La ciutat corrompuda

Al darrer número de la revista Carrer, de la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, Marc Andreu publica el següent article, La ciutat corrompuda, on assenyala el maridatge entre la corrupció i les polítiques urbanístiques basades en l'especulació, exemplificades en el comentari que va fer Jordi Hereu sobre l'hotel del Palau de la Música: “Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”.

Els casos Pretòria i Palau proven que l’urbanisme especulatiu s’ha estès per tota l’àrea metropolitana

Marc Andreu.

Tom Sawyer i Huckleberry Finn són, sens dubte, els personatges més famosos de Mark Twain. Però ho haguessin pogut ser Fèlix Millet i Luís García, Luigi, si l’escriptor nordamericà hagués reescrit a la Catalunya del segle XXI el seu clàssic conte moralista del 1900 L’home que va corrompre una ciutat.

Contràriament al que suggereix el títol, el protagonista de la faula no és l’home que aconsegueix corrompre, “la ciutat més honesta i austera de tota la regió”, sinó la llarga llista de notables burgesos i polítics dirigents del municipi que són fàcilment corromputs.

Més o menys com a la Gran Barcelona d’avui, on el prohom de la burgesia nacionalista Millet i l’exdiputat socialista Luigi posen cara als casos Palau i Pretòria. Quan, en canvi, els qui en surten més retratats són empresaris, mitjans de comunicació, funcionaris i polítics de gairebé tots els colors.

“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. La cita no és una ficció de l’alcalde de Hadleyburg, sinó una realitat que Jordi Hereu va declarar a Catalunya Ràdio sobre l’hotel del Palau. És una afirmació que podrien haver dit l’exalcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, i tots els regidors que apareixen esquitxats en els sumaris de Pretòria i Palau a Badalona, Mataró, Sant Adrià de Besòs, Llavaneres, l’Hospitalet, Cerdanyola, El Prat, Sant Cugat, l’Ametlla del Vallès... I Barcelona?

“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El primer que xoca de l’afirmació és que Hereu la va fer el 6 de juliol, quan la jutgessa Míriam de Rosa ja havia imputat el tinent d’alcalde Ramon García Bragado i el gerent d’Urbanisme Ramon Massaguer -acusats de prevaricació i falsedat en document amb el director jurídic d’Urbanisme, Enric Lambies, i l’arquitecte Carles Díaz- per haver participat en “una operació especulativa”. La del projecte d’hotel del Palau, planificada discretament (es va iniciar abans del 2005 i no es va fer pública fins el 2008) per Millet en connivència amb els departaments de Presidencia i Economia de la Generalitat, de l’Ajuntament en ple -govern i oposició, excepte ERC per activa i ICV-EUiA per passiva- i dels grans mitjans de comunicació. Els que, fins que la justícia no ha actuat a instàncies del moviment veïnal, van silenciar una operació especulativa reiteradament denunciada per les associacions de veïns i Carrer (vegeu els números 111, 113 i 116).

L’origen, a Barcelona

“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El més revelador de l’afirmació d’Hereu és el moltes i el constantment. Retrata un model d’urbanisme concertat -al servei de l’especulació i no de l’interès públic que el cas Pretòria prova que s’ha escampat per l’àrea metropolitana. El seu origen, però, està a Barcelona i té arrels en la praxis d’especuladors encara darrerament notícia com José Antonio Samaranch (pel seu insultant funeral d’Estat), José Luis Núñez (per La Rotonda, les seqüeles del Barça 2000 i el frau a Hisenda) i la família Sanahuja (per l’aniversari de l’aluminosi i la fallida de Sacresa).

“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El que no concreta aquesta cita d’Hereu -i no aclariran les investigacions sobre el cas Palau obertes al Parlament i a l’Ajuntament i la comissió sobre Pretòria que el PSC s’ha negat a obrir a Santa Coloma- és quines operacions especulatives podrien estar sota sospita a Barcelona. El sumari de Pretòria se centra en Santa Coloma, Llavaneres i Badalona, però apunta també que la trama que ja ha dut a la presó Luigi, Muñoz i els ex-alts càrrecs de CiU Macià Alavedra i Lluís Prenafeta intentava fer negocis arreu. Com a Horta-Guinardó, on Luigi va voler pescar entre els 8 milions d’euros del projecte d’un poliesportiu.

“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. L’alcalde potser no hi pensava, però els punts on més urbanisme s’ha fet en els darrers anys a la ciutat apareixen també al sumari de Pretòria: la frontera amb L’Hospitalet que és la plaça d’Europa i Gran Via 2 (on apareix implicat l’ex-regidor del PP i president del Meeting Point, Enrique Lacalle) i la frontera amb Sant Adrià que és Diagonal Mar. Curiosament, les dues àrees on la constructora Espais, de Lluís Casamitjana (imputat a Pretòria per Marina Badalona), focalitza la seva activitat a Barcelona. Així queda gràficament palès en un mapa del web d’Espais pel qual cap mitjà de comunicació ha sentit curiositat fins ara. Del que sí s’ha fet ressò la premsa és de l’intent de tràfic d’influències d’Alavedra i Prenafeta amb els consellers Antoni Castells, Joaquim Nadal i Carme Capdevila per vendre a la Generalitat l’edifici Illa Fòrum, que Espais té a Diagonal Mar. Una operació especulativa de les moltes que es fan constantment. Però en aquest cas, frustrada per la “desobediència” de la secretària d’Habitatge, Carme Trilla.

Canvi de cicle polític i social

Tot plegat estén la sensació que no és tan sols la ciutat el que s’ha corromput, sinó el país sencer. El presumpte finançament irregular de CiU a través del Palau de la Música i de comissions del 3% (o més) que ja va denunciar Pasqual Maragall -i que constructores com Ferrovial haurien pagat a la dreta nacionalista per l’adjudicació d’obres públiques- contribueix a la desafecció política en moments clau des del punt de vista nacional (retallada de l’Estatut) i socioeconòmic (crisi).

Paradoxalment, tot sembla indicar que bona part dels actors deixats en evidència pels qui van corrompre la Hadleyburg de l’oasi català seran els qui protagonitzaran l’històric canvi de cicle polític i social que s’aproxima a Catalunya i Barcelona. Està per veure si el canvi ho serà també de model econòmic, de país i de ciutat. Però del que no hi ha dubte, excepte sorpreses, és que aquest canvi històric no el capitalitzarà l’ideal i l’ètica socialista en la que Mark Twain va creure al final de la seva vida.

Davant del gran poder econòmic i especulatiu, del nacionalisme neoliberal en ascens i de la socialdemocràcia en retirada; davant dels Millet i els Luigi que Twain hagués pogut situar d’inspiradors actuals de L’home que va corrompre una ciutat, només hi ha una oposició: la rebel·lia de personatges com Tom Sawyer i Huckleberry Finn. Ells serien avui veïns dels barris metropoli tans. I probablement s’haguessin manifestat el 10 de juliol a Barcelona pel dret democràtic a decidir. O se sumarien, el 29 de setembre, a la vaga general. Ni que fos per protestar contra qui va corrompre una ciutat, una societat. La nostra.