Una nit qualsevol

Em dic Maria Assumpta, sóc veïna del barri de la Barceloneta, concretament del carrer Sant Elm, cantonada amb Sant Carles, i m'agradaria explicar com és una nit qualsevol a casa meva:

23:30.- Un nen d'uns vuit o nou anys crida des del carrer "mama, échame las llaves que el papa no sube". Què fa una criatura d'aquesta edat al carrer a aquesta hora escapa la meva comprensió, però vés què hi farem.

00:30.- Un grup de tres o quatre nois caminen i criden en àrab. Les seves veus es van perdent a mesura que s'allunyen del meu carrer, i quan gairebé ja no se senten, dues parelles de parla anglesa s'acosten, discutint a crits, si la platja és cap a la dreta o cap a l'esquerra; quan finalment decideixen cap a on tirar, un grupet d'italians arriba, cridant i cantant. Entre mig, algunes veus han cridat "déjame en paz, joder", "pues no quiero y ya está" i "pues si no te gusta, ya lo sabes".

01:30.- Els okupes del costat s'acomiaden els uns dels altres, amb uns quants "ya, vámonos ", "see you, guys" i "nos vemos".

02:00.- L'okupa que s'ha quedat cuidant la casa decideix que és una bona hora per aporrejar els bongos i tocar la guitarra, amb el balcó obert, perquè fa calor.

03:45.- El camió de la neteja de contenidors s'atura a la cruïlla; entre arrossegada i arrossegada de contenidors, se sent algú que diu en veu alta "si es que yo creo que sólo me utiliza para la cama"; una altra veu li contesta "pues qué mal rollito, ¿no?".

05:00.- Les discoteques han tancat i els seus clients, que en duen molt més al cap que als peus, caminen fins a les parades d'autobús, riuen, criden i canten.

06:00.- Alguns okupes s'ho han repensat, tornen a casa i criden des del carrer perquè el dels bongos, que s'ha adormit, els hi tiri la clau.

06:45.- El meu despertador deixa anar un "biiiip – biiiip" tímid, com si li fés vergonya ser el so amb menys decibelis de tota la nit.

Sr. Hereu, sra. Mayol, senyors i senyores vocals, secretaris i el que vulguin ser de l'Ajuntament de Barcelona: aquesta ciutat no va, no va ni amb rodes. I no va per als ciutadans que hi vivim dia rere dia, que paguem IBI i escombraries, i què sé jo què més, per tenir una ciutat on no s'hi pot viure.

Escrit publicat en la Vanguardía