dimecres, 14 de maig de 2008

El dolç sabor de la Llei de Barris

Aquí teniu un article publicat al Masala maig-juny2008

A aquestes alçades, i després de 5 convocatòries, pràcticament hi ha consens que la coneguda com a “Llei de Barris” aprovada l’any 2004 és un instrument que dóna joc. El veredicte de cada convocatòria ha estat celebrat amb cava pels “beneficiaris” i la premsa ha escrit titulars que recorden la grossa de la rifa de nadal. Tot i això, part dels municipis i barris que la coneixen de més aprop, i després de la satisfacció inicial, comencen a tenir dubtes: potser no era tan fàcil ni tan afortunat com semblava. Què hi ha darrera aquests dubtes, que com més temps passa més creixen?

El primer que cal dir és que la Llei del 2004 prèvia subvencions per als ajuntament, d’entre el 50% i el 75% de la inversió necessària per a revertir la situació dels barris degradats. A la pràctica, això no ha estat així, i des de la primera convocatòria, les subvencions s’han ajustat a la baixa, al limit del 50%. No hi hauria res a dir sinó que, a la pràctica, molts ajuntaments no tenen la capacitat econòmica suficient per afrontar l’altre 50% de les despeses. En aquestes condicions, l’execució dels projectes queda compromesa i només els més potents –és a dir els que menys ho necessiten- aconsegueixen ajustar-se als calendaris i inversions previstes.

La segona constatació és que amb una certa freqüència, la Llei de Barris s’ha utilitzat per alleujar les inversions ordinàries dels ajuntaments, enlloc de per fer-ne d’extraordinàries, que era l’objectiu. Dit d’una altra manera: hi ha ajuntaments que, amb els seus projectes de barris, estalvien.

El tercer aspecte que volem destacar és que no tots els ajuntaments presenten a la convocatòria anual de la Llei els barris que més ho necessiten, sinó els barris que llinden amb àrees on es preveuen transformacions urbanístiques. És quan la Llei de barris es converteix en un caramel per desactivar mobilitzacions veïnals o bé camuflar conflictes urbanístics. Podria ser el cas de la Barceloneta, un projecte per ensucrar el mal gust del pla d’ascensors.

El tuf del Pla d’ascensors de la Barceloneta.

Aquest pla ha estat batejat pels seus propis creadors com d’innovador. I efectivament ho és: ras i curt, proposa l’enderroc de les cases de quart per tal d’aixecar nous edificis, amb habitatges de més superfície i dotats d’ascensor. Tot això en nom de la gent gran del barri, a qui s’insisteix en millor la qualitat de vida. De fet podríem dir que el pla, a més d’innovador és realment transformador: la millora de la qualitat de la vida al barri es resol substituïnt persones i cases: mort el gos, morta la ràbia.

Obvi que, després de llegir aquesta asseveració, tothom diu: -apa! Però això es pot fer?

Doncs sembla ser que si: la gran innovació –que ha de garantir la viabilitat del pla- és tractar la Barceloneta com un gran solar, obviant què hi ha i qui hi viu. De facto, i gràcies a la figura urbanística de la parcel.lació, desapareixen els obstacles i destorbs, els llogaters (un 50% dels veïns i veïnes del barri) perden el seu dret de retorn i els propietaris esdevenen petits accionistes amb 27 m2 de vot sobre iniciatives empresarials. Tot plegat permet l’enderroc dels 5.000 habitatges de la Barceloneta, sempre que el 50+1% dels propietaris de sòl ho instin.


Han estat moltes les veus –tant de la societat civil com del món professional- que s’han aixecat contra el Pla d’ascensors. Des del Districte es demana calma i que no s’exageri. Però el Pla d’ascensors va ser aprovat pel Ple de l’Ajuntament de Barcelona i avui és definitiu i vigent: aquesta és la realitat gens exagerada.

L’Ajuntament, fins i tot a la pàgina web de Foment Ciutat Vella, a més de demanar calma promet ajuts del 99%, tot i que no explica el 99% de què ni per qui. D’on sortiran aquests recursos que podrien superar els 250 milions d’euros? Indiscutiblement no dels actuals plans de rehabilitació de la Generalitat o del mateix Ajuntament, que de forma expressa exclouen les operacions de “gran rehabilitació”, és a dir l’enderroc i posterior reconstrucció.

És en aquest punt que arriba el caramel: aquest any, a la cinquena convocatòria i després de 8 altres barris barcelonins que han tingut prioritat, l’Ajuntament presenta la Barceloneta a la convocatòria de la Llei de Barris.

La Llei de Barris i La Barceloneta: l’ensucrat maridatge.

La Llei de barris, d’una forma explícita, no atorga ajuts per a la construcció de nous habitatges, ni per grans rehabilitacions. Només les admet, en l’anomenat camp 2, per a la rehabilitació i millora dels elements comuns i els equipaments dels edificis destinats majoritàriament a residència habitual i permanent. El Pla d’ascensors no és, doncs, el motiu pel qual s’ha presentat la Barceloneta a la convocatòria.

Podria haver-hi altres motius: una reflexió en profunditat de què suposa la modificació del Pla General pel que fa al Pla d’ascensors i un diagnòstic consistent de les conseqüències, o bé la delimitació d’una àrea de tempteig per a evitar especulacions. Però la poca informació que ha trascendit, malgrat els suposats processos participatius, sembla indicar que tampoc: el diagnòstic haurà d’esperar i l’àrea de tempteig definir-se mitjançant altres instruments legals. Tampoc és estrany: en 3 mesos és difícil anar gaire lluny.

Caldrà esperar que es faci públic el projecte fins ara secret per saber exactament què es farà i en que s’inverteixen els 20 milions d’euros que s’han sol.licitat al fons de la Llei de Barris i que –no en dubteu- el projecte obtindrà en concurs públic contra altres candidatures de barris.

I mentrestant, anar llegint El Periódico, que avança en titulars del dia 23 d’abril que el “Taller Barceloneta” és la principal aportació, singular i diferenciadora del projecte. Un espai perquè els funcionaris recullin les aportacions dels ciutadans i ciutadanes, on debatre aquest futur que ja ha estat jutjat, encara que no sentenciat . Un milió llarg d’euros que es gastaran en fer alló que cada dia fan els veïns i veïnes a carrers i places i que, fins ara els responsables municipals no han tingut cap interès en escoltar.