dimarts, 13 de setembre del 2011
dimarts, 6 de setembre del 2011
Resum de la reunió mantinguda amb la Regidora Mercé Homs
A continuació trobareu l'ordre del dia que li vam enviar a la Regidora per a la reunió que es va mantenir el dilluns 5 de setembre, i els punts comentats amb les respostes de la Regidora.
Són apunts de la reunió i no es tracta d'un acta oficial.
Barcelona, 31 'agost de 2011
Assitents:
Mercé Homs, Regidora
J.M Homdedeu, tècnic de barr
Lourdes López,
Antonio García,
Pepa Picas,
Xavier
María del Pino
Gala Pin
a l'atenció de la Regidora del Districte de Ciutat Vella, Mercé Homs
L'associació de veïns de l'òstia i la plataforma d'afectats en defensa de La Barceloneta es dirigeixen a vostè per exposar-li els temes que tractaran en la reunió del proper 5 de setembre, així com els noms dels assistents a aquesta reunió. La intenció és avançar-li les preocupacions i el treball que fan aquestes dues entitats, així com estalviar temps en la pròpia reunió, i poder comptar ja amb la informació pertinent.
0. Presentació de les dues entitats a la Regidora.
- Text Refós i Comissió de seguiment del Text Refós.
La web de Foment de Ciutat Vella anunciava al juny passat la redacció d'un Text Refós per a La Barceloneta, què es convertiria en el nou pla urbanístic de referència pel barri. Arran de la notícia, es generà la xarxa del barri, composada per múltiples entitats i veïns per tal de conformar una comissió de seguiment vinculant d'aquesta redacció.
a) Volem conèixer l'estat en què es troba la redacció de la refosa,
b) així com si Districte té voluntat de donar-li continuïtat a la formació
d'una comissió de seguiment composada pel teixit social de La
Barceloneta de caràcter vinculant.
S'adjunta la proposta elaborada pels veïns que ja va estar presentada a la Regidora al mes d'abril
Les dues qüestions plantejades a dalt són les que mereixen més interès per part de les dues entitats, però enllacen amb els següents temes sobre els que creiem oportú tenir informació sobre els següents temes:
d) Clínica Barceloneta: el seu suposat trasllat als terrenys de Nova Bocana, i la construcció en la seva ubicació actual d'habitatge VPO
e) construcció d'habitatge de VPO a la zona marítimo terrestres
Entra en el pack de planejament. S'informarà al respecte
f) situació i calendari d'execució de la Reforma del Moll dels Pescadors i de la II Reforma de Nova Bocana
És el que ens pot donar menys informació, entra a nivell d'Urbanisme de Barcelona. Són partidaris de planejament i de comissió de seguiment, s'ha d'informar al respecte amb Hàbitat urbà. Són partidaris, perquè la Barceloneta és un lloc estratègic, entre d'altres, pel Front Marítim.
Assegura que el projecte està aturat i el rellotge no corre.
Abans de Nadal ens hem de poder tornar a trobar per fer un calendari, per parlar de com actuem amb comissió de seguiment i començar.
Això ha de continuar en marxa.
Suposa que no hi haurà cap problema en donar els documents que té l'equip redactor.
Paquet de documents que se li passa a l'empresa. Es compromet a passar-nos els textos i documents que té l'empresa després de festa major
- Cooperativa obrera Popular el Siglo XX. La voluntat és presentar a la Regidora les demandes i el treball veïnal que s'està fent envers aquest espai.
Respecte a l'edifici volem conèixer qui són els seus actuals propietaris, en quin estat es troben les negociacions per part del Districte amb ells per adquirir l'edifici.
La informació que té és que hi havia negociacions fetes, s'anava a comprar, però es va aturar. Perquè “nosaltres” vam dir que no [sic.]
demana temps per esberinar com està el tema i què passa amb la propietat i la possibilitat d'adquisició. Se li explica el frau que hi ha en el procés d'adquisició i se li demana que actuï per desfer aquest frau. Ho mirarà
Es compromet a tenir i donar-nos informació a principis de novembre.
Hi ha un compromís de que serà el barri qui decidirà, i serà pel barri.
El compromís dels veïns és fer-li arribar un document que expliqui què s'enten com equipament social
- Local: la Regidora coneix la demanda història d'aquestes dues entitats de poder comptar amb un espai per poder desenvolupar la seva tasca amb menys precarietat. Es tractaria de parlar de les possibles opcions amb què compta Districte.
No és partidària de l'opció de cessió.
Posaran facilitats amb un estàndards comuns.
Volen ajudar [sic.] a la gent que té ganes de fer coses, i veure com es finançarà.
A part, J.M Homdedeu explica que ha parlat amb Parcs i Jardins pel tema batucada, i el local de la platja, no hi ha problema en que es faci servir, cal tancar calendari i condicions.
Es volen assegurar de que al local no li passi res. veure quina solució posar per quan tanqui local durant l'hivern.
- Situació actual del barri: el turisme i les seves conseqüències a l'estiu, les llicències de terrasses, de quina manera es perseguiran ara els HUT's i es garantirà el dret a l'habitatge en un barri amb una greu mancança...
No se'n poden donar cap llicència més.
Mesures per HUT's: partidària que existeixen en edificis en què no hi han veïns.
Debat que tenen obert, volen vincular-ho a urbanisme, parlen amb habitatge, turisme (SA?)
S'ha de tenir una oferta pels turistes, i multar als que no estiguen en edificis no unificats [aquesta última part és la que té al cap, encara ho estan debatint a nivell intern]
No està tancat com a tema, pot ser s'ha de fer modificació Pla d'Usos
“Oferta allotjament turístic que Barcelona ha de tenir”
Procediment: cens legal, i després actuen quan hi han denúncies.
Se li demana un cens REAL dels apartaments existents i que s'obligui a les terrasses a complir amb les llicències.
- Acord entre l'Ajuntament de Barcelona i el Port de Barcelona signat el 30 de novembre de 2001, com a veïns creiem necessari conèixer aquest acord, en què s'han invertit els diners que surten d'aquest acord, així com fer una proposta en relació a això.
Conèixer també si els diners que avançarà l'ajuntament per la construcció del CEIP Mediterrània procedeixen d'aquest acord, i quin és el calendari d'obres previst.
Gener es comencen les obres CEIP. Estan a punt signar conveni amb Gene per vore quan els tornen els diners. La resta va també a la rehabilitació habitatges pescadors
Miles de Viviendas: només surten 6 habitatges. Proposa que ens repensem si volem un equipament social.
Espai social on puguin intervindre diverses entitats.
Pot ser van a manteniment i rehabilitació habitatge el que sobri dels diners.
Se li proposa que quan la Generalitat torni els diners del CEIP (prioritat absoluta pel barri), s'inverteixin en rehabilitar l'edifici del Siglo XX, no ho descarta.
Es farà Consell de barri, i afirma que a la Barceloneta existia i estava constituit [sic.]
I audiència Pública.
dilluns, 5 de setembre del 2011
Obra Social La PAH. ¡Nueva Campaña!
Durante los más de dos años y medio de existencia de la PAH hemos hecho todo lo posible para frenar los desahucios. Frente a una ley injusta que permite a las entidades financieras echar a las familias de sus casas al mismo tiempo que les sigue reclamando buena parte de la deuda de por vida, hemos agotado las vías judiciales y administrativas para defender los derechos más básicos:
- Hemos intentado negociar con cajas y bancos para que aplicaran la dación en pago y dejaran permanecer a las familias en régimen de alquiler social.
- Hemos intentado lograr justicia a través de los tribunales.
- Hemos intentado cambiar la ley en el Congreso.
- Hemos intentado que los ayuntamientos defiendan a sus ciudadanos impidiendo los desahucios por motivos económicos.
No ha sido en balde. Hemos puesto el problema en la agenda política y en algunas ocasiones hemos logrado pequeñas grandes victorias: daciones en pago, posponer decenas de desahucios, familias realojadas en régimen de alquiler asequible, decenas de mociones de ayuntamientos que se han sumado a la exigencia de cambiar la ley.
Sin embargo, en demasiadas ocasiones una y otra vez hemos topado con la arrogancia de las entidades financieras, con la injusticia de una ley que sobreprotege a los bancos y con la cobardía de unas administraciones que no se atreven a poner límites a la avaricia del sector financiero.
Así que: Ante la creciente oleada de desahucios. Ante la dramática situación en la que se encuentran centenares de miles de familias. Ante unas administraciones públicas sin voluntad política para dar respuesta a una situación de auténtica emergencia habitacional. Ante un Estado fallido incapaz de garantizar los derechos más elementales y de atajar la sangría de desalojos que se producen cada día (más de 240 en todo el Estado). Ante unos poderes públicos que anteponen los beneficios de la banca a la solvencia y supervivencia de las personas. Ante la actuación antidemocrática y caciquil de PSOE y PP que bloquean en la mesa del Congreso la ILP sobre dación en pago retroactiva, moratoria de desahucios y alquiler social promovida entre otras organizaciones por la PAH. Ante a los nuevos dispositivos que pretenden desactivar las concentraciones ciudadanas contra los desahucios, la PAH quiere gritar alto y fuerte que: Ni las multas, ni las sanciones administrativas, ni el intento de criminizalización del movimiento, ni las fechas abiertas emitidas por algunos jueces con el objetivo de impedir las concentraciones, ni las actuaciones policiales que a traición se presentan horas antes de la establecida por el juez para hacer efectivo el desahucio, lograrán detener el movimiento ni acallar nuestras voces.Ante nuevos escenarios, nuevas y mejores estrategias. La PAH lanza su nueva campaña. Una campaña que estamos convencidos marcará un punto de inflexión. Una campaña que persigue la reapropiación ciudadana de aquellas viviendas vacías en manos de entidades financieras fruto de ejecuciones hipotecarias. De manera que en aquellos casos en que las concentraciones ciudadanas no consigan paralizar los desalojos la PAH apoyará y dará cobertura a las familias para que no se queden en la calle. El objetivo es triple : Primero, recuperar la función social de una vivienda vacía para garantizar que la familia no quede en la calle. Segundo, agudizar la presión sobre las entidades financieras para que acepten la dación en pago. Y tercero, forzar a las administraciones públicas a que adopten de una vez por todas las medidas necesarias para garantizar el derecho a una vivienda.
Web de la PAH
Video a TV3 de la primera reapropiació
La PAH a twitter @La_PAH
i a facebook
dimarts, 30 d’agost del 2011
Constitució, dèficit i drets socials
Davant les manifestacions ciutadanes i les crítiques de diverses organitzacions socials i sindicals contra l'acord aconseguit pel Govern i el Partit Popular per introduir en la constitució espanyola i en una llei orgànica límits al dèficit i a l'endeutament públics, l'Observatori DESC creu convenient fer les següents consideracions:
1. La imposició de límits al dèficit i a l'endeutament públics no són dogmes aplicables en qualsevol circumstància. Són instruments de política econòmica que poden servir a finalitats diverses. Poden contribuir al sanejament econòmic si s'acompanyen, per exemple, de polítiqués fiscals social i ambientalment progressives o d'un combat ferm contra l'endeutament especulatiu del sector privat. Però en un context com l'actual, en el qual cap dels grans partits impulsa aquestes mesures, el més probable és que acabin servint a objectius menys nobles: la privatització de serveis públics, la retallada de drets dels més vulnerables i a reduir dràsticament l'autonomia política i financera de les comunitats autònomes i els municipis.
2. Aquesta última hipòtesi no és una mera especulació. La reforma constitucional i legal acordada pels partits majoritaris no és una proposta nova ni simplement tècnica. És una proposta política que ja ha estat assajada en diferents països durant les últimes dècades, amb constatables conseqüències anti-socials i anti-democràtiques.
3. Consagrant el principi de l'Estat social i democràtic, bona part de les constitucions de postguerra van acceptar que els governs poguessin fer servir diferents instruments per ajustar-s'hi. El recurs a l'endeutament, combinat amb una pressió fiscal progressiva era un d'ells. Aquesta possibilitat no prefiguraba un programa econòmic específic. Simplement establia un marc constitucional ampli que els diferents governs podrien concretar segons l'orientació ideològica.
4. L'obsessió anti-dèficit i anti-deute i el bloqueig de polítiques fiscals mínimament progressives va ser la resposta de les tesis neoliberals a aquest model constitucional. Amb ella, es generava una forta pressió a favor de sortides privatitzadores, i de retallades socials i una major restricció dels marges d'actuació de les assemblees legislatives.
5. A partir dels anys 80 el sostre a la despesa pública es va inscriure en nombroses constitucions locals i estatals del món. En alguns casos, com a Califòrnia, als Estats Units, es van arribar a incloure límits a la potestat d'augmentar impostos. Aquestes mesures van tenir un paper decisiu en la posterior crisi i fallida de llurs economies.
6. A Europa, el Pacte d'Estabilitat i Creixement de 1997 va ser l'expressió per excel·lència d'aquesta tendència. De manera dogmàtica, va convertir l'obcecació anti-dèficit (no podia superar el 3% del PIB) i anti-deute (no podia superar el 60% del PIB) en una rígida cotilla que restringia l'àmbit de decisió dels Estats. La impossibilitat d'ajustar-se a directives tan estrictes sense provocar un caos social va fer que alguns d'ells, inclosos Alemanya i França, les incomplissin de manera selectiva, mentre imposaven privatitzacions i retallades en serveis específics. A la perifèria, els intents d'adequar-se a aquesta tàcita Constitució europea van adquirir rivets més dramàtics.
Grècia va optar per una política fiscal fortament regressiva, però toi i així va haver de falsejar els comptes públics. Espanya, per la seva banda, va encoratjar una irresponsable política de sobre-endeutament privat que els grans partits segueixen fomentant malgrat estar en el nucli dels problemes que pateixen actualment.
7. En absència de voluntat per controlar als mercats i per imposar una fiscalitat social i ambientalment justa, la proposta d'Ángela Merkel i Nicolás Sarkozy de reforçar els dogmes del Pacte, gravar-los en constitucions i lleis de l'eurozona i endurir les sancions per als incomplidors, no és una mesura neutra. Suposarà un recolzament a les sortides privatizadores a la cris i nou cop contra el constitucionalisme social i democràtic amb el qual els poders públics aspiren a dotar-se de legitimitat.
8. Aquestes mesures, en tot cas, no afectaran igual a tots els països on s'hi apliquin. Tindran un especial impacte a la perifèria de l'eurozona, on la vulnerabilitat social i productiva és especialment greu. En el cas espanyol, el govern i el Partit Popular han acordat imposar al conjunt de les administracions un sostre de dèficit del 0,40%. Així mateix, pretenen que el pagament dels crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions gaudeixi de prioritat absoluta. La concreció d'aquests objectius d'aquí al 2020 és, a més de irrealista, suïcida social i econòmicament.
9. Tot i ser greu pretendre atorgar a aquestes reformes rigidesa constitucional, consagrar-les per llei orgànica no serà menys prejudicial. Si es duu a terme, de fet, els objectius de reduir el dèficit i el deute públic serien incompatibles, en qualsevol cas, amb la consecució de principis i drets bàsics contemplats a la Constitució de 1978, als Estatuts d'Autonomia i a nombroses Declaracions i Tractats internacionals en matèria de drets ratificats per l'Estat espanyol. D'entrada, comportaria, sobretot si es privilegia el pagament als creditors, com pretén la reforma, renunciar a objectius constitucionals com els de l'Estat social (art.1.1), la igualtat real i efectiva (art. 9.2) o l'autonomia política i financera de les Comunitats Autònomes i els municipis (*arts. 2, 140, 142 i 156).
10. La pretensió d'incloure, al costat dels objectius de reducció del dèficit, excepcions en cas de "catàstrofe natural, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària que escapin al control de l'Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l'Estat" resulta un contrasentit. En primer lloc, perquè aquest escenari d'insostenibilitat social ja existeix en àmbits com el de l'habitatge, la salut, l'educació o el laboral, i les reformes no faran sinó agreujar-ho.
11. Les reformes pactades, en realitat, obligaran, en cas que es duguin a terme, a sacrificar no només els drets de la gent gran, dones i treballadors de tot tipus, sinó els d'unes generacions precaritzades que, tot i no haver votat l'actual Constitució, estan sent víctimes privilegiades de llurs límits i incompliments. En aquest context, l'obstinació en durles a terme o la negativa a discutir-les, si més no, en referèndum, només aguditzaran la impugnació que moviments com els del 15-M han llançat a l'actual règim polític i econòmic. I carregaran de raons als qui, com a Islàndia, exigeixen processos constituents capaços, no només de "calmar" els mercats, sinó de sotmetre'ls a lògiques genuïnament democràtiques que prioritzin els drets de totes les persones per sobre dels beneficis d'alguns pocs.
Article tret de la web del Observatori DESC
1. La imposició de límits al dèficit i a l'endeutament públics no són dogmes aplicables en qualsevol circumstància. Són instruments de política econòmica que poden servir a finalitats diverses. Poden contribuir al sanejament econòmic si s'acompanyen, per exemple, de polítiqués fiscals social i ambientalment progressives o d'un combat ferm contra l'endeutament especulatiu del sector privat. Però en un context com l'actual, en el qual cap dels grans partits impulsa aquestes mesures, el més probable és que acabin servint a objectius menys nobles: la privatització de serveis públics, la retallada de drets dels més vulnerables i a reduir dràsticament l'autonomia política i financera de les comunitats autònomes i els municipis.
2. Aquesta última hipòtesi no és una mera especulació. La reforma constitucional i legal acordada pels partits majoritaris no és una proposta nova ni simplement tècnica. És una proposta política que ja ha estat assajada en diferents països durant les últimes dècades, amb constatables conseqüències anti-socials i anti-democràtiques.
3. Consagrant el principi de l'Estat social i democràtic, bona part de les constitucions de postguerra van acceptar que els governs poguessin fer servir diferents instruments per ajustar-s'hi. El recurs a l'endeutament, combinat amb una pressió fiscal progressiva era un d'ells. Aquesta possibilitat no prefiguraba un programa econòmic específic. Simplement establia un marc constitucional ampli que els diferents governs podrien concretar segons l'orientació ideològica.
4. L'obsessió anti-dèficit i anti-deute i el bloqueig de polítiques fiscals mínimament progressives va ser la resposta de les tesis neoliberals a aquest model constitucional. Amb ella, es generava una forta pressió a favor de sortides privatitzadores, i de retallades socials i una major restricció dels marges d'actuació de les assemblees legislatives.
5. A partir dels anys 80 el sostre a la despesa pública es va inscriure en nombroses constitucions locals i estatals del món. En alguns casos, com a Califòrnia, als Estats Units, es van arribar a incloure límits a la potestat d'augmentar impostos. Aquestes mesures van tenir un paper decisiu en la posterior crisi i fallida de llurs economies.
6. A Europa, el Pacte d'Estabilitat i Creixement de 1997 va ser l'expressió per excel·lència d'aquesta tendència. De manera dogmàtica, va convertir l'obcecació anti-dèficit (no podia superar el 3% del PIB) i anti-deute (no podia superar el 60% del PIB) en una rígida cotilla que restringia l'àmbit de decisió dels Estats. La impossibilitat d'ajustar-se a directives tan estrictes sense provocar un caos social va fer que alguns d'ells, inclosos Alemanya i França, les incomplissin de manera selectiva, mentre imposaven privatitzacions i retallades en serveis específics. A la perifèria, els intents d'adequar-se a aquesta tàcita Constitució europea van adquirir rivets més dramàtics.
Grècia va optar per una política fiscal fortament regressiva, però toi i així va haver de falsejar els comptes públics. Espanya, per la seva banda, va encoratjar una irresponsable política de sobre-endeutament privat que els grans partits segueixen fomentant malgrat estar en el nucli dels problemes que pateixen actualment.
7. En absència de voluntat per controlar als mercats i per imposar una fiscalitat social i ambientalment justa, la proposta d'Ángela Merkel i Nicolás Sarkozy de reforçar els dogmes del Pacte, gravar-los en constitucions i lleis de l'eurozona i endurir les sancions per als incomplidors, no és una mesura neutra. Suposarà un recolzament a les sortides privatizadores a la cris i nou cop contra el constitucionalisme social i democràtic amb el qual els poders públics aspiren a dotar-se de legitimitat.
8. Aquestes mesures, en tot cas, no afectaran igual a tots els països on s'hi apliquin. Tindran un especial impacte a la perifèria de l'eurozona, on la vulnerabilitat social i productiva és especialment greu. En el cas espanyol, el govern i el Partit Popular han acordat imposar al conjunt de les administracions un sostre de dèficit del 0,40%. Així mateix, pretenen que el pagament dels crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions gaudeixi de prioritat absoluta. La concreció d'aquests objectius d'aquí al 2020 és, a més de irrealista, suïcida social i econòmicament.
9. Tot i ser greu pretendre atorgar a aquestes reformes rigidesa constitucional, consagrar-les per llei orgànica no serà menys prejudicial. Si es duu a terme, de fet, els objectius de reduir el dèficit i el deute públic serien incompatibles, en qualsevol cas, amb la consecució de principis i drets bàsics contemplats a la Constitució de 1978, als Estatuts d'Autonomia i a nombroses Declaracions i Tractats internacionals en matèria de drets ratificats per l'Estat espanyol. D'entrada, comportaria, sobretot si es privilegia el pagament als creditors, com pretén la reforma, renunciar a objectius constitucionals com els de l'Estat social (art.1.1), la igualtat real i efectiva (art. 9.2) o l'autonomia política i financera de les Comunitats Autònomes i els municipis (*arts. 2, 140, 142 i 156).
10. La pretensió d'incloure, al costat dels objectius de reducció del dèficit, excepcions en cas de "catàstrofe natural, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària que escapin al control de l'Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l'Estat" resulta un contrasentit. En primer lloc, perquè aquest escenari d'insostenibilitat social ja existeix en àmbits com el de l'habitatge, la salut, l'educació o el laboral, i les reformes no faran sinó agreujar-ho.
11. Les reformes pactades, en realitat, obligaran, en cas que es duguin a terme, a sacrificar no només els drets de la gent gran, dones i treballadors de tot tipus, sinó els d'unes generacions precaritzades que, tot i no haver votat l'actual Constitució, estan sent víctimes privilegiades de llurs límits i incompliments. En aquest context, l'obstinació en durles a terme o la negativa a discutir-les, si més no, en referèndum, només aguditzaran la impugnació que moviments com els del 15-M han llançat a l'actual règim polític i econòmic. I carregaran de raons als qui, com a Islàndia, exigeixen processos constituents capaços, no només de "calmar" els mercats, sinó de sotmetre'ls a lògiques genuïnament democràtiques que prioritzin els drets de totes les persones per sobre dels beneficis d'alguns pocs.
Article tret de la web del Observatori DESC
diumenge, 28 d’agost del 2011
Gran concentración contra la reforma constitucional
Hemos visto como nos recortan sanidad, hemos visto como nos condenan a ser precarixs toda nuestra vida, hemos visto como nos dejan sin techo, hemos visto como nos dejan sin trabajo, hemos visto como salvan a bancos mientras arruinan familias, hemos visto como nos tergiversan el pasado, nos culpan del presente y nos hacen pagar por el futuro. Pero se acabó, NO veremos cómo reforman la Constitución sin tenernos en cuenta, nosotrxs decidimos.
Les hemos delegado el poder y nos dan razones para reclamar lo que nos corresponde.
¡UDS SON LOS MISMOS QUE NO QUISIERON TOCARLA EN 30 AÑOS Y AHORA NOS DICEN QUE ES “INMINENTE Y NECESARIO”, NO, NO EN NUESTRO NOMBRE!
Por ello y por todo aquello que nos sigue indignando llamamos a todos los pueblos, barrios y asambleas que quieran demostrar que ni paramos ni olvidamos, seguimos indignadxs.
| Creado por agorabcn |
Davant la reforma constitucional i les noves mesures antisocials, la CGT crida a la revolta social
dimarts, 23 d’agost del 2011
Mai no ens tallaran les ales, preparatius de Festa Major 2011
La Comissió de Festes del c/Pescadors ja ha començat els preparatius de la Festa Major d'aquest any. Perquè en les festes al carrer fem barri, perquè creix la nostra comunitat, perquè ens agrada gaudir-les. Les festes són un espai de generositat comunitària. I com cada any, no hi pots faltar.
Aquest any, papallones, perquè mai no ens tallaran les ales, perquè és festa major.
Més fotos de festa major aquí
diumenge, 21 d’agost del 2011
La conquesta de l'asfalt
Andrés Antebi, antropòleg.
Investigador del Grup de Recerca Etnografia dels Espais Públics (ICA)
A cop d’autobús, bicicleta, cotxe, moto, o d’enginys de difícil classificació com els Segways o els Go-cars. A través de noves estratègies comercials que tenen en l’adveniment del “turisme vial” un dels seus principals arguments, Barcelona consolida la seva posició com a marca al mercat global de les ciutats.
A l’absoluta colonització turística de les voreres de ciutat vella i d’altres espais públics barcelonins com el Park Güell o els voltants de la Sagrada Família, s’hi afegeix un element nou –l’asfalt- que comporta una progressiva ampliació de l’ocupació turística dels espais públics i que molt probablement acabarà per reconfigurar la vialitat del conjunt de la ciutat.
El salt de la vorera a l’asfalt ha estat promogut de manera preferent en els itineraris turístics al llarg dels darrers anys. El turista urbà és un consumidor conscient o inconscient d’itineraris, i els promotors –entre els que cal situar en primera línia el consistori barceloní- s’han adonat que sobre l’asfalt, en l’automobilitat, hi ha una nova veta de la mina. I estan decidits a explotar-la de valent.
Un cop esgotats tots els models possibles d’itineraris a peu, que per a una part dels visitants generen una sensació cada cop més estesa d’anquilosament i falta d’independència, va anar introduint-se progressivament l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport preferencial entre els turistes. Així, en pocs anys, hem vist com el cor de la ciutat i els seus contorns, són solcats no només pels clàssics micro-ramats de transeünts rere una gran flor de plàstic, un paraigües llampant, o una banderola numerada, sinó també per nombrosos grupets d’alegres ciclistes de lloguer, ja sigui en itineraris guiats o bé circulant pel seu compte. Les empreses rent a bike, han crescut tan ràpidament com el caos circulatori i les aglomeracions que aquests ciclistes ocasionals generen per tot arreu, entre la vorera i la calçada.
Amb tot, no va ser l’eclosió de la bici el primer pas en direcció a colonització de l’asfalt. Tot va començar amb l’èxit aclaparador del Bus Turístic, l’omnipresència del qual és un símbol de la nova petjada turística als carrers de la ciutat. Concebut pel Consorci Turisme de Barcelona al principi dels anys noranta, l’ús d’aquest servei ha batut rècords any rere any, fins els més de 2.000.000 d’usuaris anuals que comptabilitza actualment. El fenomen Bus Turístic comportà l’aparició esglaonada de noves línies públiques i privades, que s’orienten a facilitar el desplaçament dels turistes per la trama urbana i que han generat protestes –sobretot els autocars- entre els veïns de molts dels punts calents d’aquestes rutes.
L’ultima moda són determinats desplaçaments que es presenten al visitant com a una “aventura ubana”. En aquest sentit, és destacable com el lloguer de motocicletes o de Go-cars, uns petits sidecars de color groc amb àudio-guia, creix exponencialment. La clau és vendre autonomia i llibertat total de moviments. En el cas dels Go-cars, la publicitat és inequívoca: “(...)una experiència més divertida que l’avorrit bus turístic (...) que et permetrà marcar el teu propi ritme i seguir el teu propi itinerari”.
Sobre l’autonomia de moviments, el nou alcalde, Xavier Trias, aclaria a principis de juliol algunes de les línies mestres del seu mandat. D’una banda optava per reforçar la militarització dels carrers i les batudes policials que –de moment- semblen haver esborrat la presència de venedors ambulants a zones turístiques senceres com La Rambla, el Port Vell o la Barceloneta. De l’altra passejava cofoi pels estands a la inauguració de Barcelona Harley Days, un macroesdeveniment promocional de la marca nord americana de motocicletes. “Es un honor celebrar aquesta trobada –afirmava l’alcalde- amb una marca tan associada a la qualitat. És una manera de projectar Barcelona al món”.
L’acte central d’aquest espectacle del motor s’anomena Desfilada de Banderes i consisteix en un recorregut de 13 quilòmetres de més de 20.000 motards –un diumenge al mati!- pels principals carrers de Barcelona. La marxa recorda una sorollosa parada militar sobre dues rodes, amb milers de turistes motoritzats mostrant el seu orgull sobre la calçada. Mirant el fullet de la convocatòria trobem el gegant hoteler Husa com a un dels espònsors principals. El seu president, Joan Gaspart és casualment el Conseller Delegat de Turisme de Barcelona, ànima de les polítiques turístiques a la ciutat. I ja que parlem turisme, economia i mobilitat, val a dir que Gaspart, entre els molts càrrecs que acumula, figura també com a cònsol general honorari de les Illes Seychelles, un dels paradisos fiscals amb més historia .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
