SUMA I SIGUE

EL PIANISTA DEL MAJESTIC // ARTURO SAN AGUSTÍN

Bar Emilio

ARTURO San Agustín

Demà, la Barceloneta serà una mica menys Barceloneta. O sigui, que demà, per culpa de l'especulació immobiliària, aquesta urpa ferotge, aquest càncer, tancarà el bar Emilio, que era més que un bar. Era barri, república autèntica que no va voler mai apostar per la sortida fàcil i rendible, que és el turisme, aquella massa.

El bar Emilio, situat al passeig de Joan de Borbó, i fundat per Emilio, el Gafas, hauria pogut apostar pel calamar de plàstic i la paella infame, però es va mantenir fidel a la truita a la francesa o al bocata audaç, que és el que encara demanen els pocs pescadors autèntics que ens queden.

El bar Emilio obria les portes a la matinada, que és horari de pescador autèntic, perquè els verdaders fills de la mar es lleven abans que el dia, demanen el seu carajillo i s'embarquen. I aquell carajillo, truita, tros de tonyina o bocata sincer se'l prenien al bar Emilio, que és on jo parlo d'anarquismes impossibles amb Evaristo, que ahir em va donar records fraternals per a aquell advocat honest, és a dir, rar, raríssim, que és el meu company Mateo Seguí.

Els germans Paco i Evaristo, bigoti serè i anarquia autèntica respectivament, són els que han fet possible, fins avui, que el bar Emilio continués sent Barceloneta real. Gent anònima i gent principal i fiable. Pepe Rubianes, per exemple. O el príncep Vicenç Forner, que sempre em recorda una de les seves parentes: certa viuda rossa, elegant, seriosa i atractiva, que sabia mirar, caminar i a qui jo, des d'aquell batxillerat, observava amb devoció.

Quan algú ens roba un altre tros de Barceloneta real em poso de mala llet. I perdonin vostès la grolleria, però és que cada vegada veig més clar que les nostres autoritats no es van oblidar de la Barceloneta. Res d'oblits. El que les nostres autoritats van fer va ser permetre que el barri es degradés i així pogués ser envaït per gent estranya, marginals, que són els que anuncien els rics, anglesos o alemanys, que arriben després i que, a poc a poc, s'ho queden tot.

Gràcies, Evaristo. Gràcies, Paco.

Que Odín us protegeixi.