pescadors del port de Barcelona. Hi ha molts menys peixos, però les gavines s’han multiplicat. Són tantes, que espanten els nens, tot i que encara no estan influïts per Hitchcock, aquell anglès gras que sabia fer cine que feia por de veritat. El moll de pescadors del port de Barcelona, de quatre a cinc de la tarda, recorda aquella pel·lícula del gras, Els ocells. Les gavines saben que a aquella hora tornen les barques d’arrossegament.
No hi ha hagut mai tantes gavines com ara al moll de pescadors del port de Barcelona. El que la mar no dóna --societat de consum-- ho ofereix generós l’abocador. I des que sabem això, que els abocadors també alimenten les gavines, el seu vol ja no ens sembla tan marí.
Una cosa semblant ens passa amb les mitificades cigonyes, moltes de les quals ja no emigren a l’Àfrica quan arriba el fred. Aquí hi ha més abocadors, aquell espant que tan bé ens retrata, que ens explica el que som o fem.
Arriben, van arribant les barques d’arrossegament, arriba L’Ostia i la Nus i dos nens, el Sergi i la Janna Flo, admiren les caixes de gambes que apareixen a les cobertes de les embarcacions. Potser la jornada ha estat bona. Una de les millors formes d’acomiadar el dia és observar l’arribada dels pescadors al port. Però aquest espectacle gratuït ja ens l’han prohibit a Barcelona. Aquí només s’atreveixen a prohibir el que no hauria de prohibir-se. Ara cal demanar un d’aquells passis que ho compliquen tot per desanimar-nos millor.
El patró José Antonio Caparrós salta a terra, mostra al Sergi i a la Janna les caixes de gamba vermella, però al Sergi el que més li crida l’atenció és una espècie de petit tauró que ha quedat a la coberta de la Nus. Ho sembla, però no és un tauró de butxaca. És un gat. Després, Caparrós li demana al Sergi que a més de fotografiar les suculentes gambes, fotografiï també tres grans recipients plens de plàstics, que han tret de la mar. «Cada dia el mateix. Els pescadors ens hem convertit en els escombriaires de la mar».
Publicar per Arturo San Agustín en el diari El Periódico
No hi ha hagut mai tantes gavines com ara al moll de pescadors del port de Barcelona. El que la mar no dóna --societat de consum-- ho ofereix generós l’abocador. I des que sabem això, que els abocadors també alimenten les gavines, el seu vol ja no ens sembla tan marí.
Una cosa semblant ens passa amb les mitificades cigonyes, moltes de les quals ja no emigren a l’Àfrica quan arriba el fred. Aquí hi ha més abocadors, aquell espant que tan bé ens retrata, que ens explica el que som o fem.
Arriben, van arribant les barques d’arrossegament, arriba L’Ostia i la Nus i dos nens, el Sergi i la Janna Flo, admiren les caixes de gambes que apareixen a les cobertes de les embarcacions. Potser la jornada ha estat bona. Una de les millors formes d’acomiadar el dia és observar l’arribada dels pescadors al port. Però aquest espectacle gratuït ja ens l’han prohibit a Barcelona. Aquí només s’atreveixen a prohibir el que no hauria de prohibir-se. Ara cal demanar un d’aquells passis que ho compliquen tot per desanimar-nos millor.
El patró José Antonio Caparrós salta a terra, mostra al Sergi i a la Janna les caixes de gamba vermella, però al Sergi el que més li crida l’atenció és una espècie de petit tauró que ha quedat a la coberta de la Nus. Ho sembla, però no és un tauró de butxaca. És un gat. Després, Caparrós li demana al Sergi que a més de fotografiar les suculentes gambes, fotografiï també tres grans recipients plens de plàstics, que han tret de la mar. «Cada dia el mateix. Els pescadors ens hem convertit en els escombriaires de la mar».
Publicar per Arturo San Agustín en el diari El Periódico
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada