dissabte, 2 d’octubre de 2010

Nomadisme urbà, una mirada veïnal

Els barris del centre han funcionat històricament com a primer espai d'acollida de la població forastera que arribava a la ciutat, ja fos amb vocació immigrant, viatgera o transeünt. Durant anys, aquesta barreja d'usos ha estat un element generador de riquesa humana i cultural.

Darrerament, emperò, dos factors han fet disparar les alarmes mediàtiques sobre l'ús de l'espai públic a Ciutat Vella: d'una banda, l'especialització turística i els conflictes associats (proliferació d'hotels i habitatges d'ús turístic, desaparició del comerç de proximitat...) i de l'altra, el fenomen estiuenc del nomadisme urbà. Malgrat que la primera sigui més angoixosa per al veïnat que assistim impotent a la parctematització de les nostres places i carrers, és la segona que més sovint capta l'interès dels mitjans de comunicació pel seu caràcter estacional.

Dins el veïnat, existeix una àmplia gamma d'opinions que van des dels qui demanen solucions policials eradicatòries fins als que optem per solucions preventives i pal·liatives no criminalitzadores. Tanmateix, tot i aquesta diversitat de mirades, ben segur concordaríem que com a veïns ens sentim desemparats per uns poders públics que han apostat més per afavorir els interessos del sector privat i la indústria turística, que no per respondre a les necessitats veïnals.

L'anomenada sobreocupació de l'espai públic és, al meu entendre, conseqüència de la seva progressiva descomunitarització, afavorida per una restrictiva normativa municipal. Quan aquest espai esdevé únicament un lloc de circulació entre botiga i botiga, i no un espai de trobada on realitzar tertúlies, sopars, festes majors, mercats i calçotades, és més fàcil que un únic col·lectiu se l'apropiï, ja sigui el dels turistes ansiosos de sangria i paella o els grups de nòmades urbans. En canvi, l'experiència ens demostra que un espai públic viu té molta més capacitat d'integració de la diferència i redueix el conflicte social.

Tanmateix, considero reduccionista enfocar el nomadisme com un problema només de sobreocupació, ja que no es pot oblidar que al darrere hi ha molts casos de trajectòries vitals fallides, agreujades sovint per situacions de trastorn mental, alcoholisme crònic i toxicodependències.

No és fàcil pensar solucions per a un problema complex que no admet respostes simples. Com que es tracta d'un fenomen estacional -la població sense llar del barri no acostuma a generar situacions de conflicte-, caldria en primer lloc augmentar durant la temporada d'estiu els recursos socials destinats a la població transeünt (educadors, serveis sanitaris...). A més, es podrien condicionar espais d'acollida que disposessin de serveis adaptats a la població transeünt a fi que pugui instal·lar-se lliurement, tal com es realitza en altres països europeus. En tot cas, el nomadisme suposa un repte per al veïnat i els poders públics del qual no podem desentendre'ns ni com a veïns ni com a persones.

Article publicat en el Periódico