Miquel Pedrola. (URGENT)

Fa temps em van arribar veus de l’existència d’una pintada a un carrer de la Barceloneta semblant a la de la Plaça del Milicià Desconegut que estava dedicada a algú que va morir al front. Indagant i buscant finalment la vaig trobar un dia passejant pel Carrer Sant Miquel.

La meva sorpresa fou molt gran, ja que era de dimensions considerables i estava força ben conservada. “Carrer de Miquel Pedrola” –deia-

Actualment aquesta pintada és l’únic vestigi que es conserva de l’antic nomenclàtor dels carrers de Barcelona durant la Guerra Civil juntament amb la ja consolidada pintada de la Plaça Sant Josep Oriol (Plaça del Milicià Desconegut), restaurada per l’Ajuntament i amb una placa commemorativa

En un principi no tenia ni idea de qui era aquest home i vaig preguntar a la llista de correu de la Fundació Andreu Nin si algú en sabia alguna cosa. La meva sorpresa fou que Miquel Pedrola donava la casualitat que era un militant molt important del POUM.

En Wilebaldo Solano, successor d’Andreu Nin al POUM, em va escriure un correu molt emocionat dient-me que fou un gran amic seu i explicant-me a grans trets la seva vida.

Els historiadors Pelai Pagès i Andy Durgan em van facilitar algunes dades sobre Pedrola i des d’aquell dia en que vaig enviar el correu indagatori he anat reunint moltíssima informació sobre ell.

Miquel Pedrola fou un notable dirigent de la Joventut Comunista Ibèrica, destacà sempre per la seva ira davant les injustícies fins el punt d’arribar a ser detingut el 30 de gener de l’any 1936 per protestar contra la repressió posterior als fets revolucionaris d’octubre de 1934. Esclatada la Guerra Civil marxà com a comandant de milícies al front d’Osca amb les dues primeres columnes que varen sortir de Barcelona i morí en l’atac al Molino Palacín, de Casetas de Quicena (Tierz-Osca). La seva mort causà un gran impacte a causa de la seva popularitat i el seu fou un funeral multitudinari on s’ofrenaren més de 140 corones de flors.

L’octubre de 1936 Pedrola va ser homentajat amb una obra de teatre i un concert al barri de la Barceloneta -on residia i era popularment conegut- en un acte multitudinari organitzat per la Joventut de la Unió de Cooperadors.

El matí del 21 de febrer de 1937 s’organitzà una gran cerimònia a l’actual Plaça de Sant Miquel en motiu del canvi de nom realitzat per l’Ajuntament de Barcelona al Carrer de Sant Miquel que passà a anomenar-se Carrer de Miquel Pedrola. A l’acte va intervenir–hi, entre d’altres, Wilebaldo Solano, successor d’Andreu Nin a la seva mort i amic i camarada de Pedrola.

El que havia començat com una simple indagació per fer un post per altresbarcelones.com se m’escapava de les mans: Comptava amb una pintada de l’any 37 dedicada a un milicià i veí del barri, en aquest cas no desconegut, amb gent que l’havia conegut en persona i amb fotos d’ell, informació sobre la seva vida i fins i tot fotografies de l’homenatge que se li va fer el dia que van rebatejar el carrer i del lloc exacte on morí.

La història d’un jove ja oblidat el nom del qual havia estat tapat pel franquisme en una paret que amb el pas del temps va veure com queien les capes més recents de pintura i tornava a reeixir ara en un racó desconegut que passava desapercebut fins i tot pels propis veïns... el tema coincidia totalment amb la meva filosofia de veure la història...

Immediatament vaig pensar: “Dani, aquí hi ha molt de tema”, i em vaig proposar recopilar informació per llençar la notícia bomba anunciant-la sorollosament i organitzar un homenatge amb els de la Fundació.

Per pura casualitat, passejant un dia, em va venir la necessitat d’acostar-me a visitar de nou el lloc tot i que no em venia de pas. I el que em vaig trobar fou el següent:

Espantadíssim, vaig parlar amb en Willy, l’encarregat de l’obra, que em va dir que no li sonava haver vist cap pintada i que tenien ordres de conservar els esgrafiats però netejar tota la façana. Aquell mateix dia vaig remoure cel i terra enviant correus a tort i a dret per intentar salvar la pintada.

L’endemà em trucà el responsable del Patrimoni de Ciutat Vella, dient-me que donat que aquella finca s’estava restaurant amb l’objectiu de treure’n més diners i que la pintada no estava catalogada ho tenia bastant cru.

Em va informar que precisament l’endemà tenia la reunió amb l’Arquitecte per donar via lliure a la obra, convidant-me a assistir per dir la meva.

Minuts més tard em trucà l’arquitecte, dient-me que ni per part seva ni per la propietat tenien cap tipus d’oposició a conservar aquell vestigi, fet que em va tranquilitzar bastant.

L’endemà doncs, m’hi vaig presentar amb documents d’hemeroteca, llibres i fotografies i em vaig pujar a la bastida amb el responsable de Patrimoni. La pintada marxava amb els dits si la tocaves, es mantenia allà per pur miracle, però la nostra sorpresa vingué quan aixecant una capa de pintura feta expressament del mateix color exacte que el fons per part dels franquistes, apareixien ben perfilades les lletres originals.

Davant això, es va dir a l’arquitecte i els obrers que aquella zona quedava de moment protegida a vistes de veure què es faria amb ella.

La meva proposta era protegir-la amb una placa de metacrilat transparent i posar-hi una làpida explicativa.

El responsable de Patrimoni em va demanar que li escrivís una carta expressant el per què creiem important la conservació d’aquell vestigi i li adjuntés mostres documentals per presentar-les als seus superiors.

El Districte de Ciutat Vella és Finalment qui tindrà la última paraula a l’hora de decidir el futur d’aquestes lletres negres. Sería gravíssim que aquest vestigi històric que ni tant sols el franquisme va poder esborrar, fos eliminat en plena democràcia per motius estètics.

D’entrada em sembla molt estrany haver de justificar quins motius hi ha per no destruïr una peça tant important del passat de la Barceloneta. Sempre em pregunto què passaria si l’arquitecte i el propietari es posicionessin en contra de la conservació.... tinc la sensació que en aquesta ciutat es valora més la imatge que donem de cara a la galeria turística que als propis ciutadans i la seva història.

Veient com està el pati he pensat que necessitava recolzament d’altres entitats i en un cap de setmana, en gran part gràcies a Mª del Pino Suárez, membre de la Plataforma per la Defensa de la Barceloneta, hem aconseguit aplegar totes les associacions de veins de la Barceloneta (Plataforma en defensa de la Barceloneta, AAVV de la Barceloneta, AAVV de l’Òstia) a més de la Associació Cultural la Fraternitat (Creada expressament per conservar la memòria històrica de la guerra civil i els bombardejos al barri) al voltant de la proposta de conservació de la Fundació Andreu Nin.

Aquestes entitats no només s’hi ha adherit si no que s’han entusiasmat amb la troballa. A més de l’homenatge que ja es proposava i el documental, estan apareixent fins i tot veus que proposen tornar a batejar el Carrer Sant Miquel amb el nom de Carrer Miquel Pedrola! Estic molt satisfet pel fet que allò que havia començat com una curiositat personal d’un historiador de carrer hagi estat adoptada com un anhel col•lectiu de tot un barri al voltant del seu passat i el seu patrimoni històric.

La pilota és ara a la teulada del Districte. Tinc l’esperança de que per sentit comú o com a mínim per decència acceptaran la proposta, però tinc un nus a l’estómac. Potser en gran part és perquè a base de trobar-me’l a la documentació estic agafant-li amistat a aquell jove Pedrola i em sorprèn que sigui tan fina la barrera entre ser recordat en un gran homenatge o passar a formar part de la història oblidada, i que, com en aquest cas, depengui d’un cúmul de casualitats.

En moments com aquests és quan realment em convenço de que la història no només s’aprèn a les facultats i les biblioteques i que tenim l’honor de viure en una ciutat plena de sorpreses. Me n’adono de que realment calen més historiadors “de trinxera”, que parlin amb la gent, que s’embrutin i que no només els historiadors si no tots i cadascun de nosaltres ens hem d’implicar en la defensa d’allò que és nostre, que és la nostra història. Queda molta feina per fer...

Agraïra doncs que tots aquells que hagueu llegit aquest post i estigueu interessats en la preservació de la marca de l'antic Carrer Miquel Pedrola, us féssiu ressò del tema als vostres blogs i difonguéssiu al màxim la notícia. Que corri la veu!

Per qualsevol cosa podeu contactar amb mi per via correu electrònic a danicortijo@altresbarcelones.com

Moltes gràcies a tots per avançat.

Extret del bloc Altres Barcelones