En aquest article, publicat al número d'octubre de la revista Masala de Ciutat Vella de Barcelona, el seu autor, Hibai Arbide, reflexiona sobre el contrast entre les figures del turista i la del migrant. Tant turistes com migrants són persones que travessen les fronteres, però el diferent tracte que reben uns i altres ajuda a aclarir determinats mecanismes de funcionament de la nostra societat. El títol de l'article fa referència una anècdota produïda durant una manifestació pel centre de Barcelona. Com és sabut, d'un temps ençà la policia no deixa, normalment, que les manifestacions baixin per les Rambles, espai que, pel que sembla, l'ajuntament considera reservat als turistes. Mentre els policies bloquejaven el pas a la gent que semblava formar part de la manifestació, deien "are you tourist? you can pass" als vianants amb aspecte centreeuropeu. Amb els immigrants, en canvi, no manifesten tanta amabilitat. Fa pocs dies tenia lloc una batuda al Port contra els manteros on s'hi va poder veure l'escena força humiliant i degradant (recollida a la fotografia) de persones obligades a romandre estirades al terra enmanillades; tracte que va provocar la indignació d'alguns vianants.
Are you tourist? You can pass
El maig, l'Institut Goethe de Barcelona va invitar l'Espai Social Magdalenes a reflexionar sobre les figures del migrant i el turista. Mercès a la presentació de l'interessante llibre Fuerza Centrífuga: sociedad en movimiento, de Mark Terkessidis i Tom Holert, publicat per Ediciones Carena, vam poder deliberar sobre aquestes figures que representen com poques les condicions i contradiccions de la mobilitat global. No debades, el capitalisme actual fomenta la mobilitat de turistes, executius, empresaris, militars i cooperants, mentre condiciona la mobilitat dels migrants, vetant per aquests els canals dels primers.
Rescato aquí algunes notes de la meva intervenció al Goethe, en forma d'hipòtesis provisionals, verificables a Ciutat Vella.
1. En un espai públic privatitzat, la veu de la ciutadania és substituida per la participació al mercat.
A aquestes alçades, resulta banal dir que l'espai públic ha esdevingut el lloc de producció i intercanvi de béns i serveis. Aquest article no se centrarà en allò que diversos autors han anomenat com “la fàbrica social”, en exposar que el capitalism actual és capaç d'extreure valor de totes les relacions humanes i de totes les nostres capacitats socials. Poc importa si l'anomenem “capitalisme cognitiu”, “dimensió metropolitana de la producció” o “privatització de l'espai públic”.
Pel contrari, prenem aquesta idea com a punt de partida per a plantejar el següent: a la Barcelona actual, els subjectes que interactuen a l'esfera pública són valorats i jerarquitzats per les institucions públiques i pel capital, tot avaluant la seva capacitat de “produir” o de “consumir”.
No és casualitat que en els Plans de Participació estrella de Ciutat Vella, per posar un exemple igualment trivial, s'equipari i fins i tot se substitueixi la veu de les associacions veïnals pels arguments de les associacions de comerciants.
Al cap i a la fi, sembla que el nostre districte té clar que “els veïns” només es queixen, mentre que els comerciants són capaços d'impulsar els canvis necessaris per a la “modernització” dels nostres barris; són idonis per a entendre la conveniència d'un hotel al costat del Palau de la Música, o al port, o la necessitat de més càmeres de vigilància.
Per això el turista és la figura perfecta. El turista és essencialment un consumidor. És acrític, ahistòrico, imparcial, és només una persona que passa, consumeix i no opina. Si el turista s'interessa pel que succeeix més enllà del decorat on compra els seus records, deixa de ser turista i passa a ser ciutadà. Recordem les imatges dels turistes a les platges del sudest asiàtic arrasades pel tsunami, plàcidament estirats a les seves hamaques mentre els equips de rescat recuperaven cadàvers, o la famosa foto dels turistes contemplant des del seu cotxe descapotable la guerra del sud del Líban l'any passat. Si aquestes persones haguessin intervingut a la realitat que els envoltava, haurien abandonat la seva condició de turista.
2. El turista és el consumidor total, és capaç de consumir-se a sí mateix.
El turista exerceix una forma de contemplar paisatges, edificis o moments que té més a veure amb “comprar una imatge” que amb “descobrir un indret”.
El turisme de masses busca tenir experiències estereotipades, basades en la repetició de gestos que en el seu moment van ser originals (llançar una moneda a una font, tocar una estàtua, beure absenta a un bar del Raval…) però que esdevenen rituals invariables i obligats.
En aquest sentit, el turista és capaç de consumir tot: l'exòtic, el tòpic, l'exquisit, la vulgaritat. És fins i tot capaç de consumir-se a sí mateix, és capaç de viatjar per a consumir “turisme”. Crec que aquesta idea s'entèn millor amb alguns exemples: als voltants del Parc Güell hi ha diverses pintades amb el lema “Tourist you are the terrorist”. Crida poderosament l'atenció la quantitat de turistes que es fotografien al costat d'aquesta frase, que ha passat a ser un reclam turístic més. Un altre exemple, quan algú compra una samarreta amb la frase “My girlfriend was in Barcelona and took me this T-shirt” és evident que anteposa el viatge a Barcelona davant de l'experiència de ser a Barcelona. O, com comentava al fil de aquest comentari Mark Terkessidis, a Benidorm són típiques les postales que representen dos turistes europeus grassos i lletjos davant d'una paella enorme… que entusiasmen als propis turistes, molts d'ells grassos i lletjos.
3. El turisme ha substituit conceptes com “pau social” o “ordre públic”.
Cada vegada que un fet és prou greu com per pertubar la normalitat d'una societat, una idea recorre els telediaris: “Com afectarà el turisme?”. Tant se val si es tracta d'una revolta ciutadana a Tailàndia, de la grip A a Mèxic, d'una insurrecció popular a Grècia, d'un huracà a Cuba o d'una bomba d'ETA a Mallorca. La primera qüestió que s'afanyen a aclarir governantes i periodistes és si això perjudicarà o no el turisme.
Així, el turisme no només és el fenomen econòmic abans descrit, sinó també la mesura per a prendre la temperatura a la “normalitat” d'una societat. És pràcticament impossible llegir l'expressió “pau social” a un diari (sona massa rància); el turisme l'ha reemplaçada.
4. La diferència fonamental entre el turista i el migrant és la frontera.
Per als turistes, la frontera és una simple formalitat burocràtica. Als migrants, però, els condiciona i acompanya durant el seu trajecte migratori i, també, a la seva cotidianitat després d'haver-se instal.lat al destí del seu viatge.
Com hem explicat en anteriors articles, el règim de fronteres europeu ha extès els controls fronterers fora del seu territori. D'una banda, a través d'un procés d'allunyament de les fronteres que fa que aquestes apareguin a llocs cada cop més remots: controls militars en aigües internacionals, patrulles policials conjuntes a països com el Marroc, Mauritània, el Senegal… les fronteres exteriors de la Unió Europea cada vegada són més lluny d'Europa. A més, es dóna una progressiva externalització de les fronteres, que obliga a ser copartícips de la seva gestió a agències i operadores de viatges, pescadors, mariners, etc.
Al costat d'aquestes dinàmiques, observem la proliferació de dispositius fronterers també dins d'Europa. Així, l'experiència de frontera no acaba quan un migrant aconsegueix “entrar” a la UE, sinó que continua present a través dels controls de documentació, la utilització del padró municipal per part de la Policia Nacional, les inspeccions de treball que acaben en expedients d'expulsió, les batudes en busca d'inmigrants, els Centres d'Internament per Estrangers (CIE), etc.
Tot plegat, dispositius de control que poden tenir les mateixes conseqüències que les fronteres exteriors: impossibilitar la migració inacabada i el retorn al lloc d'origen a través de l'expulsió forçosa.
És més, degut a la multiplicació de fronteres exteriors i interiors, paradoxalment esdevenen migrants no només les persones que “migren” sinó també els fills i filles d'aquestes i les persones que encara no han començat el viatge. En aquest sentit, no són migrants els àrabs rics que viatgen a Europa (són turistes), però sí que en són els nois de les banlieues, nets d'inmigrants als quals es nega la mobilitat espacial i, fonamentalment, la mobilitat social. És aquí on veiem amb més cruesa la diferència entre ser turista i ser migrant.
Com deien els Mossos d'Esquadra al cordó policial que impedia baixar per Les Rambles a una manifestació, “Are you tourist? You can pass”.
Dit això, crec que cal un petit aclariment: tots som turistes i actuem, en determinades ocasions, com a turistes. Jo escric aquestes línies des d'una hamaca, estirat al sol al sud de França, exercint una forma de turisme potser pitjor: la de l'estiuejant. És a dir, el turista que viatja regularment a un paratge que se'l considera com a seu, tot i que estigui tan desconnectat amb la realitat local com el turista ocasional.
Quan els “locals” de Ciutat Vella o qualsevol altre territori arrasat pel turisme en parlem, d'aquest fenomen, correm el risc de sentir-nos moralment superiors als turistes, més propietaris del carrer que ells, amb més drets. Per això, no està de més recordar que cada turista, per sí mateix, no és responsable de les dinàmiques descrites, ni de que al nostre barri cada cop hi hagi més pubs irlandesos i menys granges.
A més, és impossible de fixar un límit clar que defineixi qui és turista i qui migrant. Només l'actuació selectiva de les fronteres i altres dispositius de control biopolític delimiten on acaba el turista i comença el migrant. Pensem en els turistes negres que pateixen els controls de documentació racistes de la policia a Les Rambles, per exemple.
O els exemples d'amics llatinoamericans invitats a fer una xerrada pels moviments socials que han estat rebutjats a la frontera, tot prohibint-los l'entrada, perquè encara que venien de visita tenien “pinta d'immigrant”.
Per últim, per a reflexionar sobre la conveniència o no de les facilitats al turisme, recordem que la majoria de les persones migrants sense papers que resideixen a Espanya han entrat de manera regular, com a turistes. I han esdevingut migrants quan transcorregut el temps fixat al seu visat, han decidit no tornar.
Així que el turisme és un greu problema, però qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra. I que apunti bé a l'objectiu.
Hibai Arbide Aza, turista ocasional.
Publicat al número 49 de Masala (Setembre - Octubre de 2009)
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada