dimecres, 18 de juny del 2008

L’actuació en el cas Robador 29 resta credibilitat al pla antimobbing d’Ajuntament i Fiscalia

L’anunci per part de l’Ajuntament de Barcelona i la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de la posada en marxa d’un protocol d’actuació conjunta contra el mobbing immobiliari és, a priori, una bona notícia si tenim en compte que almenys fa cinc anys que la societat civil reclama mesures concretes que posin fre a la impunitat amb què es mouen els responsables de l’assetjament.

Aquesta iniciativa hauria estat benvinguda cinc, tres o dos anys enrere, quan l’actual conseller d’Habitatge, Francesc Baltasar, va estimar en 10.000 les famílies que patien assetjament immobiliari a Catalunya, tant com ho pot ser avui. Durant tot aquest temps, però, la inoperància demostrada per les administracions s’ha traduït en centenars de veïns que han hagut de suportar amb indefensió escenaris de violència i, en definitiva, l’expulsió forçada de les seves llars.

L’anunci fet abans-d’ahir es contradiu amb una realitat en què les institucions s’han mostrat i continuen mostrant-se incapaces d’assumir la gravetat del problema i d’actuar amb determinació i contundència. Com han posat prou de manifest les persones i col·lectius que afronten el dia a dia de l’assetjament immobiliari, si en els casos de violència de gènere la llei s’aplica protegint la víctima i no mediant amb el seu agressor, no es pot actuar d’altra manera si parlem d’assetjament immobiliari. Però l’aposta per la mediació i l’ús de la via penal només com a últim recurs (o com a amenaça per facilitar la mediació, segons les paraules de l’alcalde Hereu) no va per aquest camí, sinó que continua entenent l’assetjament com un ?malentès? i no com un greu atemptat contra la llibertat i la integritat de les persones.

La mediació, a més, no suposa cap novetat i, de fet, ja compta amb una experiència de pèssims resultats, concretament al número 29 del carrer Robador, probablement el cas de mobbing més conegut de Barcelona. Els col·lectius que des de l’any 2003 han donat suport i han denunciat la situació dels veïns de la finca, s’han reunit amb la Generalitat i l’Ajuntament més d’una dotzena de vegades des del juny del 2006, i han vehiculat tres denúncies a Fiscalia, sense que en cap cas s’hagi acordat una sola mesura encaminada a la protecció dels drets dels inquilins; en el millor dels casos, les pressions han desembocat en el reallotjament dels veïns fora de la finca i a càrrec de l’erari públic.

En aquest període la Fiscalia del TSJC ha rebut dues denúncies i una querella criminal contra la propietat de Robador 29, querella promoguda per vuit entitats civils de Barcelona davant la negativa de les institucions a assumir l’obertura d’un procés penal. Totes tres han estat desestimades per la Fiscalia sense que s’arribés a realitzar una inspecció en profunditat de la finca i sense reclamar a l’Ajuntament els expedients acumulats els últims anys. El darrer arxivament de la causa ha estat signat pel nou fiscal antimobbing, Fernando Rodríguez Rey.

Actualment a la finca només hi queda un veí, en Manel González. Set anys enrere eren una vintena, les famílies que vivien en aquesta escala.

Malgrat l’extraordinària resistència oposada pels veïns, malgrat el suport rebut per entitats i particulars de tot Barcelona, malgrat la persistència en la denúncia a les institucions i als mitjans de comunicació, malgrat fins i tot la notorietat aconseguida, a dia d’avui podem dir que l’objectiu de l’assetjament als veïns de Robador 29, el buidat de la finca, pràcticament s’ha acomplert. Aquest buit és la prova incontestable de l’existència de l’assetjament i, també, la prova de la manca de voluntat que han tingut les institucions per aturar-lo.

Aquesta és, per ara, l’experiència en què pot emmirallar-se el flamant (i enèsim) pla contra el mobbing de l’Ajuntament de Barcelona i de la Fiscalia General de Catalunya. Després de cinc anys contemplant com un edifici es buidava davant els seus ulls, malgrat l’acumulació de denúncies, notícies i documents que han donat testimoni del mobbing a Robador 29, és hora que les institucions demostrin si són capaces d’anar de les paraules als fets.

Taller Contra la Violència Immobiliària i Urbanística

1 comentari:

Anònim ha dit...

¿Qué es ravalear? Al leer su carta, me parece evidente que usted no tiene mucha experiencia del vivir urbano ni callejero. Si la tuviera, supiera que existe una diferencia abismal entre las normas y lo real. Por ello, distinguimos el idioma oficial, del idioma hablado. Ese ultimo, como podrá imaginarlo, coresponde mucho mas a la realidad viviente de los individuos y grupos que habitan, trabajan, se relacionan y constituyen nuestras cuidades. Imagino que al igual que no le gusta que agregemos una nota de inventividad y originalidad a nuestra manera de decir las cosas, tampoco le gustara la multiculturalidad y los intercambios sociales que constituyen hoy en dia el paisaje urbano. Pero me temo que esa sea LA realidad. Ademàs detras de esta palabra hay mucho mas que una iniciativa necia. Se trata de construir un sentimiento de apartenencia comun. El raval es un de los barrios mas cosmopolitos de la ciudad y no se parece a nigun otro, por eso, se merece tambien el derecho a inventarse y reinventarse constantemente. Ojala ese movimiento nunca deje de vivir y nos sigamos adaptando con creatividad y ilusión a las nuevas condiciones de vida urbana enriquezedora. Le deseo, Sr Segarra, que salga de sus libros y de su vision escueta. Las cosas son mucho mas que las categorias que hemos creado para organizarla. Vivimos un movimiento perpetuo, disfrutelo!