Del que durant molts anys va ser el bar Emilio, a la Barceloneta, ja no en queda res. O només queda la seva absència. Perquè després de la demolició de l'edifici la setmana passada, ja només queda un solar que, aquests dies de molt vent gèlid, semblava que intentava retenir molts anys de vida marinera i portuària.
La nostàlgia no és un error. Ni un horror. La nostàlgia serveix per animar sobretaules familiars forçoses i per intentar cançons, llibres, articles o documentals. I també per ressuscitar els morts. Com quan cuinem amb la recepta de l'àvia o la mare. O sigui, que l'expressió aquest plat ressuscita un mort és una realitat. Així ho explicava fa uns dies Santi Santamaria. I en això, en això de ressuscitar un mort, l'hàbil cuiner de Sant Celoni té raó.
El que va ser el bar Emilio ja és únicament un solar, que a mi, dissabte, el del vent, em tornava a uns prodigiosos entrepans de truita i a una manera de ser. Perquè els propietaris del bar Emilio, els germans Evaristo i Paco Gómez, consentien que alguns nàufrags de la vida entressin al seu bar i seguessin en una taula encara que no consumissin res. I moltes vegades els sorprenien. "¿Què m'ha demanat: un cafè o un cafè amb llet?" I el despistat nàufrag s'eixorivia una mica, solament una mica, i responia "un cafè amb llet", sabent que no havia demanat res i que tampoc el pagaria.
Al bar Emilio es parlava d'a- narquisme seriós, que no és el de les bombes. I de la història del contraban, que va ser activitat honrada. I de les gambes del Capa. I del Gafas, el pare dels amos, pescador que no es deia Emilio, sinó Emigdio, però és que el barri, la Barceloneta, li va canviar el nom, perquè el barri, tots els barris, et canvien el nom i et posen un malnom.
Dissabte vaig visitar el nou solar i, mentre escoltava Vicens Forner, el príncep de la Barceloneta, em vaig recordar molt de Pepe Rubianes, que sempre esmorzava amb EL PERIÓDICO en aquest bar, en una taula situada sota d'un quadro que representava una baralla de bar amb perfils bascos. Bon dia, Pepe.
ARTURO San Agustín, publicat en el Periódico
La nostàlgia no és un error. Ni un horror. La nostàlgia serveix per animar sobretaules familiars forçoses i per intentar cançons, llibres, articles o documentals. I també per ressuscitar els morts. Com quan cuinem amb la recepta de l'àvia o la mare. O sigui, que l'expressió aquest plat ressuscita un mort és una realitat. Així ho explicava fa uns dies Santi Santamaria. I en això, en això de ressuscitar un mort, l'hàbil cuiner de Sant Celoni té raó.
El que va ser el bar Emilio ja és únicament un solar, que a mi, dissabte, el del vent, em tornava a uns prodigiosos entrepans de truita i a una manera de ser. Perquè els propietaris del bar Emilio, els germans Evaristo i Paco Gómez, consentien que alguns nàufrags de la vida entressin al seu bar i seguessin en una taula encara que no consumissin res. I moltes vegades els sorprenien. "¿Què m'ha demanat: un cafè o un cafè amb llet?" I el despistat nàufrag s'eixorivia una mica, solament una mica, i responia "un cafè amb llet", sabent que no havia demanat res i que tampoc el pagaria.
Al bar Emilio es parlava d'a- narquisme seriós, que no és el de les bombes. I de la història del contraban, que va ser activitat honrada. I de les gambes del Capa. I del Gafas, el pare dels amos, pescador que no es deia Emilio, sinó Emigdio, però és que el barri, la Barceloneta, li va canviar el nom, perquè el barri, tots els barris, et canvien el nom i et posen un malnom.
Dissabte vaig visitar el nou solar i, mentre escoltava Vicens Forner, el príncep de la Barceloneta, em vaig recordar molt de Pepe Rubianes, que sempre esmorzava amb EL PERIÓDICO en aquest bar, en una taula situada sota d'un quadro que representava una baralla de bar amb perfils bascos. Bon dia, Pepe.
ARTURO San Agustín, publicat en el Periódico
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada