TORRE DE LES AIGÜES

Josep Doménech I Estapà, arquitecta pre-modernista nascut a Tarragona 1858-1917, autor de emblemàtiques edificacions com el Teatre Poliorama, l'edifici de Catalana de Gas, Observatori Fabra, la Facultat de Medicina, la casa Antoni Costa, o el Museu de la Ciència de Barcelona entre d'altres però també de la Torre de les Aigües de Catalana de Gas, lloc on va succeir aquesta història.

El 1843, es va constituir "la Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas" a Barcelona, actual Catalana de Gas. L'empresa, inicia les seves activitats a la Barceloneta, instal·lant uns gasòmetres per a la fabricació i distribució posterior de gas cap a la resta de la ciutat.
L'augment de la demanda per part dels barcelonins/es obligà a ampliar-ne les instal·lacions, amb la construcció, els anys 1906 i 1907, d'una torre d'aigües i d'un pavelló d'oficines, ambdós obra de Josep Domènech i Estapà. La torre de 45 metres d'alçada, permetia augmentar la pressió de l'aigua utilitzada. Josep Domènech i Estapà va idear una torre com un tronc octogonal coronada amb una coberta cònica, feta amb maó vist i ornamentada amb trencadís ceràmic d'estètica clarament modernista.

Josep Domènech i Estapà, com arquitecta no duia coneixements tècnics per realitzar una instal·lació de bombeig d'aquesta magnitud. Per aquest afer va contactar amb el seu bon amic eI catedràtic de l'Escola Industrial de Barcelona, per demanar-li que dissenys de la instal.lació, però aquest donat de la seva ocupació no tenia temps per dur-ho a terme i va delegar la comanda a un dels seus més brillants alumnes acabats de llicenciar, en Pau.
Pel primenc enginyer aquesta primera feina el va captivar i va ser duta a terme per part d'ell amb passió en 2 llargs anys.

Però el fet és que les feines es van demorar més del previs, donat que Barcelona havia d'exportar diferents peces des de la tècnicament avançada Anglaterra, així que el dia de la inauguració, amb la perafernària presència dels alts càrrec de Barcelona i massiva afluència dels seus habitants, part de la instal·lació no havia estat provada, i és en aquell fatídic dia, precisament al intentar engegar la honorada estació de bombeig és quan, davant de la perplexitat dels assistent no va funcionar, i el nostre protagonista, aquell enginyer acabat de fornejar, va ser el pol de l'ira de tots els assistents, el seu promotor, el rector de l'Escola i l'arquitecta. Dies després donat que el Pau no podia trobar l'errada en el seu projecta, minada la seva confiança i siguent la rialla de tots els barcelonins/es, va decidir suïcidar-se, tirant-se des de dalt de la seva primera i última obra, la torre de les Aigües.

Dies més tard es va descobrir que l'instal.lació estava perfectament dissenyada, i que el problema era una de les vàlvules d'origen anglosaxó instal·lades, que com s'hauria de saber, el sentit d'obertura és al in revés dels instruments d'aquesta mena a la resta d'Europa.
Trista història, oi! però es desprèn un munt de reflexions... a part que el producte propi de la teva terra a de ser considerat el millor, pel coneixement i proximitat, a part que sempre és necessari estar sempre envoltat de col·laboradors preparats i de confiança, el més important és saber que el suïcidi és un una solució absurda envers a solucionar problemes que només tu has magnificat.

Diuen que en les hores on pel cinturó del litoral no transiten gaires cotxes i es percep calma i silenci, es pot escoltar com si algú treballes fent picar el seu martell i remenant la seva capsa d'eines en l'interior de la torre, altres diuen que els anglesos que la visiten no poden veure mai els seus colors reals i que en aparença per ells tot és de tonalitat grisenca.
Enginyer descansi en pau.

Extret de http://www.bdebarna.net/