dijous, 17 de juny de 2010

Per la fi de la impunitat del franquisme


ACTE PÚBLIC

Per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Divendres 18 de juny a les 19.30h al passeig del Born de Barcelona

Intervindran:

* Josep Fontana, historiador i catedràtic emèrit (IUHJVV-UPF)

* Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme i víctima de la tortura

* Diego Paredes Manot, germà de ’Txiki’, un dels últims afusellats del franquisme

* Begoña Casado, de l’Associació Memòria contra la Tortura

* Ermengol Gassiot, arqueòleg que ha participat en l’exhumació de diverses foses d’assassinats pel feixisme

>> Acompanyament musical de La Portàtil FM

>> Més informació i recollida d’adhesions col·lectives i individuals: http://fiimpunitatfranquisme.wordpress.com

MANIFEST

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

  • La dictadura franquista es va fonamentar en l’extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d’esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d’Estat de 1936 i la posterior dictadura s’ha d’entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.
  • Més de 130.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l’Estat per part de l’exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.
  • L’anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d’investigar els crims contra la humanitat del Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l’esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l’Estat franquista.
  • La Transició, i els governs que l’han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d’Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l’any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).
  • Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d’altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.
  • També volem recordar que l’actual Audiència Nacional espanyola és l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l’Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d’excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre les detencions de l’any 1992. En el marc d’aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l’Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l’Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.
  • Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l’Estat espanyol impedir exercir el dret a l’autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

  • Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.
  • Derogar la Llei d’Amnistia del 1977 que manté la impunitat.
  • Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.
  • Suprimir l’Audiència Nacional, hereva dels tribunals d’excepció de la dictadura.
  • Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).
  • Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.
  • La creació d’un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys que s’hauria d’haver obert contra la dictadura.