dimarts, 30 d’agost del 2011

Constitució, dèficit i drets socials

Davant les manifestacions ciutadanes i les crítiques de diverses organitzacions socials i sindicals contra l'acord aconseguit pel Govern i el Partit Popular per introduir en la constitució espanyola i en una llei orgànica límits al dèficit i a l'endeutament públics, l'Observatori DESC creu convenient fer les següents consideracions:

1. La imposició de límits al dèficit i a l'endeutament públics no són dogmes aplicables en qualsevol circumstància. Són instruments de política econòmica que poden servir a finalitats diverses. Poden contribuir al sanejament econòmic si s'acompanyen, per exemple, de polítiqués fiscals social i ambientalment progressives o d'un combat ferm contra l'endeutament especulatiu del sector privat. Però en un context com l'actual, en el qual cap dels grans partits impulsa aquestes mesures, el més probable és que acabin servint a objectius menys nobles: la privatització de serveis públics, la retallada de drets dels més vulnerables i a reduir dràsticament l'autonomia política i financera de les comunitats autònomes i els municipis.

2. Aquesta última hipòtesi no és una mera especulació. La reforma constitucional i legal acordada pels partits majoritaris no és una proposta nova ni simplement tècnica. És una proposta política que ja ha estat assajada en diferents països durant les últimes dècades, amb constatables conseqüències anti-socials i anti-democràtiques.



3. Consagrant el principi de l'Estat social i democràtic, bona part de les constitucions de postguerra van acceptar que els governs poguessin fer servir diferents instruments per ajustar-s'hi. El recurs a l'endeutament, combinat amb una pressió fiscal progressiva era un d'ells. Aquesta possibilitat no prefiguraba un programa econòmic específic. Simplement establia un marc constitucional ampli que els diferents governs podrien concretar segons l'orientació ideològica.

4. L'obsessió anti-dèficit i anti-deute i el bloqueig de polítiques fiscals mínimament progressives va ser la resposta de les tesis neoliberals a aquest model constitucional. Amb ella, es generava una forta pressió a favor de sortides privatitzadores, i de retallades socials i una major restricció dels marges d'actuació de les assemblees legislatives.

5. A partir dels anys 80 el sostre a la despesa pública es va inscriure en nombroses constitucions locals i estatals del món. En alguns casos, com a Califòrnia, als Estats Units, es van arribar a incloure límits a la potestat d'augmentar impostos. Aquestes mesures van tenir un paper decisiu en la posterior crisi i fallida de llurs economies.

6. A Europa, el Pacte d'Estabilitat i Creixement de 1997 va ser l'expressió per excel·lència d'aquesta tendència. De manera dogmàtica, va convertir l'obcecació anti-dèficit (no podia superar el 3% del PIB) i anti-deute (no podia superar el 60% del PIB) en una rígida cotilla que restringia l'àmbit de decisió dels Estats. La impossibilitat d'ajustar-se a directives tan estrictes sense provocar un caos social va fer que alguns d'ells, inclosos Alemanya i França, les incomplissin de manera selectiva, mentre imposaven privatitzacions i retallades en serveis específics. A la perifèria, els intents d'adequar-se a aquesta tàcita Constitució europea van adquirir rivets més dramàtics.
Grècia va optar per una política fiscal fortament regressiva, però toi i així va haver de falsejar els comptes públics. Espanya, per la seva banda, va encoratjar una irresponsable política de sobre-endeutament privat que els grans partits segueixen fomentant malgrat estar en el nucli dels problemes que pateixen actualment.

7. En absència de voluntat per controlar als mercats i per imposar una fiscalitat social i ambientalment justa, la proposta d'Ángela Merkel i Nicolás Sarkozy de reforçar els dogmes del Pacte, gravar-los en constitucions i lleis de l'eurozona i endurir les sancions per als incomplidors, no és una mesura neutra. Suposarà un recolzament a les sortides privatizadores a la cris i nou cop contra el constitucionalisme social i democràtic amb el qual els poders públics aspiren a dotar-se de legitimitat.

8. Aquestes mesures, en tot cas, no afectaran igual a tots els països on s'hi apliquin. Tindran un especial impacte a la perifèria de l'eurozona, on la vulnerabilitat social i productiva és especialment greu. En el cas espanyol, el govern i el Partit Popular han acordat imposar al conjunt de les administracions un sostre de dèficit del 0,40%. Així mateix, pretenen que el pagament dels crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions gaudeixi de prioritat absoluta. La concreció d'aquests objectius d'aquí al 2020 és, a més de irrealista, suïcida social i econòmicament. 





9. Tot i ser greu pretendre atorgar a aquestes reformes rigidesa constitucional, consagrar-les per llei orgànica no serà menys prejudicial. Si es duu a terme, de fet, els objectius de reduir el dèficit i el deute públic serien incompatibles, en qualsevol cas, amb la consecució de principis i drets bàsics contemplats a la Constitució de 1978, als Estatuts d'Autonomia i a nombroses Declaracions i Tractats internacionals en matèria de drets ratificats per l'Estat espanyol. D'entrada, comportaria, sobretot si es privilegia el pagament als creditors, com pretén la reforma, renunciar a objectius constitucionals com els de l'Estat social (art.1.1), la igualtat real i efectiva (art. 9.2) o l'autonomia política i financera de les Comunitats Autònomes i els municipis (*arts. 2, 140, 142 i 156).

10. La pretensió d'incloure, al costat dels objectius de reducció del dèficit, excepcions en cas de "catàstrofe natural, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària que escapin al control de l'Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l'Estat" resulta un contrasentit. En primer lloc, perquè aquest escenari d'insostenibilitat social ja existeix en àmbits com el de l'habitatge, la salut, l'educació o el laboral, i les reformes no faran sinó agreujar-ho.

11. Les reformes pactades, en realitat, obligaran, en cas que es duguin a terme, a sacrificar no només els drets de la gent gran, dones i treballadors de tot tipus, sinó els d'unes generacions precaritzades que, tot i no haver votat l'actual Constitució, estan sent víctimes privilegiades de llurs límits i incompliments. En aquest context, l'obstinació en durles a terme o la negativa a discutir-les, si més no, en referèndum, només aguditzaran la impugnació que moviments com els del 15-M han llançat a l'actual règim polític i econòmic. I carregaran de raons als qui, com a Islàndia, exigeixen processos constituents capaços, no només de "calmar" els mercats, sinó de sotmetre'ls a lògiques genuïnament democràtiques que prioritzin els drets de totes les persones per sobre dels beneficis d'alguns pocs.




Article tret de la web del Observatori DESC