Durant la primera setmana de març la Comissió d’Urbanisme de Catalunya donarà l’aprovació definitiva de les Àrees Residencials Estratègiques (AREs), conseqüència del Pacte Nacional de l’Habitatge que es va signar el 2007, i que significarà per al territori català la construcció de 90.000 habitatges més en els pròxims anys. Aquests habitatges, meitat de lliure mercat, meitat de protecció, es construiran en 86 municipis, i afectaran 1.500 hectàrees de sòl.
Malgrat que la justificació oficial d’aquesta nova figura urbanística sigui “fer efectiu el dret de la ciutadania a un habitatge digne”, tots sabem perfectament que es tracta del darrer intent de perpetuar el sistema de sempre. Si abans calia seguir construint perquè tot no s’esfondrés, ara que la bombolla immobiliària per fi ha punxat, cal seguir construint per a sortir de la crisi. Ningú es pregunta que anem a fer amb més de 4 milions i mig d’habitatges que actualment es troben buits per tot l’Estat Espanyol, ni amb els 450.000 que hi ha a Catalunya.
Els darrers deu anys, ho volem recordar, han significat per a Catalunya, igual que la resta de l’Estat espanyol, la urbanització massiva del seu territori i de les seves ciutats, el sobreendeutament de la seva població, la pujada vertiginosa i artificial dels preus dels seus habitatges.
El Pacte Nacional de l’Habitatge està trencat
Després de dos anys de la signatura del pacte la situació no ha fet més que empitjorar: la burxada de la bombolla, la caiguda en picat de la construcció d’habitatges, el problema de l’atur, sobretot en el sector de la construcció, el perill que moltes famílies perdin la seva casa a causa del sobreendeutament, entre d’altres.
Els pocs habitatges protegits que es posen en venda tenen preus comparables a habitatges de lliure mercat de països com Bèlgica i igualment, quan es troba algun comprador, aquest en la majoria dels casos no té cap possibilitat de finançar la compra. Tot això sense considerar l’absurd que es va revelar el “preu concertat català” que amb els seus 4000 euros/m2 ha superat el preu de venda lliure d’algunes zones i que ha posat en venda pisos amb preus de fins a 300.000 euros en la zona A1.
En una cosa estem d’acord amb el senyor Reyna: el Pacte Nacional de l’Habitatge està trencat. Fa falta una nova política.
En “contra de l’urbanisme d’emergència”
Les Àrees estratègiques residencials neixen com mesures d’emergència per a intentar reanimar un agonitzant sector de la construcció. I tractant-se d’una emergència han requerit temps molt ràpids de formulació. L’urbanisme, per la importància dels interessos en joc i per les conseqüències que té sobre el territori i la població, és una de les activitats humanes més delicades. L’urbanisme no hauria de ser una activitat d’emergència, més aviat hauria de regir-se sobre criteris de sostenibilitat i participació. Les AREs ens fan dubtar en ambdós casos:
No són sostenibles. Es construeix encara més malgrat els 450.000 habitatges inutilitzats o en venda actualment en el territori català. S’utilitzarà un sòl que s’hauria pogut destinar a altres activitats, com construir equipaments. A més els projectes, segons algunes fonts, s’han realitzat sense tenir accés a documents importants com els informes de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
No són participatives. A causa dels temps ràpids d’aprovació, no s’hauran pogut presentar al·legacions, ni produir-se el control ciutadà a través de mecanismes participatius. Sense contar que molts ajuntaments no desitgen de cap manera créixer en població i densitat i que s’han negat a signar el conveni amb la Generalitat per tirar endavant una ARE al seu municipi… però tampoc això té molta importància, ja que segons el Decret de Mesures Urgents en Matèria d’Urbanisme, la Generalitat tindria el poder d’imposar-les.
Des de Vdevivienda veiem que encara que tot hagi canviat, per a vosaltres tot sembla seguir igual.
Emplacem al govern de la Generalitat a deixar la fugida endavant que signifiquen tant la construcció de les AREs com les línies mestres del pacte nacional per l’habitatge. La solució de la crisi habitacional que patim no passa per continuar amb el model que l’ha provocada. El que cal és un nou model sostenible que aprofiti el parc d’habitatges existent promovent la funció social de la propietat, el lloguer social accessible i estable, i prohibeixi els desnonaments per motius econòmics.
Per aquesta raó donem suport a la manifestació que nombroses plataformes catalanes han organitzat per al dia 22 de març en contra de les polítiques mediambientals del Govern.
.jpg)
1 comentari:
Estos hechos se han producido gracias a la gente de la calle por fomentarlos, si nadie hubiese pensado nunca que al comprarse un piso o casa se hacia rico , si no que es una necesidad no se hubiese producido esta corrupción. Esto ya paso en España en el siglo XIX con las acciones del ferrocarril . Es una pena que con el sudor de casi todo el mundo , que tardaran 30 años en pagar, han hecho multimillonarios a un grupo de sinverguenzas. ¿Y los políticos que van a hacer ? NADA , todos están financiados por los bancos ¿ cuanto dinero ha ganado y ganarán? .
Lo mejor de esta situación es que el ciudadano de a pie da igual que tenga 25, 35 o 45 años TRAGARA CON LO QUE SEA EN EL TRABAJO , sin ningún tipo de subida, firmando contratos con categorías inferior a sus estudios, regalando horas extras a la empresa, etc... , ya que le quedan 15 , 20 o 30 años . Todo está planificado y bien planificado
Y me parece del todo superfluo hacer un recuento, a ver que partido "gana". Primero, creo que son todos los que están, pero no están todos los que son, y las personas son personas, sean del partido político que sean, con sus mezquindades, sus ambiciones, su falta de escrúpulos, su desvergüenza, su descaro...en fin, buscad vosotros más apelativos calificativos que mejor les defina.
Yo solo digo que en los últimos diez o quince años el boom inmobiliario en nuestro pais se ha desbordado, los precios están totalmente desorbitados, el españolito de a pie no puede permitirse una vivienda digna, y en cambio, los grandes constructores y las empresas inmobiliarias, los bancos, en resumen, los grandes empresarios, cada vez son más ricos.
¿Quién puede parar esto, quién le pone el cascabel al gato?
Publica un comentari a l'entrada