Vides Barates

En aquest text de Manuel Delgado, l’autor analitza les estratègies de mobbing immobiliari i especulació realitzades per l’Ajuntament de Barcelona al barri del Bon Pastor.

Sempre és la mateixa història. De sobte, algú, en algun lloc, decideix quelcom que canviarà la forma i la vida d’un barri. En primer lloc, se’l declara ‘obsolet’, més endavant es redacta un pla perfecte, s’elaboren uns plànols plens de corbes i rectes, es fa tot públic de manera atractiva –dibuixets i maquetes- i es promet una existència millor als ésser humans la vida dels quals, com la del lloc, serà reformada. A continuació, proposen ofertes de re-allotjament –que sempre perjudiquen a qui no podrà assumir les noves condicions que indirectament se’ls imposa-, s’engeguen dinàmiques de participació –orientades, de fet, a dividir els veïns afectats- i, mentrestant es sotmet aquest tros de ciutat a l’abandonament. Un abandonament que no és nou. D'un temps ençà s'ha deixat que la zona es degradés per tal de dissuadir a les víctimes-beneficiaris de la urgència i la invevitablitat de ‘rentar la cara’ a la zona.

Aquest és el cas de les Cases Barates del Bon Pastor, 783 habitatges d’una planta edificats a la dècada de 1920 per allotjar a barraquistes i immigrants. Cases que són testimoni d'una època cada vegada més llunyana on l’habitatge social era una preocupació de les autoritats municipals i un assumpte pel qual es buscaven solucions –les quals per precàries que fossin, al cap i a la fi, eren solucions. Els interiors són petits, però no menys d'allò que avui es proposa com a “noves solucions habitacionals”.

Amb el temps, moltes famílies havien anat arreglant les seves cases fins a fer-ne un espai notablement més amable que els dels blocs que les envolten. El barri a més de ser un valuós exemple d’un determinat tipus d’urbanisme –adaptació humil a la tipologia de la ciutat-jardí-, era un monument vivent a dècades de cultura popular urbana, en un escenari que s’havia demostrat propici tant per les trobades quotidianes com pels moments àlgids de la festa i la lluita.

Tot aquest jaciment de memòria és el que les excavadores arrasaran aviat. La primera fase de demolició ja s’ha iniciat sense donar temps a un bon número de famílies d’acabar d’empaquetar les seves coses, però sobretot sense que s’hagin acabat de resoldre judicialment les demandes interposades per aquells que s’han negat a acceptar les condicions del seu trasllat i estan exigint una indemnització pels danys morals que suposa deixar enrere no només una casa, sinó principalment una qualitat de vida que ja mai més podran recuperar. No podran tornar a seure al seu petit jardí o davant de les portes de casa seva per prendre la fresca i xerrar amb els veïns. Tot això –la possibilitat d’una certa vida comunitària en plena ciutat- quedarà, per sempre més, enrere.

Qualsevol que passi ara mateix pel que havia estat un barri en molts sentits entranyable, es trobarà amb un espectacle molt trist. Desenes de casetes mig en ruïnes o tapiades i, entre elles, aïllades -i per tant, encara incòlumes de les famílies que no han tingut temps d’abandonar-les o que es resisteixen al desallotjament i confien que l’Ajuntament atendrà la decisió judicial i instarà l'aturada cautelar de les obres.

Tot això, és un exemple esplèndid de mobbing institucional, una tècnica “de acoso y derribo’ –i mai millor dit- ja aplicada a Barcelona –la Ribera, el Raval, Poblenou- i que consisteix en fer la vida impossible als veïns que es neguen a abandonar cases condemnades pels plans urbanístics i immobiliaris, sotmetre’ls a una pressió que els obligui a abandonar la seva resistència i deixar el camí lliure als plans de “refuncionalització” dels seus barris.

No cal ni dir que de tot això els mitjans de comunicació no se’n fan ressò. Per ells, les vexacions contra els inquilins inconvenients o díscols és una conducta perversa d’empreses sense escrúpols i mai el que tantes vegades resulta ser: una pràctica seguida per la pròpia administració i aplicada pels seus funcionaris, moltes vegades amb la llei a la mà; d'altres no.

Una mirada a la ubicació del Bon Pastor en el mapa de la ciutat i un passeig per l’entorn desvetllen immediatament els perquès de tanta urgència per eliminar les cases barates del Bon Pastor. A un pas de la nova centralitat que es projecta per la Sagrera, amb la gran terminal de l’AVE, l’edifici espectacular encarregat a Frank Gehry i aquest nou barri que segur que no serà pel mateix tipus d’humanitat que vivia i havia lluitat allà al llarg de moltes dècades. S’entén perquè no es va ni plantejar la possibilitat de rehabilitar totes o part dels habita ara sentenciats, la qual cosa hauria permès als veïns escollir entre quedar-s’hi o no: suculentes hectàrees de sòl de propietat municipal que aviat valdran infinitament més del que costarà la seva remodelació. Terreny alliberat pel món que s’aproxima, en el qual ja no hi haurà veïns sinó clients i en el que les noves classes mitges, que potser un dia van ser progressistes, podran presumir d’haver-se comprat un pis magnífic en un ‘barri popular’. Un negoci rodó en el que els perdedors, una vegada més, seran els de sempre.

I ja ningú es recordarà dels expulsats d’avui, molts d’ells vells, pobres i lletjos –vides barates, per tant- però amb una història i una grandesa obreres de la qual els nous habitants que vindran no en sabran ni en podran saber mai res.

Manuel Delgado. Professor d’Antropologia UB.

Traducció: La Fàbrica