La Marta va venir a viure fa deu anys a la rambla del Raval amb la il·lusió de fer-te d'aquest barri, “de fer arrels aquí”. “La rambla és un carrer preciós, semblava que el barri havia de quedar molt bé, que seria un barri normalitzat”. Deu anys després, té el pis a la venda i es deleix per poder marxar com més aviat millor. Aquest és el camí que està fent molta gent que, com ella, van arribar fa una dècada, a punt per estrenar la gran actuació urbanística que havia de canviar i catapultar el Raval.
Alguns d'aquests veïns es van agrupar en la plataforma Rambla del Raval, creada cap al 2002, per fer sentir les seves queixes sobre la degradació que havien de suportar diàriament. I alguns dels que estaven actius en aquesta plataforma, l'han abandonat perquè ja han deixat el Raval. És el cas de la Mercè, que n'ha marxat per anar a viure al Born. Com la Marta, totes dues apareixen amb un nom fictici perquè han demanat mantenir l'anonimat. “Hem hagut de marxar perquè només ens hem trobat amb dificultats”, assegura la Mercè.
Una immobiliària que treballa al barri del Raval radiografia la situació d'una manera claríssima i inequívoca: “Els que van venir fa cinc i deu anys ja estan marxant, en cansar-se de problemes que no poden canviar, la inseguretat, la falta de civisme...”, explica un portaveu de la immobiliària. El pitjor, segons diu, és que el veí que va arribar al Raval fa cosa de dos o tres anys, s'ha cansat del barri molt abans i ara també mira de marxar-ne. “Van venir amb l'esperança que evolucionaria, que això seria com el Born o millor perquè urbanísticament estava més esponjat”. Cap a on van? Al Gòtic, al Born, també a Sant Antoni i al Poble Sec, “fugen del Raval pur i dur”, expliquen des de la immobiliària.
Quins són els motius d'aquesta fugida en massa dels barcelonins que s'hi havien instal·lat? Les enormes expectatives –reals o irreals, amb l'aura d'una suposada ultramodernitat multicultural– que es van posar en la rambla no s'han complert, i han quedat entelades pels problemes d'inseguretat, l'incivisme i la degradació del carrer. “Cada nit davant de casa, botellón; cada matí, pudor de pipí i brutícia, l'Ajuntament ho ha promogut com una zona d'oci”, denuncia la Mercè.
Si aquest veí català arribat de fa pocs anys en marxa, qui va al Raval? El sector immobiliari ha detectat un nou fenomen: vénen estrangers europeus (francesos, alemanys, anglesos, suïssos i holandesos, entre d'altres) que l'utilitzen com a segona residència. El perfil seria de persones d'entre 30 i 40 anys, usuaris dels vols de baix cost, que volen tenir un pis assequible al centre de Barcelona per poder bellugar-se amb comoditat i rapidesa cada cop que vénen a la ciutat.
LA VANGUARDIA, 26/03/2010
(POR QUIM MONZÓ)
Marie Ndiaye es la autora de libro ganador del último Goncourt, que acaba de aparecer en castellano (Tres mujeres fuertes, en Acantilado) y en catalán (Tres dones fortes, en Quaderns Crema). Anteayer, Rafael Poch publicó una entrevista con ella, en un café de Berlín, donde vive. En un momento de la conversación Ndiaye recordó la época en que, en 1987, residió en Barcelona, y comparó aquella ciudad con la actual: “Volví hace poco y ha cambiado mucho, a peor; está llena de turistas”.
Las autoridades y los que dicen que ya basta de quejarse, que no hay para tanto, que el turismo es una bendición y que los que critican su desmesura son unos cantamañanas, ¿dirán también que Ndiaye es otra quejica ramplona? Porque, a los que nacimos y vivimos en esta ciudad y llevamos décadas denunciando su degradación, es lo que nos dicen, con una sonrisita de desdén. Pero Ndiaye ni nació en Barcelona ni vive aquí, ni su dictamen está impregnado de añoranzas de infancia. Ndiaye vivió en Barcelona en 1987, volvió “hace poco” y –como muchos barceloneses- constata que la ciudad ha cambiado a peor.
Andan todos muy revueltos con la historia que Barack Obama explica en Sueños de mi padre: que estuvo en Barcelona en su juventud mochilera, y que se alojó en una pensión cerca de la Rambla. Fue en 1988, poco después de la estancia de Ndiaye. Cada vez que él recuerda aquel paso por Barcelona, en la plaza Sant Jaime orgasman ante la posibilidad de que un día vuelva. La imagen de Obama paseando por la Rambla de nuevo (ya sin mochila ni melena afro) supondría tropecientos millones más de visitantes. Ya oigo el teclear de las calculadoras en las oficinas de Turisme de Barcelona, con ojos en los que centellean símbolos de dólar (o de euro, tanto da).
Pero, por mucho que cuando regrese lo paseen rodeado siempre de un muro de seguratas y de autoridades locales y aduladoras, es probable que alcance a ver más allá de los hombros de todos ellos, compare, perciba la evidencia de que lo que fue ya no es, y llegue a una conclusión que no diste mucho de la de Ndiaye. Eso sí, los gerifaltes que intentan hacernos creer que lo que sucede no es grave tienen una ventaja: por el cargo que ocupa, Obama no podrá dar su opinión con la sinceridad con la que la da la francesa. Es inevitable que, tras su visita, el americano se deshaga en cumplidos hacia esta ciudad en la que aprendió que fork se llama tenedor en español y forquilla en catalán. Dirá que es preciosa y que le complace muchísimo haber vuelto a visitarla. Habrá que esperar cincuenta años a que publique sus memorias y entonces, libre ya de obligaciones diplomáticas, diga lo que de verdad le parezca. Por fortuna, Ndiaye no es política, ni está obligada a fingir en aras de la diplomacia, sino escritora, y por eso ya ahora dice exactamente lo que piensa.
Article aportat per VEI
L'organització ecologista Greenpeace ha fet públic el seu informe sobre l'estat de les costes de l'estat espanyol. La visió que es presenta de la gestió de les costes dels Països Catalans en els darrers deu anys és demolidora. La voracitat especuladora ha suposat una urbanització accelerada del nostre territori que no ha distingit regions ni colors polítics. El resultat de la política en aquesta matèria d'un govern suposadament d'esquerres al Principat ha tingut efectes semblants als d'un govern de dreta dura com el del País Valencià. I el segon “govern de progrés” balear ha enterrat les vel·leïtats ecologistes que van servir al PP per guanyar electoralment al primer “govern de progrés”. La situació del nostre litoral és producte de la terciarització de la nostra economia i d'unes pràctiques d'especulació beneïdes per l'administració per tal d'esdevenir la flamant platja d'Europa. Amb la crisi econòmica i l'esgotament d'aquest model de creixement, el nostre litoral corre el risc d'acabar com Coney Island.
>>L'ACCENT hem preparat aquest resum amb les principals dades de l'informe.
Turisme
És sota aquest concepte, i els seus suposats efectes beneficiosos per l'economia que es justifiquen la immensa majoria de les operacions urbanístiques a les nostres costes. La realitat és, però, que hi ha una sobreoferta turística que està minant la qualitat del propi sector de forma ràpida. El descens de turistes al País Valencià degut a la degradació mediambiental és un fet quantificat, de la mateixa forma que al Principat el 2004 el pressupost de manteniment d'infraestructures vinculades al turisme superava en un 25% els ingressos a les arques públiques produïts pel propi sector turístic. A les Illes Balears l'impacte del turisme significa també més d'un 90% de precarietat laboral i uns sous per sota de la mitjana estatal.
Construcció d'habitatges
La construcció d'habitatges al litoral ha estat un dels puntals de la bombolla immobiliària que ha acabat esclatant. Les xifres són d'escàndol: al litoral valencià s'urbanitzà entre 2001 i 2005 el mateix nombre d'hectàrees que en tota la seva història. Al litoral del Principat entre 2006 i 2010 es projectaren 100.000 nous habitatges. I les Illes Balears són el territori que més ha urbanitzat el seu litoral en la darrera dècada.
Camps de golf
La creació de camps de golf ha estat un dels models d'urbanitzar zones considerades turístiques. A redòs dels camps de golf s'han creat urbanitzacions que, juntament amb el terreny de joc, ha provocat una brutal alteració del paisatge previ. Malgrat la manca de recursos hídrics, i l'abolició del PHN, tots els territoris dels Països Catalans han continuat projectant desenes d'aquestes instal·lacions.
Ports
Els Països Catalans són, segurament, la primera “potència” en ports esportius de la Mediterrània. Només les Illes Balears concentren el 12% d'amarradors de tota la Mediterrània. Al Principat, hi ha un port esportiu cada deu quilòmetres de litoral, i al País Valencià un cada onze. En total, se supera de llarg la xifra de 50.000 amarradors esportius. L'impacte d'aquestes instal·lacions sobre el medi ambient és molt elevat, afectant principalment la regeneració natural de les platges i els prats de posidònies.
Contaminació de les aigües
La sobreocupació del litoral provoca també un greu problema de gestió de les aigües residuals que no és atès correctament pels diversos planejaments urbanístics i que ha costat ja múltiples sancions i advertències de la Comissió Europea. A més, els abocaments industrials -sobretot de la indústria química- continuen essent un problema de primera magnitud.
Corrupció
Tot aquest creixement desmesurat s'ha fet forçant la legalitat i també institucionalitzant la corrupció. En els darrers dos anys han esclatat els casos de corrupció gestats durant aquesta dècada, i els diferents nivells de l'administració als Països Catalans han acabat enfangats fins a les celles. Dos presidents autonòmics, consellers, directors generals, alcaldes, gerents municipals d'urbanisme de les grans capitals, etc., tot ells imputats en processos judicials i símbol d'una època de diner fàcil a les esquenes de la ciutadania i del territori (sobre la corrupció urbanística vegeu també L'ACCENT 166).
Resum d'agressions al litoral dels Països Catalans:
El 2004 el pressupost de manteniment d'infraestructures vinculades al turisme al Principat superava en un 25% els ingressos a les arques públiques produïts pel propi sector turístic.
El 2006 s'aixecava la moratòria a la construcció de nous amarradors als ports. El 2008 s'anunciava el Pla de Ports, que pretenia la construcció de 6.000 amarradors nous que es sumarien als 30.000 ja existents. Al Principat hi ha de mitjana un port esportiu cada 10 quilòmetres de costa.
La immensa majoria dels ajuntaments del litoral han aprovat en els darrers anys plans urbanístics que augmenten la quantitat de terreny edificable.
Entre 2006 i 2010 s'ha aprovat la construcció de 100.000 nous habitatges al litoral del Principat.
L'ajuntament de Castelló d'Empúries vol requalificar el 23% del seu sòl com a urbanitzable.
El riu Besòs és el riu de tot el Mediterrani amb un nivell més elevat de fòsfor i nitrogen.
El Fòrum de les Cultures -un terreny artificial guanyat al mar a base de formigó- ha suposat una agressió mediambiental que ha perjudicat greument les platges del litoral barceloní. Alhora, l'aprovació per a construir-hi un zoo obre una bretxa a la Llei de Costes per a situar equipaments de suposat interès públic dins les àrees protegides.
El Pla Delta ha suposat la destrucció i l'asfíxia de l'entorn natural del Delta del Llobregat.
El litoral barceloní és l'àrea amb més densitat urbanística de tot el litoral dels Països Catalans.
La Fiscalia ha investigat diversos casos de corrupció urbanística a Salou, Segur de Calafell, Tarragona i Torredembarra.
A L'Aldea i Mont-roig del Camp el ritme d'edificació ha estat de 185 habitatges nous per cada mil habitants, quan les necessitats demogràfiques marquen una ràtio de 8 habitatges nous per cada mil habitants.
L'eclosió del turisme al Delta de l'Ebre ha provocat una massiva urbanització d'aquest territori en els darrers 10 anys. El model urbanitzador a redòs de la creació de camps de golf s'ha fet present en aquest territori, que ha viscut també un augment molt gran de població.
El vessament d'aigues residuals de Vinaròs, Benicarló, Peníscola i Alcossebre incompleix la normativa europea, malgrat que el 2006 la Comissió Europea obrís un expedient per aquest assumpte.
A Torreblanca i Orpesa s'estaven construint milers d'habitatges que multiplicarien la població un 2.320% i 1.860% respectivament.
La contaminació de l'Albufera motivà que el 2007 el Tribunal de Justícia Europeu condemnés l'estat espanyol per l'incompliment de la directiva d'aigües residuals de la UE.
L'ampliació dels ports d'Altea i Xàbia ha suposat una amenaça per les reserves marines de la zona i han acabat als tribunals.
Els plans urbanístics de Guardamar preveuen augmentar la població fins un 826%.
A Menorca hi ha prevista laconstrucció de 1500 nous amarradors, amb el conseqüesnt impacte pel fons marí i també per l'urbanització de noves zones.
Entre 2004 i 2006 es van enquitranat a Menorca deu milions de metres quadrats de terra, es van projectar 16 camps de golf, i es van contruir 12159 habitatges a la costa.
L'ampliació del port d'Eivissa provocarà greus danys mediambientals a les costes de Formentera, danys que van ser ocultats enl'exposició pública per l'Autoritat Portuària de Balears.
El ministeri de Medi Ambient segueix amb el projecte de revisar la llei de costes a Formentera, per a preveure la possibilitat d'urbanitzar territoris que formen part del domini públic marítim.
Article publicat en l'Accent
Els casos Pretòria i Palau proven que l’urbanisme especulatiu s’ha estès per tota l’àrea metropolitana
Marc Andreu.
Tom Sawyer i Huckleberry Finn són, sens dubte, els personatges més famosos de Mark Twain. Però ho haguessin pogut ser Fèlix Millet i Luís García, Luigi, si l’escriptor nordamericà hagués reescrit a la Catalunya del segle XXI el seu clàssic conte moralista del 1900 L’home que va corrompre una ciutat.
Contràriament al que suggereix el títol, el protagonista de la faula no és l’home que aconsegueix corrompre, “la ciutat més honesta i austera de tota la regió”, sinó la llarga llista de notables burgesos i polítics dirigents del municipi que són fàcilment corromputs.
Més o menys com a la Gran Barcelona d’avui, on el prohom de la burgesia nacionalista Millet i l’exdiputat socialista Luigi posen cara als casos Palau i Pretòria. Quan, en canvi, els qui en surten més retratats són empresaris, mitjans de comunicació, funcionaris i polítics de gairebé tots els colors.
“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. La cita no és una ficció de l’alcalde de Hadleyburg, sinó una realitat que Jordi Hereu va declarar a Catalunya Ràdio sobre l’hotel del Palau. És una afirmació que podrien haver dit l’exalcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, i tots els regidors que apareixen esquitxats en els sumaris de Pretòria i Palau a Badalona, Mataró, Sant Adrià de Besòs, Llavaneres, l’Hospitalet, Cerdanyola, El Prat, Sant Cugat, l’Ametlla del Vallès... I Barcelona?
“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El primer que xoca de l’afirmació és que Hereu la va fer el 6 de juliol, quan la jutgessa Míriam de Rosa ja havia imputat el tinent d’alcalde Ramon García Bragado i el gerent d’Urbanisme Ramon Massaguer -acusats de prevaricació i falsedat en document amb el director jurídic d’Urbanisme, Enric Lambies, i l’arquitecte Carles Díaz- per haver participat en “una operació especulativa”. La del projecte d’hotel del Palau, planificada discretament (es va iniciar abans del 2005 i no es va fer pública fins el 2008) per Millet en connivència amb els departaments de Presidencia i Economia de la Generalitat, de l’Ajuntament en ple -govern i oposició, excepte ERC per activa i ICV-EUiA per passiva- i dels grans mitjans de comunicació. Els que, fins que la justícia no ha actuat a instàncies del moviment veïnal, van silenciar una operació especulativa reiteradament denunciada per les associacions de veïns i Carrer (vegeu els números 111, 113 i 116).
L’origen, a Barcelona
“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El més revelador de l’afirmació d’Hereu és el moltes i el constantment. Retrata un model d’urbanisme concertat -al servei de l’especulació i no de l’interès públic que el cas Pretòria prova que s’ha escampat per l’àrea metropolitana. El seu origen, però, està a Barcelona i té arrels en la praxis d’especuladors encara darrerament notícia com José Antonio Samaranch (pel seu insultant funeral d’Estat), José Luis Núñez (per La Rotonda, les seqüeles del Barça 2000 i el frau a Hisenda) i la família Sanahuja (per l’aniversari de l’aluminosi i la fallida de Sacresa).
“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. El que no concreta aquesta cita d’Hereu -i no aclariran les investigacions sobre el cas Palau obertes al Parlament i a l’Ajuntament i la comissió sobre Pretòria que el PSC s’ha negat a obrir a Santa Coloma- és quines operacions especulatives podrien estar sota sospita a Barcelona. El sumari de Pretòria se centra en Santa Coloma, Llavaneres i Badalona, però apunta també que la trama que ja ha dut a la presó Luigi, Muñoz i els ex-alts càrrecs de CiU Macià Alavedra i Lluís Prenafeta intentava fer negocis arreu. Com a Horta-Guinardó, on Luigi va voler pescar entre els 8 milions d’euros del projecte d’un poliesportiu.
“Una tramitació urbanística més de les moltes que estem fent constantment”. L’alcalde potser no hi pensava, però els punts on més urbanisme s’ha fet en els darrers anys a la ciutat apareixen també al sumari de Pretòria: la frontera amb L’Hospitalet que és la plaça d’Europa i Gran Via 2 (on apareix implicat l’ex-regidor del PP i president del Meeting Point, Enrique Lacalle) i la frontera amb Sant Adrià que és Diagonal Mar. Curiosament, les dues àrees on la constructora Espais, de Lluís Casamitjana (imputat a Pretòria per Marina Badalona), focalitza la seva activitat a Barcelona. Així queda gràficament palès en un mapa del web d’Espais pel qual cap mitjà de comunicació ha sentit curiositat fins ara. Del que sí s’ha fet ressò la premsa és de l’intent de tràfic d’influències d’Alavedra i Prenafeta amb els consellers Antoni Castells, Joaquim Nadal i Carme Capdevila per vendre a la Generalitat l’edifici Illa Fòrum, que Espais té a Diagonal Mar. Una operació especulativa de les moltes que es fan constantment. Però en aquest cas, frustrada per la “desobediència” de la secretària d’Habitatge, Carme Trilla.
Canvi de cicle polític i social
Tot plegat estén la sensació que no és tan sols la ciutat el que s’ha corromput, sinó el país sencer. El presumpte finançament irregular de CiU a través del Palau de la Música i de comissions del 3% (o més) que ja va denunciar Pasqual Maragall -i que constructores com Ferrovial haurien pagat a la dreta nacionalista per l’adjudicació d’obres públiques- contribueix a la desafecció política en moments clau des del punt de vista nacional (retallada de l’Estatut) i socioeconòmic (crisi).
Paradoxalment, tot sembla indicar que bona part dels actors deixats en evidència pels qui van corrompre la Hadleyburg de l’oasi català seran els qui protagonitzaran l’històric canvi de cicle polític i social que s’aproxima a Catalunya i Barcelona. Està per veure si el canvi ho serà també de model econòmic, de país i de ciutat. Però del que no hi ha dubte, excepte sorpreses, és que aquest canvi històric no el capitalitzarà l’ideal i l’ètica socialista en la que Mark Twain va creure al final de la seva vida.
Davant del gran poder econòmic i especulatiu, del nacionalisme neoliberal en ascens i de la socialdemocràcia en retirada; davant dels Millet i els Luigi que Twain hagués pogut situar d’inspiradors actuals de L’home que va corrompre una ciutat, només hi ha una oposició: la rebel·lia de personatges com Tom Sawyer i Huckleberry Finn. Ells serien avui veïns dels barris metropoli tans. I probablement s’haguessin manifestat el 10 de juliol a Barcelona pel dret democràtic a decidir. O se sumarien, el 29 de setembre, a la vaga general. Ni que fos per protestar contra qui va corrompre una ciutat, una societat. La nostra.
LA VANGUARDIA, 14/06/2010
(POR ANTONI PUIGVERD)
Con la que está cayendo, una de dos. O se regodea uno en las desgracias económicas, dejándose poseer por el tremendismo pesimista, o busca alguna forma de consuelo o evasión. Abundan, ciertamente, las evasiones ruidosas, de carácter social, como el fútbol, que renueva con el mundial de Sudáfrica excitadas promesas, cerveceras celebraciones, estridentes desencantos. Los estupefacientes y, en general, las formas artificiales de placer también son evasiones: de extremosa eficacia, aunque de gran poder despótico. Mucho más fraternales son, en cambio, algunos consuelos que ahora se consideran poco efectivos o pasados de moda: la lectura, el arte, la música, el ajedrez, las ciencias recreativas… Son como amigos fieles: sin pedir nada a cambio, se presentan siempre que uno les necesita. Uno de ellos es especialmente gratuito: pasear por el campo. El paisaje todavía no cobra impuestos.
Cada año por estas fechas me reconforta encontrar, en las afueras de Girona, un olor recio y cálido. Es el olor de los campos de trigo y cebada calentados por un sol que acompaña las siegas y da la bienvenida al verano. Un olor denso y clorofílico que abraza y embriaga. Evoca las vacaciones de la infancia y proclama la llegada de la estación feliz. Fuimos niños y, a pesar de la crisis económica, el verano nos sigue pareciendo redondo y chillón como las cerezas que lo preceden. A pesar de los arbitrarios cambios de temperatura de esta primavera tan ciclotímica y aguada, el olor del verano ha regresado junto con otra maravilla que cada año se renueva: la explosión de color en los márgenes de cualquier camino. Nada hay más bello y fascinante, para los ojos que no se dejan tiranizar por la publicidad, que los márgenes de un camino rural de abril a junio. Ya las margaritas, amapolas y dientes de león se han marchitado, pero los cardos se abren como boquitas de piñón y las rosas silvestres y las campanillas serpentean por todos lados. Incluso las zarzas florecen. Y la granada carnal. Y, naturalmente, la retama, con su risa amarilla. La ginesta altra vegada, / la ginesta amb tanta olor, / és la meva enamorada que ve al temps de el calor, exclamaba Joan Maragall, regresando a la infancia. Poeta, columnista y traductor de Goethe y Nietzsche, buscaba Maragall en el Pirineo un respiro para su melancolía de inútil promotor de concordias (celebrándose su 150º aniversario, forzoso es constatar que Barcelona, con los años, ha mejorado bastante: los obreros ya no queman iglesias ni los patronos contratan a pistoleros; España, en cambio, sigue haciéndose la sorda cuando le hablan españoles en lengua no castellana).
En los caminos de junio, embriagados por la clorofila de los campos, es inevitable evocar el Beatus ille de Horacio. “Dichoso aquél que lejos de los negocios, como la antigua raza de los hombres, dedica su tiempo a trabajar los campos paternos, libre de toda deuda; y no se despierta con el amenazador toque de diana, ni tiene miedo a los ataques del mar; y evita el foro y los palacios de los poderosos”. Horacio era un protegido de Mecenas, me dirán. Podía permitirse el lujo de evocar la tierra de sus ancestros, pues gozaba de un lujo mayor: no tenía deudas (¡ni el más rico de nuestros banqueros está en tan afortunada situación!). Cómodamente refugiado en una finca de las colinas de la Sabina, es fácil admirar el paisaje sin miedo al furor del destino. Concedo que Horacio lo tenía fácil (aunque menos de lo que se cree: había combatido contra Marco Antonio y Augusto con las legiones republicanas que mordieron el polvo en Grecia). Pero no me dirán que Fray Luis de León estuvo sobreprotegido. Hostigado por los inquisidores debido a su pasión filológica y a su apego a la libertad de cátedra, reescribió los versos de Horacio: “¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido / y sigue la escondida / senda…”.
No es necesario viajar a las Quimbambas: basta alejarse unos kilómetros en dirección a un bosque o a unos campos salvados del voraz urbanismo. Las lluvias primaverales han revitalizado un riachuelo, que avanza –sucio, pero rumoroso- por la espesura: “¡Oh campo, oh monte, oh río, / oh secreto seguro deleitoso! / Roto casi el navío (…) / huyo de aqueste mar tempestuoso”. En el bosque abundan los árboles caídos. La nevada invernal castigó a los más altos y corpulentos. Y ahora, como si se tratara de una fábula moral sobre la crisis, junto a los gigantes vencidos, florecen las rosas silvestres.
Los campos de cereal, hinchados por el agua caída, exhiben un dorado bastante sucio. Da igual: incluso en este rincón no especialmente bello es posible oír el latido de la tierra y admirar el paso amable del año. Con el permiso de Rilke, que tantos versos dedicó a la pérdida de la inocencia, principal característica de la visión contemporánea del mundo: “Las grandes palabras del tiempo en que el paso del tiempo era visible / no son para nosotros”. Un siglo después de Rilke, el cinismo y la descarnada visión económica fabricada sobre aquella pérdida empiezan a revelarse insoportables. No podemos mentirnos sobre la extrema crudeza de nuestros tiempos, pero podemos intentar alejarnos de este mar tempestuoso. Podemos ejercitar un prudente desarraigo, ensayar una higiénica distancia. “Y mientras miserablemente / se están los otros abrasando / en sed insaciable / del no durable mando, / tendido yo a la sombra esté cantando”.
Article aportat per VEI
.jpg)
