Constitució, dèficit i drets socials

Davant les manifestacions ciutadanes i les crítiques de diverses organitzacions socials i sindicals contra l'acord aconseguit pel Govern i el Partit Popular per introduir en la constitució espanyola i en una llei orgànica límits al dèficit i a l'endeutament públics, l'Observatori DESC creu convenient fer les següents consideracions:

1. La imposició de límits al dèficit i a l'endeutament públics no són dogmes aplicables en qualsevol circumstància. Són instruments de política econòmica que poden servir a finalitats diverses. Poden contribuir al sanejament econòmic si s'acompanyen, per exemple, de polítiqués fiscals social i ambientalment progressives o d'un combat ferm contra l'endeutament especulatiu del sector privat. Però en un context com l'actual, en el qual cap dels grans partits impulsa aquestes mesures, el més probable és que acabin servint a objectius menys nobles: la privatització de serveis públics, la retallada de drets dels més vulnerables i a reduir dràsticament l'autonomia política i financera de les comunitats autònomes i els municipis.

2. Aquesta última hipòtesi no és una mera especulació. La reforma constitucional i legal acordada pels partits majoritaris no és una proposta nova ni simplement tècnica. És una proposta política que ja ha estat assajada en diferents països durant les últimes dècades, amb constatables conseqüències anti-socials i anti-democràtiques.

3. Consagrant el principi de l'Estat social i democràtic, bona part de les constitucions de postguerra van acceptar que els governs poguessin fer servir diferents instruments per ajustar-s'hi. El recurs a l'endeutament, combinat amb una pressió fiscal progressiva era un d'ells. Aquesta possibilitat no prefiguraba un programa econòmic específic. Simplement establia un marc constitucional ampli que els diferents governs podrien concretar segons l'orientació ideològica.

4. L'obsessió anti-dèficit i anti-deute i el bloqueig de polítiques fiscals mínimament progressives va ser la resposta de les tesis neoliberals a aquest model constitucional. Amb ella, es generava una forta pressió a favor de sortides privatitzadores, i de retallades socials i una major restricció dels marges d'actuació de les assemblees legislatives.

5. A partir dels anys 80 el sostre a la despesa pública es va inscriure en nombroses constitucions locals i estatals del món. En alguns casos, com a Califòrnia, als Estats Units, es van arribar a incloure límits a la potestat d'augmentar impostos. Aquestes mesures van tenir un paper decisiu en la posterior crisi i fallida de llurs economies.

6. A Europa, el Pacte d'Estabilitat i Creixement de 1997 va ser l'expressió per excel·lència d'aquesta tendència. De manera dogmàtica, va convertir l'obcecació anti-dèficit (no podia superar el 3% del PIB) i anti-deute (no podia superar el 60% del PIB) en una rígida cotilla que restringia l'àmbit de decisió dels Estats. La impossibilitat d'ajustar-se a directives tan estrictes sense provocar un caos social va fer que alguns d'ells, inclosos Alemanya i França, les incomplissin de manera selectiva, mentre imposaven privatitzacions i retallades en serveis específics. A la perifèria, els intents d'adequar-se a aquesta tàcita Constitució europea van adquirir rivets més dramàtics.
Grècia va optar per una política fiscal fortament regressiva, però toi i així va haver de falsejar els comptes públics. Espanya, per la seva banda, va encoratjar una irresponsable política de sobre-endeutament privat que els grans partits segueixen fomentant malgrat estar en el nucli dels problemes que pateixen actualment.

7. En absència de voluntat per controlar als mercats i per imposar una fiscalitat social i ambientalment justa, la proposta d'Ángela Merkel i Nicolás Sarkozy de reforçar els dogmes del Pacte, gravar-los en constitucions i lleis de l'eurozona i endurir les sancions per als incomplidors, no és una mesura neutra. Suposarà un recolzament a les sortides privatizadores a la cris i nou cop contra el constitucionalisme social i democràtic amb el qual els poders públics aspiren a dotar-se de legitimitat.

8. Aquestes mesures, en tot cas, no afectaran igual a tots els països on s'hi apliquin. Tindran un especial impacte a la perifèria de l'eurozona, on la vulnerabilitat social i productiva és especialment greu. En el cas espanyol, el govern i el Partit Popular han acordat imposar al conjunt de les administracions un sostre de dèficit del 0,40%. Així mateix, pretenen que el pagament dels crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions gaudeixi de prioritat absoluta. La concreció d'aquests objectius d'aquí al 2020 és, a més de irrealista, suïcida social i econòmicament. 

9. Tot i ser greu pretendre atorgar a aquestes reformes rigidesa constitucional, consagrar-les per llei orgànica no serà menys prejudicial. Si es duu a terme, de fet, els objectius de reduir el dèficit i el deute públic serien incompatibles, en qualsevol cas, amb la consecució de principis i drets bàsics contemplats a la Constitució de 1978, als Estatuts d'Autonomia i a nombroses Declaracions i Tractats internacionals en matèria de drets ratificats per l'Estat espanyol. D'entrada, comportaria, sobretot si es privilegia el pagament als creditors, com pretén la reforma, renunciar a objectius constitucionals com els de l'Estat social (art.1.1), la igualtat real i efectiva (art. 9.2) o l'autonomia política i financera de les Comunitats Autònomes i els municipis (*arts. 2, 140, 142 i 156).

10. La pretensió d'incloure, al costat dels objectius de reducció del dèficit, excepcions en cas de "catàstrofe natural, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària que escapin al control de l'Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l'Estat" resulta un contrasentit. En primer lloc, perquè aquest escenari d'insostenibilitat social ja existeix en àmbits com el de l'habitatge, la salut, l'educació o el laboral, i les reformes no faran sinó agreujar-ho.

11. Les reformes pactades, en realitat, obligaran, en cas que es duguin a terme, a sacrificar no només els drets de la gent gran, dones i treballadors de tot tipus, sinó els d'unes generacions precaritzades que, tot i no haver votat l'actual Constitució, estan sent víctimes privilegiades de llurs límits i incompliments. En aquest context, l'obstinació en durles a terme o la negativa a discutir-les, si més no, en referèndum, només aguditzaran la impugnació que moviments com els del 15-M han llançat a l'actual règim polític i econòmic. I carregaran de raons als qui, com a Islàndia, exigeixen processos constituents capaços, no només de "calmar" els mercats, sinó de sotmetre'ls a lògiques genuïnament democràtiques que prioritzin els drets de totes les persones per sobre dels beneficis d'alguns pocs.

Article tret de la web del Observatori DESC

Gran concentración contra la reforma constitucional

Hemos visto como nos recortan sanidad, hemos visto como nos condenan a ser precarixs toda nuestra vida, hemos visto como nos dejan sin techo, hemos visto como nos dejan sin trabajo, hemos visto como salvan a bancos mientras arruinan familias, hemos visto como nos tergiversan el pasado, nos culpan del presente y nos hacen pagar por el futuro. Pero se acabó, NO veremos cómo reforman la Constitución sin tenernos en cuenta, nosotrxs decidimos.

Les hemos delegado el poder y nos dan razones para reclamar lo que nos corresponde.

¡UDS SON LOS MISMOS QUE NO QUISIERON TOCARLA EN 30 AÑOS Y AHORA NOS DICEN QUE ES “INMINENTE Y NECESARIO”, NO, NO EN NUESTRO NOMBRE!

Por ello y por todo aquello que nos sigue indignando llamamos a todos los pueblos, barrios y asambleas que quieran demostrar que ni paramos ni olvidamos, seguimos indignadxs.

Creado por agorabcn

Davant la reforma constitucional i les noves mesures antisocials, la CGT crida a la revolta social

Mai no ens tallaran les ales, preparatius de Festa Major 2011

La Comissió de Festes del c/Pescadors ja ha començat els preparatius de la Festa Major d'aquest any. Perquè en les festes al carrer fem barri, perquè creix la nostra comunitat, perquè ens agrada gaudir-les. Les festes són un espai de generositat comunitària. I com cada any, no hi pots faltar. 

Aquest any, papallones, perquè mai no ens tallaran les ales, perquè és festa major.

 

Més fotos de festa major aquí 

La conquesta de l'asfalt

Andrés Antebi, antropòleg.

Investigador del Grup de Recerca Etnografia dels Espais Públics (ICA)

A cop d’autobús, bicicleta, cotxe, moto, o d’enginys de difícil classificació com els Segways o els Go-cars. A través de noves estratègies comercials que tenen en l’adveniment del “turisme vial” un dels seus principals arguments, Barcelona consolida la seva posició com a marca al mercat global de les ciutats.

A l’absoluta colonització turística de les voreres de ciutat vella i d’altres espais públics barcelonins com el Park Güell o els voltants de la Sagrada Família, s’hi afegeix un element nou –l’asfalt- que comporta una progressiva ampliació de l’ocupació turística dels espais públics i que molt probablement acabarà per reconfigurar la vialitat del conjunt de la ciutat.

El salt de la vorera a l’asfalt ha estat promogut de manera preferent en els itineraris turístics al llarg dels darrers anys. El turista urbà és un consumidor conscient o inconscient d’itineraris, i els promotors –entre els que cal situar en primera línia el consistori barceloní- s’han adonat que sobre l’asfalt, en l’automobilitat, hi ha una nova veta de la mina. I estan decidits a explotar-la de valent.

Un cop esgotats tots els models possibles d’itineraris a peu, que per a una part dels visitants generen una sensació cada cop més estesa d’anquilosament i falta d’independència, va anar introduint-se progressivament l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport preferencial entre els turistes. Així, en pocs anys, hem vist com el cor de la ciutat i els seus contorns, són solcats no només pels clàssics micro-ramats de transeünts rere una gran flor de plàstic, un paraigües llampant, o una banderola numerada, sinó també per nombrosos grupets d’alegres ciclistes de lloguer, ja sigui en itineraris guiats o bé circulant pel seu compte. Les empreses rent a bike, han crescut tan ràpidament com el caos circulatori i les aglomeracions que aquests ciclistes ocasionals generen per tot arreu, entre la vorera i la calçada. 

 

Amb tot, no va ser l’eclosió de la bici el primer pas en direcció a colonització de l’asfalt. Tot va començar amb l’èxit aclaparador del Bus Turístic, l’omnipresència del qual és un símbol de la nova petjada turística als carrers de la ciutat. Concebut pel Consorci Turisme de Barcelona al principi dels anys noranta, l’ús d’aquest servei ha batut rècords any rere any, fins els més de 2.000.000 d’usuaris anuals que comptabilitza actualment. El fenomen Bus Turístic comportà l’aparició esglaonada de noves línies públiques i privades, que s’orienten a facilitar el desplaçament dels turistes per la trama urbana i que han generat protestes –sobretot els autocars- entre els veïns de molts dels punts calents d’aquestes rutes.

L’ultima moda són determinats desplaçaments que es presenten al visitant com a una “aventura ubana”. En aquest sentit, és destacable com el lloguer de motocicletes o de Go-cars, uns petits sidecars de color groc amb àudio-guia, creix exponencialment. La clau és vendre autonomia i llibertat total de moviments. En el cas dels Go-cars, la publicitat és inequívoca: “(...)una experiència més divertida que l’avorrit bus turístic (...) que et permetrà marcar el teu propi ritme i seguir el teu propi itinerari”.

Sobre l’autonomia de moviments, el nou alcalde, Xavier Trias, aclaria a principis de juliol algunes de les línies mestres del seu mandat. D’una banda optava per reforçar la militarització dels carrers i les batudes policials que –de moment- semblen haver esborrat la presència de venedors ambulants a zones turístiques senceres com La Rambla, el Port Vell o la Barceloneta. De l’altra passejava cofoi pels estands a la inauguració de Barcelona Harley Days, un macroesdeveniment promocional de la marca nord americana de motocicletes. “Es un honor celebrar aquesta trobada –afirmava l’alcalde- amb una marca tan associada a la qualitat. És una manera de projectar Barcelona al món”.

L’acte central d’aquest espectacle del motor s’anomena Desfilada de Banderes i consisteix en un recorregut de 13 quilòmetres de més de 20.000 motards –un diumenge al mati!- pels principals carrers de Barcelona. La marxa recorda una sorollosa parada militar sobre dues rodes, amb milers de turistes motoritzats mostrant el seu orgull sobre la calçada. Mirant el fullet de la convocatòria trobem el gegant hoteler Husa com a un dels espònsors principals. El seu president, Joan Gaspart és casualment el Conseller Delegat de Turisme de Barcelona, ànima de les polítiques turístiques a la ciutat. I ja que parlem turisme, economia i mobilitat, val a dir que Gaspart, entre els molts càrrecs que acumula, figura també com a cònsol general honorari de les Illes Seychelles, un dels paradisos fiscals amb més historia . 

 

Maig del seixanta-tweet

[text aparegut al llibre "les veus de les places" d'Icària editorial]

1. Comunicació i comunitat

Dir que la comunicació s’ha convertit en un element fonamental per la mobilització social és una banalitat. A més no és nou. Internacional Workers of the World, per exemple, atorgava una extraordinària importància a les vinyetes i còmics amb què propagava les seves reivindicacions.
L’expansió del moviment obrer no hagués estat possible sense els diaris dels sindicats i partits. Durant la guerra del 36, el cartellisme jugà un paper molt  rellevant. El 68 va necessitar de la vietnamita i altres formes de fer còpies. Què poden dir del Moviment del 77 i les ràdios lliures? Molts ens familiaritzarem amb les llistes de correu i Indymedia gràcies al moviment global i les contra-cimeres. Els blocs del “No a la guerra” i els SMS-passa-ho del 13M de 2004 van fer història. Moviments com el de VdeVivienda popularitzaren els correus electrònics virals i els fòrums d’Internet…

Una baula més de la cadena és la irrupció de les xarxes socials. Facebook és la que té més usuaris, més fidels i més tràfec, un portal que molts tenim incorporat a la nostra quotidianitat, i en què la credibilitat passa no per l’argument d’autoritat, sinó per cercles de confiança, per la visceralitat. I les places són visceralitat racional col·lectiva. Democracial Real Ya compta amb milers de seguidors a Facebook, que esdevé el seu espai de treball amb una dinàmica inclusiva, transparent, pública. Twitter ens porta l’exemple de Tahrir que tingué la seva rèplica a #acampadasol i #acampadabcn. Les lluites per la neutralitat de la xarxa i contra la Ley Sinde obriren un espai de mobilització i organització en xarxa, que si bé no funciona tant com a font d’inspiració al moviment, sí que dota d’eines i formes d’acció a una comunitat 2.0 que es sent empoderada a la xarxa, amb capacitat d’actuar. #LeySinde #noLESvotes #RedSoS #redneutral

Pot ser la novetat no està tant en el fet de considerar l’esfera comunicativa com a part destacada del moviment, sinó que aquest moviment és en sí mateix un moviment en xarxa, enxarxat. Interconnectat; en què web i organització analògica no es poden separar. La xarxa és un eina, un espai en què hi capiguem tots, no un fi. La peculiaritat d’aquest cas és la comunicació horitzontal, el trencament de l’estructura clàssica emissor-receptor. “Compartir” o “Retuitejar”, citant la via mitjançant la qual arriba la informació, personalitzant-la, seguint la lògica 2.0: aportant nous continguts. Ctrl+C, Ctrl+V.

2. L’assemblea del #15M és Twitter

Les assemblees presencials en cadascuna de les acampades són fonamentals. No només per qüestions logístiques, sinó perquè en elles, a través de les comissions, es tracen les línies de treball quotidianes i a mig termini. Suposen principalment un exercici de democràcia directa, massiu, transparent.

Però el sentit es crea majoritàriament a Twitter. Les etiquetes no només serveixen per ordenar el debat, sinó per apuntar línies comunes del sentir col·lectiu: #nonosvamos #notenemosmiedo #bcnsinmiedo #bcnsensepor #barriosdespiertos #puigdimissio #15msigue #aturemelparlament.

Segons Antonio Negri, es planteja en el moviment un nou model de representació.

“RT: @nosaltresoells: ningú no ens representa #movimentdel25 #29S”

Per una banda les xarxes, per l’altra, l’assemblea. Des de les assemblees en les places cèntriques sorgeix, en la xarxa, assemblees de barri de les grans metròpolis, de les petites ciutats, i pobles. Les idees van i tornen veloçment i de manera directa entre aquests espais.
L’organització des de la base constitueix per tant el recorregut i l’estructura de la “democràcia real”, més enllà de la política representativa. La xarxa ofereix una temporalitat immediata i respecte a l’organització/difusió espacial, les assemblees fixen la institucionalització del moviment (quan els tempos són més amplis).

  3. La xarxa no només serveix per a informar, sinó per mobilitzar i per a produir subjectivitat.

Els blocs, Facebook, Twitter, N-1, Flikr, Youtube, etc., no s’han limitat a explicar el que passava, sinó que han constituït en el motor de la mobilització i el lloc en què reconeixe’ns com a part d’alguna cosa; han estat el lloc en què hem passat del cabreig individual a la indignació col·lectiva i organitzada, per després, prendre les places, el carrer. El lloc en què conspirar, que vol dir, respirar juntes.

Ens sentim part del moviment, perquè contribuïm a crear-lo, difondre’l, fer-lo créixer, l’usuari d’Internet i l’indignat som la mateixa persona.

Aquesta comunicació en xarxa potencia la horitzontalitat, i fa que cada individuu es senti part d’una comunitat, amb la que ja ha contribuït amb difusió, modificació, expansió del contingut. Com diu el lema dels hackers “Copiar, pegar, poder modificar”. La forma de fer hegemònica a la xarxa és la cooperació, la lògica del software lliure, i aquesta no necessita d’una ideologia; sinó que es basa en el creixement per diversitat, en que cadascú aporti les seves habilitats per generar riquesa col·lectiva. Fer servir l’etiqueta #15M o ajudar a que sigui TT, fer-se fan d’una pàgina de Facebook contribueix a que els diferents usuaris sentin el comú. Trencar l’aïllament en xarxa i organitzar el malestar en l’esfera pública; virtual i analògica.

4.- No hi ha dicotomia entre barri i xarxa

El territori de politització està a tot arreu: en el barri, en la universitat, en la feina, en el teu grup de col·legues, això no ha canviat, la xarxa s’ha afegit a aquesta suma. I el barri és la manera senzilla de resumir això.

La xarxa també és al barri, el barri també és a la xarxa. “Treballem en xarxa i fem servir la pared del mercat com un mirall d’eixe treball, com un plafó col·laboratiu”, intervenció en la primera assemblea de barri de La Barceloneta. Tot suma. No hi ha per què triar entre la política de barri i la política a Internet, perquè aquesta tria ja no és possible.

L’esperit del #M15M és col·laboratiu, les diferències i la diversitat sumen, no resten. Tot hi cap, amb matisos; no hi ha lloc per trolls. En el barri, la xarxa es presenta com un espai més en què potenciar la intergeneracionalitat. A la xarxa no tenim edat. La combinació xarxa-places és una mutació del boca- orella, del retuit, del traspàs de la informació en el mercat municipal: del vermut al xat del facebook.

Les places funcionen com a àgora pública, la xarxa és esfera pública en sí mateixa. Si fa temps dèiem que la cultura popular i la cultura lliure beuen de lògiques similars -compartir, nutrir-se de la intel·ligència col·lectiva, trencar tabús…-, amb el moviment del 15M trobem un altra intersecció entre xarxa i carrer. La xarxa inclou a les persones que no poden estar presencialment en les reunions, nonomés s’informen, sinó que contribueixen. L’acció a l’espai públic es concreta a la xarxa. És una simbiosi que reprodueix la comunitat veïnal en una esfera pública metropolitana i global. La xarxa no té fronteres, als nostres barris no les volem.

5.- “Ells tenen el Cuní(ll), nosaltres l’ocellet #twitter #bcnsensepor via @MercePrekaria”

A la primera hipòtesi hem dit que la xarxa no ha estat un mitjà de comunicació, sinó un eina de subjectivació. Però evidentment la contrainformació a temps real ha jugat un paper central en les acampades. L’exemple més clar és l’intent frustrat de desallotjament d’#acampadabcn.

“RT @ramonsang Felip Puig ha fet una conferència de premsa com si no
existís internet #acampadabcn #bcnsinmiedo”

“RT @CGTCatalunya RT @Ludens76: La #greekrevolution no será televisada. La
verás en twitter o streaming http://dai.ly/kmuioe al menos hasta que el
#g8 regule internet”

El 27 de maig la convocatòria d’anar a la plaça es fa per Twitter i aquesta arrossega als mitjans oficials. Mentre, en Facebook es creen grups i un estat d’opinió de rebuig a l’actuació policial i la decisió política de desallotjar la plaça. Prèviament les acampades, gràcies a la seva difusió en les xarxes socials i en els mitjans tradicional, ja havien condicionat el discurs imperant en la campanya electoral. No es tracta d’influència, sinó d’intervenció.

La intel·ligència col·lectiva que han demostrat les places (reacció front l’intent de desallotjament, gestió de la celebració de la victòria de la champions) com a reflex de la xarxa. La xarxa s’autorregula, com un cos multiforme. La credibilitat del missatge es basa en la immediatesa de la transmissió de la informació, la comunicació directa, la veracitat del seu contingut es sustenta en el nombre de persones que ho retuiteen o comparteixen, en allò que s’afegeix. Front als falsos directes de la tele en què la credibilitat es basa en el locutor (argument d’autoritat), en Twitter no importa tant qui dóna la notícia, sinó la vivència d’allò que es transmet, la transmissió d’allò viscut.

La multiplicitat d’emissors no és soroll, és la forma de trencar la hegemonia del missatge que fins ara ostentaven els mitjans de comunicació oficials. Els intents de controlar Internet per part dels poders públics (ACTA, LeySinde, Directives europees) demostren que el poder establert coneixia la potencialitat d’Internet; no obstant això, en l’Estat Espanyol les mesures de dictadura tradicional que portà a terme Mubarak desconnectant Internet haguessin suposat un escàndol inassumible per un suposat estat de dret.

Però no hem d’oblidar que a la xarxa no tot són amics. La infiltració de trolls en la Comissió de Comunicació d’ #acampadabcn posa de relleu la centralitat i la fragilitat de les vies de comunicació per a qui vol boikotejar el moviment. La dificultat d’aturar els trolls en comissions tancades es contraresta amb el seu ràpid bloqueig en l’espai públic que és la xarxa. Els missatges absurds o que desvirtuen la realitat es dilueixen quan es perceben com aliens en la conversació global, una gota de tinta en l’oceà.

En (la) xarxa s’evidencia que es tracta d’un moviment sense cap, i per tant impossible de decapitar. El moviment-hidra només pot implosionar, ningú no el pot matar si no és des de dins.

5.- “RT @Anonymous: La Britannica no entendió Wikipedia; las discográficas, Napster; los periódicos, los blogs; normal que los partidos no entiendan el #15M”

Com diu Santiago López Petit, “¡democracia real ya!” es “un grito lleno de vida que tapa la boca a todos los políticos, que interrumpe su monólogo, que les hunde como farsantes.”
No esperem que ells ho entenguin, ni que entenguin #acampadabcn. Ens és igual, no es tracta d’això.

“RT: @Uniprecaria: Quién iba a pensar desde lo alto del Coliseo que el imperio romano no era eterno.”

El que ens preocupa és que alguns dels nostres companys i companyes no ho entenguin (a vegades no sabem si nosaltres ho entenem); que marcats per una lògica modernista i la seva obsessió per tal o qual paraula (“democràcia”, “violència”, “classe obrera”…) es situïn involuntàriament més a prop del fals escenari en què actuen els polítics professionals que de la política de base que es practica a les places.

6.- <Work in progress> Això acaba de començar

Les acampades i el moviment del #15M són una escola d’aprenentatge polític, pels que acaben d’arribar i pels que portaven temps. Un aprenentatge que és un <work in progress>, un espai en què conflueixen noves i velles formes de fer, d’entendre la política i el fer polític. En relació a les xarxes encara queda molt per inventar. El seguiment per streaming de les assemblees és massiu, i ha arribat als més de 10000 seguidors en més d’una ocasió, però la participació de la xarxa en les assemblees presencials no està del tot incorporada. Els seguidors dels streamings poden veure què passa, no intervenir. 

Així mateix, la continuïtat del moviment dependrà molt de la seva capacitat d’innovació i creixement a la xarxa. Hi han molts hackers inventat noves eines per assolir aquests objectius. Estem inventant noves formes de fer, nous moviments, i per això en aquest cas, el repte no ens espanta, si no que “m’agrada”.

“RT @nosigaleyendo Madrid y Valencia gritando “Esto es Catalunya”. Ahora sí que lo he visto todo. #bcnsinmiedo”

Copia, pega y modificáme.

@galapita @hibai_ via @merceprekaria

#acampadabcn #thakethesquare #aturemelparlament #worldrevolution #netneutrality

Per qualsevol tecnicisme, SOFG! (search on fucking google) [Nota de les autores]

La punta del iceberg o sobre la crisis del modelo Barcelona

Texto Santiago López Petit Filósofo

La realidad ha efectuado en pocos años una crítica radical. Se ha pasado de creer vivir en la mejor ciudad del mundo a la afirmación de que es imposible vivir en Barcelona. El sueño se ha venido abajo en sus aspectos más diversos.

Todo el mundo está de acuerdo en una cosa: Barcelona está viviendo el final de una época. Es algo que se siente. El entusiasmo con el que sus habitantes se identificaban con la ciudad ha desaparecido. Un viento frío agita el oasis. Un botón de muestra: el último sábado de enero de este año 2007 en la capital catalana tuvieron lugar hasta cinco manifestaciones de protesta distintas dirigidas contra el modelo de ocio del Tibidabo, contra la Ley de extranjería, contra la línea de alta tensión (MAT), contra el trazado del TGV y contra las barreras laterales peligrosas de la red viaria. La lucha por la vivienda, por su parte, ha pasado a un primer plano alterando todas las agendas políticas. "Barcelona batega" (Barcelona late) dice el último eslogan. Efectivamente, el corazón de Barcelona late, pero no por lo que le gustaría al Ayuntamiento, sino porque se abre un nuevo tiempo de conflictividad creciente. O, lo que es lo mismo, el modelo Barcelona se hunde.

Final de una época significa, pues, final del modelo Barcelona. Parece que la combinación turismo y cultura, servicios y negocio inmobiliario, todo ello aderezado mediante eventos espectaculares, ha dejado de funcionar. ¿Qué ha pasado? ¿Por qué se hunde el modelo Barcelona si tenía tanto prestigio en todo el mundo? Ciertamente, cuando se hablaba del modelo Barcelona se hacía siempre para enaltecer su urbanismo, su modo de organizar la participación ciudadana o la función cohesionadora de la cultura. Aunque desde voces tan autorizadas como Oriol Bohigas se haya negado que existiera realmente un modelo Barcelona, es evidente que ha existido. Lo que ocurre es que, mal que les pese a los arquitectos, el modelo era esencialmente político. En otras palabras, el modelo Barcelona ha sido antes que nada un "dispositivo de poder basado en la producción de consenso" y cuyo objetivo, desde el primer momento, no era otro que hacer de Barcelona una "marca", es decir, situar a Barcelona favorablemente en el mercado mundial de las metrópolis. Evidentemente, este dispositivo de poder que debía reconducir los conflictos, gestionar las diferencias y, en definitiva, pacificar lo social, tenía que ser necesariamente complejo. En su constitución intervendrán desde el tratamiento arquitectónico del espacio público hasta un uso espectacular de la cultura, pasando por la represión pura y simple cuando haga falta. Este dispositivo complejo de poder es lo que se vendió mundialmente como el "modelo Barcelona". La paradoja es que cuando la marca "Barcelona" es máximamente conocida, cuando son miles los turistas atraídos por ella, el modelo Barcelona se hunde porque los que diariamente lo sufren ya no creen en él.

Porque ésta es la verdadera cuestión: la realidad ha efectuado en pocos años una crítica más radical que la que hubiese podido llevar a cabo el más radical de los críticos. Efectivamente, se ha pasado de creer vivir en la mejor ciudad del mundo a la afirmación de que es imposible vivir en Barcelona. Y esta imposibilidad no es teórica, sino tan real como que no se puede encontrar una vivienda digna a un precio razonable. Pero es más, el sueño se ha venido abajo en sus aspectos más diversos. De la Rambla, que era "el paseo más bonito del mundo", dice actualmente un portavoz de las floristas: "Esto es Benidorm, un paseo dominado por el turismo de más bajo nivel, con la personalidad por los suelos, una sombra de lo que fue"¹. En la ciudad del Fórum de las Culturas 2004, el incremento de casos de abusos policiales a inmigrantes por parte de los Mossos d'Esquadra pasa de tres en el año 2005 a veinticuatro en 2006 ². Y así podríamos seguir contando cómo la marca "Barcelona" ha acabado triturando los deseos de igualdad, de justicia y de bienestar.

Y, sin embargo, la hora de la verdad tenía que llegar. El modelo fue construido mediante la expropiación y capitalización de la fuerza colectiva de las luchas antifranquistas, mediante la canalización de un derecho a la ciudad reivindicado en la calle. El modelo, en fin, es hijo de la transición política postfranquista, y por eso encierra todas sus contradicciones. La única ambigüedad que no existió nunca fue que la modernización de la ciudad tenía que serlo al servicio de los intereses del capital. Lo que no quiere decir que no tuviese apoyo popular. Los Juegos Olímpicos del 92 constituyen como es bien conocido el momento en el que la separación entre las instituciones y la gente es menor. El momento en el que la ciudad, en tanto que marca, es por fin proyectada al mundo. También es cuando el modelo funciona como un auténtico dispositivo de poder bien engrasado, y produce la figura del "ciudadano". Porque el ciudadano no es en sí mismo una figura crítica, muy al contrario, constituye la pieza esencial del engranaje de poder que es el modelo Barcelona. Por eso la propaganda institucional tendrá siempre la forma de una movilización ciudadana. "Tots som el motor de Catalunya. No paris" (Todos somos el motor de Catalunya. No te pares). El objetivo del modelo Barcelona - y en eso consiste, en última instancia, el modelo - es una movilización de cada uno para (re)producir la marca. En la consigna "Tots movem Barcelona" (Todos movemos Barcelona), que será su forma más acabada, se muestra, por un lado, que el ciudadano es realmente una pieza del mecanismo, y por otro lado, que la socialidad creada es un puro simulacro.

Porque el modelo Barcelona presupone y, a la vez, construye performativamente este "Tots" (Todos). La campaña ya antigua de la Generalitat "Catalunya gent d'equip.No te'n desmarquis" (La gente de Catalunya forma un equipo. No te desmarques) inició el camino. Las instituciones nos empezaron a vender la idea de que todos, absolutamente todos, formábamos parte del mismo equipo. La imagen de origen toyotista empleada era candorosa: mecánicos, carniceras, policías, oficinistas... todos aparecían retratados juntos. Ese sueño de unidad productiva y política se ha venido abajo. Del espíritu olímpico queda sólo un museo recientemente inaugurado, y la operación del Fórum 2004 que perseguía abrir el "equipo" a las diferencias multiculturales no consiguió tampoco refundarlo.

Como decíamos, la realidad ha efectuado la más radical de las críticas. En la medida en que Barcelona era conocida en el mundo como marca, más necesario se hacía adecentar la ciudad, es decir, recuperar los espacios públicos para el consumo, neutralizar los movimientos críticos, expulsar la pobreza... La ordenanza cívica, en el fondo, no será más que una operación de limpieza del "equipo" (expulsión de pobres, prostitutas, disidentes...) para adecuarlo a su función de ciudad-empresa.

Y llegamos al final. La marca ha triunfado, pero para hacerlo ha tenido que expulsar la vida. Del centro a la periferia. Sólo de esta manera ha conseguido su victoria. Ciertamente ha llegado la hora de la verdad. Frente a la marca "Barcelona" están los ancianos con pensiones bajas, los mileurizados, los inmigrantes hacinados en pequeños cubículos... y todos aquellos cuyo "querer vivir" no se satisface con el consumo de una marca. Hemos dicho repetidas veces que el modelo Barcelona es un barco que se hunde. Ahora podemos afirmar que la punta del iceberg con el que ha chocado es el "malestar social". Un malestar difuso pero potente. Un malestar que se expresa en el abstencionismo electoral, en la desocupación de las instituciones, en la invención de formas de vida alternativas. Hay fuerzas políticas reaccionarias que pretenden capitalizarlo. No es fácil si ese malestar se politiza. La contraposición "vivienda digna" frente a "especulación" indica un camino a seguir. El grito del malestar social es "Que se vayan todos".


Notas

¹ "Las floristas de las Ramblas piden a los barceloneses que vuelvan a su paseo dominado por el turismo". La Vanguardia, 24 de marzo de 2006.

² "SOS racismo alerta". ADN, 22 de marzo de 2007.

Perquè amb la pobresa no s’hi juga

Rebutgem les noves mesures per ajustar la Renda Mínima d’Inserció.

LA POBRESA ALÇA LA VEU [Concentració sorollosa]

La Generalitat de Catalunya , a través del departament d’Empresa i Ocupació, ha canviat sense avisar a ningú i sense cap criteri tècnic la manera de pagar les R.M.I. (Rendes Mínimes d’Inserció ). Ho han fet mitjançant xec bancari a “domicili”, i aquests han arribat molt més tard ; conseqüència d’això, molta gent en situació vulnerable que depèn d’aquests ajuts ha perdut el poc que tenia; a vegades, fins i tot han hagut de dormir al carrer.

Presumptament és una política per a evitar fraus…. Però tot apunta a una retallada encoberta, ja que si en 15 dies no es cobra el xec o be els beneficiaris no es presenten a una entrevista al departament d’Empresa i Ocupació, se’ls pot “tallar “aquesta ajuda, sense cap mena de criteri social. Els treballadors de l’àmbit social i gestors d‘RMIs veuen la seva professionalitat greument qüestionada…I la ciutadania, cada vegada, veiem com els drets mes elementals de la persona es veuen retallats.

EXIGIM L’ INGRÉS DE LES RMIs PER TRANSFERÈNCIA BANCÀRIA EL DIA 1 DE CADA MÉS. EXIGIM SER INFORMATS DELS CANVIS A TEMPS. EXIGIM TRANSPARÈNCIA I EXPLICACIONS. AQUESTA CRISI NO LA PAGARAN ELS QUE MENYS TÉNEN.

Expliqueu-li vosaltres mateixos al conseller d’Empresa I Ocupació, l’Honorable F. Xavier Mena gabinetconseller.emo@genca​t.cat

Uns ciutadans afectats Uns professionals indignats

La Subcomissió d’Acció Social avançant ! ! !